Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 4 de juliol de 2021

Esmara, Smara o Semara és una ciutat del desert al nord-est del Sàhara Occidental, ocupat pel Marroc. El 2004 tenia uns 40.347 habitants

És l’única ciutat important del Sàhara Occidental que no va ser fundada pels espanyols. En 1898, un xeic sahrauí anomenat Ma al-‘Aynayn funda la ciutat en una zona rica en pastures i aigua allunyada de la costa, però ben situada per controlar les caravanes que es dirigissin cap al nord.

Aquest xeic es nomena imant i combat als espanyols des d’aquest any, resistint gràcies a l’ajuda de l’sultà del Marroc fins a 1910. Aquest any el sultà retira la seva ajuda a causa de les pressions franceses, de manera que el xeic ajudarà als combatents antifranceses del sud del Marroc. El 1913 França ocupa Smara, destruint-la gairebé completament, i la hi retorna a Espanya. La resistència va ser decreixent fins que acaba en 1920. Finalment el 1934 el capità Carles de la Gándara a el comandament de meharis indígenes va entrar a l’oasi, fent efectiva l’ocupació.

A partir de finals dels anys cinquanta, amb la instal·lació d’una caserna de la Legió Espanyola i un altre de l’Agrupació de Tropes Nòmades del Sàhara es va anar creant un nucli urbà modern, amb serveis com Correus, un dispensari mèdic, escola, benzinera, aeròdrom, etc., cosa que va facilitar els esforços de les autoritats colonials per sedentaritzar als nómades

El Front Polisario es va fundar en aquesta ciutat el 10 de maig de 1973. Els marroquins la van ocupar el 27 de novembre de 1975, causant un èxode de sahrauís cap a Algèria per escapar de les represàlies marroquines pel seu suport a el Front Polisario. En la seva fugida cap a Algèria, les forces aèries marroquines van utilitzar napalm, fòsfor blanc i bombes de fragmentació contra els refugiats. Amnistia Internacional ha estimat les baixes en més de cinc-centes.

El 2005, la ciutat es va convertir en l’escenari de greus protestes en contra de l’ocupació marroquina. El 25 de maig de 2005, la policia marroquina va dissoldre una manifestació pacífica en suport de la independència i el Front Polisario en el marc de les noves Intifada als carrers dels principals nuclis urbans del Sàhara Occidental al costat de les protestes pro-sahrauís en alguns centres universitaris del Marroc.

Esmara dóna nom a una de les quatre wilaies en què s’estructuren els refugiats sahrauís a Tindouf.

Als voltants d’aquesta ciutat es desenvolupen multitud d’arbres de l’espècie denominada argan, donant lloc a indústries de producció del valuós oli que s’extreu de les seves llavors.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 3 de juliol de 2021

Bucraa (també coneguda com Bou Craa, Bu Craa o Boukra) és una ciutat a la regió de Saguia l’Hamra, a nord del Sàhara occidental. Cap al sud i lleugerament cap a l’est pel que fa a la ciutat d’Aaiun. Està habitada gairebé del tot pels empleats de la indústria de la mineria de fosfats, controlada pel Marroc. Durant la colonització per part dels espanyols de l’àrea, molts dels primers reclutes dels moviments nacionalistes Harakat Tahrir i el Front Polisario eren treballadors sahrauís d’aquestes mines de fosfats.

Els fosfats són transportats fins a la costa a través d’una cinta transportadora automatitzada, considerada la més llarga de l’món en la seva categoria. Aquest sistema de transport va ser sabotejat i inutilitzat en diverses ocasions pel Front Polisario, durant la guerra que van mantenir contra l’Exèrcit Reial del Marroc des de 1976. Aquests atacs han anat cessant gradualment després que la ciutat fos envoltada a principis dels anys 1980 pel Mur marroquí, estant avui dia la ciutat sota control dels marroquins.

El Sàhara Occidental és un territori no autònom sota supervisió del Comitè de Descolonització de l’Organització de les Nacions Unides. El seu procés de descolonització va ser interromput el 1976, quan Espanya, la seva potència administradora, va abandonar el territori en virtut de l’Acord Tripartit de Madrid, no vàlid segons el Dret internacional. La ciutat està ocupada pel Marroc, que la inclou dins de la regió Riu d’Or-La Güera, i reclamada per l’autoproclamada República Àrab Sahrauí Democràtica.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 2 de juliol de 2021

El Aaiun és la ciutat més important del Sàhara Occidental. La parcialment reconeguda República Àrab Sahrauí Democràtica la considera la seva capital, però en la pràctica es troba ocupada i administrada pel Marroc, com a la major part del Sàhara Occidental. Està situada a l’interior del territori, a 28 km de la costa nord, al costat de la llera seca del riu Saguia l’Hamra, a la regió homònima.

