Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 21 de juliol de 2021

Brikama és una de les ciutats més grans de Gàmbia. Es troba a sud de la capital, Banjul, a la Divisió Western. És coneguda pels seus fustes tallades i els seus músics. Entre les atraccions locals es troba el Bosc Cultural Makatsu. Té una població censada en 42.480 habitants (1993).

En Brikama es troba un gran nombre d’institucions educatives, entre elles el Col·legi de Gàmbia (The Gàmbia College), que forma als docents de país, i l’Oficina Regional d’Educació de la Regió Occidental de país. A més, hi ha quatre establiments secundaris (Kinderdorf Bottrop, Kunte Kinte, Maahad i l’Acadèmia Metodista) així com un gran nombre d’escoles primàries.

La Biblioteca Nacional de Gàmbia té una sucursal a Brikama.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc – Les Corts – 20 de juliol de 2021

Bakau és un poble a la costa de Gàmbia, situat a 9 km aproximadament a l’oest de Banjul. És conegut pels seus jardins botànics, la seva piscina de cocodrils al barri de Kachikali i per les seves platges a Cape Point. A causa del seu caràcter eminentment residencial i de la proliferació de luxosos hotels i negocis relacionats amb el turisme, és probablement, en l’actualitat, la ciutat més desenvolupada de Gàmbia.

Explica la llegenda que Bakau va créixer al voltant de la piscina sagrada de cocodrils, al districte central de Bakau, Kachikally. Bakau en si, és ja un petit poble al llindar de s. XIX i va créixer en importància, ja que va esdevenir el lloc favorit de residència privada dels administradors colonials, especialment al llarg de les belles platges vorejades de palmeres. Tot i ser una ciutat important, l’antic poble encara existeix, i es regeix com qualsevol altre a Gàmbia, amb un àlcali i dividit en Kabilos. Hi ha una molt més petit llogaret a l’antic poble, anomenada Bakau Wasulung Kunda, indicant l’origen immigrant dels seus habitants.

A mesura que la gent va començar a sortir de Banjul, el govern va assignar zones residencials, que van créixer ràpidament al voltant de l’antiga població, adquirint en el procés nous noms com Fajara, New Town o Cape Point.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 19 de juñiol de 2021

Banjul (abans Bathurst) és la capital de Gàmbia, i se situa dins de la divisió de el mateix nom. La població de la ciutat és de només 34.828 habitants, i amb la Gran Zona de Banjul, que inclou la ciutat de Banjul i el Consell Municipal, té una població total de 357.238 (cens de 2003). Es troba a l’illa St. Mary (Illa de Banjul), on el riu Gàmbia desemboca a l’oceà Atlàntic. L’illa està connectada al continent per transbordadors de passatgers i vehicles (cap al nord) i per diversos ponts (a sud).

Banjul pren el nom de Bang Julo, paraula mandinga que designa una corda feta de fibres vegetals. L’illa on s’assenta la ciutat era el lloc on recollien les plantes per fabricar-les Banjul, per tant, és un apòcope de “cordes”

Banjul està situada a la desembocadura del riu Gàmbia a la costa de l’oceà Atlàntic. La ciutat es troba a l’illa St. Mary.

Per la seva ubicació geogràfica, la contínua expansió de la zona urbana no és possible, ja que a la frontera occidental la ciutat és un manglar.

Banjul és la principal zona urbana de Gàmbia i centre administratiu i econòmic de país: aquí es troba el Banc Central de Gàmbia. Gàmbia té més d’una àrea urbana. El processament de cacauet és la principal indústria de país, però la cera d’abelles, fusta de palma, oli de palma, cuirs i pells també són enviats des del seu port. El Museu a Banjul inclou pàgines manuscrites de l’Alcorà i explica vastament la “Màgia Juju”.

Banjul té un clima càlid durant tot l’any a causa de l’Desert de Sàhara. El mes més fred és agost i el més càlid és març

A 24 km de la ciutat es troba l’Aeroport Internacional de Banjul i en la mateixa Banjul se situen xarxes de transports terrestres, com la Carretera Costera de l’Àfrica Occidental, que connecta Banjul amb Dakar i Bissau, i finalment una carretera pavimentada que enllaça a Banjul amb 11 nacions.

