Navega per la categoria

Society

Mahdia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 24 de maig de 2021

Mahdia és una ciutat de Tunísia, a la costa oriental, capital de la governació de Mahdia. El nom li va donar el califa fatimita al-Mahdí Ubayd-Al·lah (909-934).

El 1905 tenia 12.000 habitants, el 1946 eren 14.937, el 1956 18.494 i el 1966 21.788. La seva població al cens del 2004 era de 45.977 habitants. És capçalera d’una delegació amb 69.190 habitants.

Es troba al Ras Ifriqya entre Bekalta i Salakta, en una zona amb jaciments arqueològics destacats i amb un gran desenvolupament turístic.

La seva economia estava i està basada en l’oleïcultura i la pesca (sobretot de sardina i peix blau, el port és el primer port pesquer del país), a la qual s’ha afegit el turisme cada vegada més important. Als s. XVIII i XIX, hi va haver plantacions de cotó però al s. XX ja havien desaparegut. No fou fins als anys setanta quan va començar el desenvolupament, accentuat més tard. El barri d’Hiboun va esdevenir zona turística, que es va anar eixamplant a tota la ciutat. Cada divendres es fa mercat a la ciutat vella. Avui dia tota la zona costanera està plena d’hotels. Les platges són d’arena blana i fina, i aigua turquesa, però fa molt de vent, cosa que li resta atractiu en comparació amb altres platges més al nord.

Personatges famosos de la ciutat són els poetes Abu Amr Uthman al-Kaysí (conegut per Ibn Urayba) mort el 1260, i Ibn al-Simat (mort el 1291), i el teòleg sufita Kutb al-Dhamani (mort el 1224), que fou deixeble d’Abu Madyan.

El 1881 es va establir el protectorat francès i el 1885 fou declarada capital d’un caidat (districte). La municipalitat es va crear per decret el 21 de gener del 1887. El 6 d’agost de 1920 en una manifestació contra la carestia de la vida es van produir saquejos; el 21 de març de 1925, la ciutat va obeir la consigna de vaga general llançada a tot el país pel Destour; del 18 al 20 d’abril de 1933 hi va haver fortes manifestacions convocades pel Destour en protesta per l’enterrament en cementiris musulmans de tunisians amb nacionalitat francesa; encara era una ciutat petita quan va arribar la independència. El seu desenvolupament a partir de 1970 va aconsellar erigir la governació de Mahdia separada de Sussa i Sfax, i en va esdevenir capital el 9 de març de 1974

Font: wikipedia

 

Kairuan

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 24 de maig de 2021

Kairuan és una ciutat de Tunísia situada a l’interior del país, a 156 km de Tunis i 57 de Sussa. És la tercera ciutat santa de l’islam després de la Meca i Medina, a la qual s’adrecen en pelegrinatge els musulmans. Fou fundada pels àrabs pels volts de l’any 670 i el nom original, al-Qayrawan, deriva del persa Kâravân, en el sentit de ‘campament’ o ‘lloc de descans’ (d’aquí prové també el mot caravanserrall).

És la capital de la governació de Kairoan i capçalera de dues delegacions de la governació (Kairuan Nord i Kairuan Sud).

Segons el cens oficial del 2004, el municipi té 117.903 habitants (47.000 al cens del 3 de maig del 1966 i 56.000 al cens del 1972). El clima és extrem, amb temperatures properes a zero graus a l’hivern i de 40 graus a l’estiu. El vent sirocco hi bufa uns 21 dies a l’any de mitjana, i la pluja és inferior als 300 mm (en canvi, a l’oest de la governació és de 500 mm).

L’embassament d’Oued Zeroud li garanteix l’aigua i el d’Oued Merguellil li evita les inundacions que tant la van afectar el 1969. L’economia es basa en l’olivera i els ametllers pel que fa a l’agricultura; hi ha dues zones industrials al nord, a la carretera que porta a Tunis. La fabricació d’estores i catifes té en aquesta ciutat el centre principal de Tunísia; l’artesanat fora de les estores és reduït. Hi treballen unes 5.000 persones en la fabricació, quasi totes dones (les saddaya).

La ciutat es compon de la medina, de carrers estrets i sinuosos, i els barris: a l’oest i nord-oest, els suburbis de Gueblia, Djeblia i Zlass; al sud, entre l’antiga porta dels Pelleters (rebatejada amb la independència com a Bab al-Shuhada, és a dir, «porta dels Màrtirs») de la medina i l’estació de ferrocarril, hi ha els barris moderns; el barri popular de Sidi Sabnun és a l’oest; un altre barri és el d’Al-Mansurah, que reagrupa 400 cases de persones humils.

Els monuments principals són:

Minaret de la gran mesquita
La gran mesquita de Kairuan.
La mesquita Zituuna.
La mesquita d’El Bey.
La mesquita d’El Maalek.
La mesquita de la Rosa.
La mesquita de les Tres Portes o Jamii thalathat biban (segle ix).
Les basses dels aglàbides (prop de la porta de Tunis).
La zàwiya de Sidi Abid al-Gharyaní (segle xiv).
La zàwiya de Sidi as-Sahbí, coneguda com la mesquita del Barber.
La zàwiya de Sidi Abbada (segle xix).
Bab aix-Xuhadà.
Al-Bab al-Jadid.