El nom Aaiun és l’adaptació fonètica al del nom àrab al-Ayyūn, que significa les fonts o les deus, que ja donava nom a la zona abans de la fundació de la ciutat pels espanyols.

La ciutat va registrar una població de 183.691 habitants durant l’últim cens que va ser realitzat en 2004. Segons estimacions es calcula que el 2009 posseeix una població de 194.668 habitants pel que se situa com la principal ciutat del Sàhara Occidental.

La ciutat ha patit l’èxode de milers de sahrauís que fugien del Marroc en direcció als campaments de refugiats que es troben al país veí d’Algèria pel que la seva població en l’actualitat s’ha vist minvada, però tot i així augmenta any a any a causa a la gran natalitat existent.

La ciutat no té grans elevacions i es troba en la llera d’un riu sec (wadi). Es troba situada a més a uns 300 km de Las Palmas de Gran Canaria i a uns 870 km de Rabat. L’elevació mitjana del territori en el qual s’assenta la ciutat és de 19 msnm. La regió en la qual es troba situada la ciutat és coneguda com El Aaiun-Saguia el-Hamra i és la més pròspera del territori.

Com a la resta del desert de Sàhara, el clima de la ciutat és molt sec i calorós, registrant unes precipitacions molt baixes durant tot l’any. Els mesos més calorosos són juliol i agost que són també els que menys precipitacions tenen i els mesos de l’estació de les pluges són els més frescos i posseeixen la gran majoria de les quals cauen al llarg de l’any.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 1 de juliol de 2021

Néma és una localitat del sud-est de Mauritània propera a la frontera amb Malí. És la capital de la regió de Hod Oriental i de el departament de Néma.

Mentre que la població urbana de Néma és aproximadament entre 50.000 i 60.000 persones, el seu entorn rural eleven aquesta quantitat a prop de 200.000

La població és predominantment mora, encara que també d’ètnies fulani i bambara. A l’estar prop de la frontera amb Mali ha un trànsit constant de mercaderies cap al nord i sud amb la ciutat de Ualata.

El turisme des d’Europa arriba en els mesos de novembre i desembre quan les temperatures es fan més suportables. Es troba envoltada pel nord i est de petits altiplans que permeten la pràctica del senderisme.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 30 de juny de 2021

Zuérate és un departament administratiu i la major ciutat al nord de Mauritània, capital de la regió de Tiris Zemmur amb una població aproximada de 38.000 persones (2005). Passa el ferrocarril de Mauritània a Nouadhibou pel seu extrem est.

La ciutat és un dels llocs on es diposita el mineral de ferro extret en F’dérik. El 1974 Miferma (la extractora de mineral de ferro local) va ser nacionalitzada pel govern de Mauritània. La indústria a l’àrea s’ha desenvolupat durant la dècada de 1970; el 1981 un sector amb grans dipòsits de mineral de ferro va ser descobert en Guelb el-Aouj, 35 quilòmetres a nord de Zuérate i el 1990 un altre va ser trobat en Mhadaouat, que se situa més o menys a 65 quilòmetres de Zuérate.

Les reserves de Zuérate s’estimen en 200 milions de tones de quars d’hematita. Els trens de càrrega que porten el mineral de ferro a la costa poden arribar a fer fins a 3 quilòmetres de llarg, guanyant-se la reputació dels trens més llargs de l’món.

Posseeix 38.000 pobladors. La seva gent és també emprada per l’administració regional i els militars. La ciutat té una població notable de treballadors estrangers d’altres països africans.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 28 de juny de 2021

Nouadhibou Port Étienne durant l’època de colonització francesa és la segona ciutat més important de Mauritània i capital comercial de país. Té una població aproximada de 90.000 habitants.

Es troba situada a la costa est d’una península d’uns 75 km de llarg, anomenada Ras Nouadhibou, que finalitza al Cap Blanc, en la riba occidental es troba la ciutat de la Güera, pertanyent a l’Sàhara Occidental. Nouadhibou es troba a només un quilòmetre de la frontera (en la Convenció de Madrid de 1912, Espanya i França van acordar situar la frontera entre la colònia francesa de Mauritània i les possessions espanyoles sobre una línia que dividia per la meitat de nord a sud la península)

La ciutat va ser fundada a mitjan el segle XX pels francesos amb el nom de Port Étienne, com un port per als vaixells de transport de l’mineral de ferro.

L’activitat econòmica que dóna feina a un nombre més gran de persones és la pesca. No obstant això, des de 1964, quan es va finalitzar la construcció d’un moll i un ferrocarril de 674 km fins als jaciments miners de Zuérate i F’dérik, la indústria més important és el processament de l’mineral de ferro transportat per ferrocarril des dels jaciments miners.