Cap a l’oest es troba la carretera que uneix Banjul amb Serekunda, que porta a el Pont Denton i al carrer Bond.

A l’est hi ha un transbordador d’automòbils.

Entre les religions practicades, es troba la catòlica (33.000) i la musulmana.

El Museu Nacional de la Gloucester Street exhibeix una mostra de el passat colonial fins a la recent història de Gàmbia. La seu central de la Biblioteca Nacional de Gàmbia està localitzada en Banjul.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 17 de juliol de 2021

São Filipe és un municipi de l’illa de Fogo, al grup de Sotavent de Cap Verd. És el municipi més occidental de l’illa i limita amb l’oceà Atlàntic pel nord, oest i sud, amb el de Mosteiros pel nord-est i amb el de Santa Catarina do Fogo per l’est.

São Filipe està vinculat amb una carretera que envolta tota l’illa de Fogo, però és inaccessible cap a l’est per petits estrets. Hi ha una petita carretera a Mont Fogo. Cobreix la majoria de granges de la zona a l’oest, el centre i el sud, el paisatge rocós amb alguns arbustos i pastures de la muntanya Fogo es troba cap a l’est. La seva principal indústria és l’agrícola, seguida pel turisme i altres indústries en petites quantitats. La població es compon de zones rurals i algunes escasses zones urbanes. És un dels municipis menys avançats, la taxa d’alfabetització és feblement alta. Molts pobles estan a l’oest i el sud i la majoria de les àrees fèrtils de l’illa es troben en aquesta zona perquè és menys baixa.

São Filipe és el segon assentament més antic de país per darrere de Cidade Velha. El 12 de juliol de 1922, va ser elevat a la categoria de ciutat.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 16 de juliol de 2021

Porto Novo (porto nou en portuguès) és el nom d’una ciutat i d’un municipi a l’illa de Sant Antão, a Cap Verd, amb població de 1/3 de l’illa. És la principal ciutat de l’illa, i està localitzada a la zona sud de la mateixa.

La cota més alta de Porto Novo és el Topall de Coroa (1.979 m). Posseeix també una important indústria pesquera i agricultura.

El municipi està situat a la zona sud de l’illa, limita pel nord amb els municipis de Paul i Ribeira Gran, i amb l’oceà Atlàntic per la resta de punts cardinals.

La meitat de la població resideix a Porto Novo (9.310 hab.), On hi ha la seu de l’municipi, altres localitats destacades són, Alt Mira (1.003 hab.), Tarrafal de Muntanya Blat (841 hab.), Chã de Morte ( 746 hab.), Nord dóna Baía (595 hab.), Lajedo (558 hab.)

Al municipi hi ha una fàbrica de ciment.

Porto Novo disposa d’un port remodelat en l’any 2012, que té dues connexions diàries amb Mindelo

La ciutat es assorteix d’aigua mitjançant una dessalinitzadora que es va inaugurar a finals de l’any 2007.2

El 24 de juny són les festes de Sant Joan.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 15 de juliol de 2021

Mindelo  és una ciutat portuària de Cap Verd, situada a la part nord de l’illa de São Vicente. Té una població de gairebé 70.000 habitants i és la segona ciutat més gran de Cap Verd, després de la capital, Praia. La ciutat suposa el 96% de la població total de l’illa de São Vicente. Sol considerar com la capital cultural de país i l’origen de la morabeza, estendard dels capverdians.

Es troba situada a la badia de Porto Gran, que permet disposar d’un ampli port d’aigües profundes, enfront de l’illa de São Antão, a la costa nord-oest de l’illa de São Vicente. Des del 14 d’abril de 1879 és el cap del municipi de São Vicente, que comprèn la totalitat de l’illa, juntament amb la veïna illa de Santa Luzia. El municipi té una única parròquia, anomenada de Nossa Senhora da Luz, el cap està igualment a la ciutat. Els nuclis de població més propers a Mindelo, són els de Seixal, a l’est; Llatzeret, a l’oest; i Madeiral, a el sud-est.