La ciutat es divideix en quatre àrees principals: el centre de la ciutat, incloent l’aeroport internacional; Numerowatt a nord; la principal àrea residencial, Cansat, a sud, una ciutat dormitori de Port Minéralier, a l’extrem sud, des del qual el mineral de ferro és exportat.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 28 de juny de 2021

Nuakchott («lloc de vents») és la capital i ciutat més poblada de Mauritània. És una de les ciutats més grans del Sahel i també serveix com a centre administratiu i econòmic de Mauritània.

Nouakchott era un poble de mida mitjana de poca importància fins a 1958, quan va ser triada com la capital de la naixent nació de Mauritània. Va ser dissenyat i construït per acomodar a 15 000 persones, però la sequera i la creixent desertificació des de la dècada de 1970 han desplaçat a un gran nombre de mauritans que es reassentaren a Nouakchott.

Això va causar un creixement urbà massiu i amuntegament, i la ciutat tenia una població oficial de poc menys d’un milió d’habitants en 2013. La població reassentada habitava en barris marginals en males condicions, però les condicions de vida d’una part d’aquests habitants han millorat des de llavors.

La ciutat és el centre de l’economia de Mauritània i disposa d’un port d’aigües profundes i l’Aeroport Internacional Nouakchott-Umtunsy, un dels dos aeroports internacionals de país. Alberga la Universitat de Nouakchott i diversos altres instituts més especialitzats d’educació superior.

Situat a la costa atlàntica del desert de Sàhara, es troba a la costa oest d’Àfrica. Amb l’excepció del Port de l’Amistat i un petit port pesquer, la franja costanera es deixa majoritàriament buida i es deixa que s’inundi. La costa inclou bancs de sorra canviants i platges de sorra. Hi ha àrees de sorres movedisses prop del port. Nouakchott és en gran part pla i només uns pocs metres sobre el nivell de la mar.

Està amenaçat per les dunes de sorra que avancen des del seu costat est, el que planteja un problema diari. S’han fet esforços per salvar àrees particulars, inclòs el treball de Jean Meunier. A causa de la ràpida acumulació, la ciutat està bastant estesa, amb pocs edificis alts. La majoria dels edificis són d’un pis.

Nouakchott està construït al voltant d’un gran carrer arbrat, l’Avenue Gamal Abdel Nasser, que s’estén cap al nord-est a través del centre de la ciutat des de l’aeroport. Divideix la ciutat en dues, amb les àrees residencials al nord i al barri de la medina, juntament amb el kebbe, un barri de barraques format pel desplaçament de persones d’altres àrees pel desert. Altres carrers importants porten el nom (en francès) de figures notables de Mauritània o internacionals de la dècada de 1960: Avenue Abdel Nasser, Avenue Charles de Gaulle, Avenue Kennedy i Avenue Lumumba, per exemple

El kebbe consisteix en edificis de ciment que es construeixen durant la nit i es fan semblar permanents per evitar la destrucció per les autoritats. El 1999, es va estimar que més de la meitat dels habitants de la ciutat vivien en tendes de campanya i barraques, que s’usaven amb fins residencials i comercials. La ciutat està dividida en nou arrondissements o districtes, subdividits en ilots alfabètics. Aquests són Teyarett, Ksar, Tevragh Zeina, Toujournine, Sebkha, El Mina, Donar Naïm, Arafat i Riad. El districte de Sebkha (Cinquième) acull una gran zona comercial.

Nouakchott compta amb un clima desèrtic (Köppen: BWh) amb altes temperatures durant tot l’any, però amb suaus temperatures les nits d’hivern. Nouakchott posseeix un rang de temperatures relativament suaus en comparació amb altres ciutats d’aquest clima a causa de la proximitat de la mar. Mentre que les temperatures altes mitjanes són relativament constants al voltant dels 33°C, les més baixes temperatures mitjana varien des de 25°C durant els mesos d’estiu als 13°C durant els mesos d’hivern. Les temperatures mínimes poden ser tan baixes com 10°C. La precipitació mitjana a la ciutat és de 94 mm per any

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Cots – 27 de juny de 2021

Sikasso és una ciutat del sud de la República de Malí i la capital del cercle de Sikasso i de la regió de Sikasso. És la segona major ciutat de Malí, amb 225.753 habitants segons el cens de 2009

Localitzat a 375 quilòmetres a l’est de Bamako, 100 quilòmetres al nord de Costa d’Ivori i 45 quilòmetres a l’oest de Burkina Faso, Sikasso és un encreuament de camins entre diversos països costaners (Togo, Benín, Ghana i Costa d’Ivori) i els països sense sortida a la mar Malí i Burkina Faso.

Font: wikipedia