A partir de 1968, la dinàmica canvia i Mindelo torna a atreure l’activitat econòmica, gràcies a una major atenció de el govern colonial, primer, i al paper rellevant que li dóna el govern després de la independència (1975). Però també, gràcies a l’arribada de remeses dineràries del gran nombre d’emigrants. El port de la ciutat es converteix en la principal via de sortida i arribada de les mercaderies a Cap Verd, centre exportador i prestador de serveis. L’estabilitat política va afavorir el creixement econòmic, paral·lel a un gradual creixement del turisme, i la població es va multiplicar fins a arribar als 70.000 habitants actuals.

La població de Mindelo es va duplicar entre 1960 i 1980, i ha tornat a duplicar-entre aquest any i 2.010 persistint en una taxa de creixement del 2,9% per any. Aquest enorme creixement va ser acompanyat d’una idèntica expansió del terreny urbanitzat.

L’accés principal a Mindelo es fa a través de l’Aeroport Internacional Cesária Évora, situat a la localitat de São Pedro, 7 km a sud-oest de la ciutat, al costat de la platja. Té vols interns diaris, amb les illes de Sal, Jaume i São Nicolau, amb la companyia TACV i Binter Cap Verd, i diversos vols internacionals, especialment amb Lisboa, amb la companyia TAP Portugal.

La comunicació amb l’illa més propera, São Antão, es realitza mitjançant un ferri o transbordador que creua el canal, que separa les illes, dues vegades a el dia i viceversa, portant fins a 450 passatgers, a més de cotxes i carros. Uneix el port de Mindelo amb el de Porto Novo, i actualment està gestionat per la companyia canària Armes. La travessia dura uns 50 minuts. També hi ha comunicació per ferri amb les illes de Brava i Fogo, dues vegades a la setmana, i amb les de Santiago i São Nicolau, un cop setmanal.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 14 de juliol 2021

Praia és una ciutat i la capital de Cap Verd, un arxipèlag-nació situat a l’oceà Atlàntic, a l’oest del Senegal. És també el centre del municipi de Praia.

La ciutat està localitzada a l’illa de Sant Jaume i compta amb una població que supera els 130.000 habitants, sent la major ciutat del país. La ciutat comptava en 1990 amb 61.644 habitants.

La ciutat té un port comercial, que exporta cafè, canya de sucre i fruites tropicals. Posseeix també una important indústria pesquera.

La ciutat de Praia va sorgir en 1615, quan es va formar l’assentament sobre una plana propera a la platja de Santa Maria, que oferia bones condicions per als vaixells. Inicialment era utilitzat com a port clandestí per no haver de pagar les taxes duaneres de la capital de l’època, Ribeira Gran. La localitat va ser progressivament adquirint la categoria de vila segons anava arribant població des de l’antiga capital. Praia passar a ser la capital del país en 1770.

Al llarg de la història hi va haver diverses proposta de canviar la capital a Mindelo durant el segle XIX, però les administracions portugueses mai van mostrar-ne interès. A través d’un decret de 1858 es va elevar l’estatut de vila a ciutat establint-se definitivament com a capital del país

Es localitza a la zona sud de l’illa de Santiago i limita pel nord amb el municipi de Són Diumenges, per l’oest amb el de Ribeira Gran de Santiago i amb l’oceà Atlàntic per l’est i pel sud.

Geogràficament Praia pot ser descrit com un conjunt de planes amb els seus respectius valls circumdants, aquestes planes són cridades Achadas (Achada de Sant António, Achada de Són Filipe, Achada Eugénio Lima, Achada Gran, són alguns barris situats en aquestes planes).

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 13 de juliol de 2021

Cacheu és una ciutat costanera de Guinea Bissau, que es troba a la vora del riu Cacheu, a la regió nord-est de la província de nord (fent frontera amb la regió del Biombo i la regió de l’Oio). Va ser la capital de la colònia portuguesa.

Va ser la primera factoria portuguesa a Guinea, fundada el 1588, i va servir de lloc per al comerç d’esclaus, havent estat creada per a això, en 1675, la Companyia de Cacheu. A la regió de Cacheu es van crear diversos establiments portuguesos al llarg de al s. XVI. La zona pertanyia a Cap Verd fins a la creació de la província de la Guinea Portuguesa, el 1879.

Font: wikipedia