Pel seu valor històric i arquitectònic, ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Font: wikipedia

 

Tunis

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 22 de maig de 2021

Tunísia és la capital de la República Tunisiana ininterrompudament des que els almohades li donessin aquest títol en 1159 i la dinastia dels hàfsides confirmés el seu estatus en 1228.

També és la capital de la governació homònima des de la seva creació, el 1956. És el centre de les activitats industrials, comercials, culturals, i polítiques. Està situada a nord, a la fi del golf de Tunis, a continuació de l’estany de Tunísia o llacuna del Behira, entre la plana costanera i els turons que l’envolten. Està unida per un canal a port de La Goleta (La Goulette en francès). Segons el cens de 2004, hi viuen 728.453 habitants (al voltant de 10% de la població estatal), anomenats tunisians, la qual cosa la converteix en la ciutat més poblada de país; aquesta xifra augmenta fins 2.380.500 persones en la seva àrea metropolitana.

Al nord de la ciutat es troba la massa verda del Belvedere, i a sud-oest, el turó del cementiri de Jellaz. A l’est hi ha la medina de Tunísia, el centre de la ciutat, compost de carrerons i passadissos coberts, amb multitud d’olors i varietat de colors provinents dels comerços. La ciutat moderna (Nouvelle ville) s’aconsegueix al’creuar la porta de França, antigament anomenada «porta de la mar». Està travessada per la gran avinguda Bourguiba (considerada per molts com els Camps Elisis tunisians), els edificis d’estil colonial de principis de segle XX contrasten amb l’arquitectura d’estil àrab de la ciutat antiga, que es va anomenar la «ciutat dels indígenes»

El sant patró de la ciutat és Sidi Mahrez, que va donar el seu nom a una mesquita de la ciutat.

Tunísia és la transcripció en català de la paraula àrab que es pronuncia com «tunus», «tunes», o «tunis». Les tres paraules són esmentades pel geògraf àrab al-Rumi Yaqout en el seu Mu’jam a el-Buldan (Diccionari dels països). La paraula, encara que és una transcripció que en francès deriva d’un dialecte berber, i vol dir «per descansar o per acampar», pot ser transcrita en el sentit de «establir», «anar a dormir» o «passar la nit». Tenint en compte les variacions del significat precís en el temps i l’espai, el nom de Tunísia possiblement vol dir «campament nocturn», «campament» o «parada». A Tunísia també hi ha referències de l’Antiga Roma de noms de ciutats properes, com Tuniza (en l’actualitat, El Kala), Thunusuda (actualment Meskine Sidi), Thinissut (actualment Bouregba Bir), Thunisa (Ras Jebel actualment). La ciutat apareix en la Tabula Peutingeriana com Thuni

Font: wikipedia

Sirte

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 20 de maig de 2021

Sirte, també Sirt o Surt és una ciutat i capital de la xabiyya de Sirte, Líbia. Està a mig camí entre Trípoli i Bengasi. La ciutat moderna fou fundada com a establiment pels italians a uns 50 km a l’oest de l’antiga Sirt, una fortalesa otomana; va esdevenir ciutat després de la Segona Guerra mundial i va créixer després de 1969, quan el coronel Moammar al-Gaddafi va assolir el poder al país, ja que era la seva ciutat natal.

A la zona hi va haver l’establiment fenici de Macomedes-Euphranta. La regió no tenia sobirania i va esdevenir un cau de bandits. A l’època clàssica, la costa era considerada molt perillosa i se l’anomena inhospita Syrtis en l’Eneida de Virgili.

El 1842, els otomans van construir la fortalesa de Màrsat az-Zafran (‘port del Safrà’), després Qasr az-Zafran (‘castell del Safrà’) i més tard Qasr Sirt. La fortalesa fou construïda sota Abdülmecid I com a part de la restauració del control otomà a Tripolitana després de la caiguda de la dinastia Karamanli. A l’entorn de la fortificació, els italians van fundar un nou establiment el 1912 que va créixer progressivament. Sota la colònia italiana Sirte fou centre administratiu, però era poc important encara en la II Guerra mundial i no s’hi registra cap fet a destacar excepte que el 1942 va néixer en una tenda de nòmades de la tribu Gaddafa a Qasr Abu-Hadi (a uns 20 km al sud), el futur president Muammar al-Gaddafi, que va estudiar a la ciutat des de 1952. Després de la guerra, s’hi va descobrir a la rodalia petroli i se’n va començar l’explotació i la ciutat va agafar certa importància. El 1969, Gaddafi va assolir el poder i va iniciar aviat fortes inversions a la ciutat, que va quedar molt millorada.

A Sirte, es va signar el tractat de fundació de la Unió Africana (UA) el 1999, en la reunió de la OUA (Organització de la Unitat Africana) realitzada a Líbia i de la qual Gaddafi fou l’amfitrió. També és el lloc on es va signar un dels tractats que va posar fi temporal a la Segona Guerra del Congo, sota els auspicis de Gaddafi (18 d’abril de 1999). El mateix 1999, Gaddafi va proposar formar uns Estats Units d’Àfrica que tindrien com a capital Sirte; el 2007, es va anunciar la construcció d’un aeroport internacional i un port. Aquest any, Sirte va rebre les delegacions del Sudan i dels rebels del Darfur, que van ajustar un acord de pau.

Quan les forces d’intervenció de l’OTAN van atacar Líbia en suport dels rebels de Cirenaica el 2011, Sirte va romandre lleial al règim de Gaffadi; l’1 de setembre de 2011, després de la caiguda de Trípoli, Gaddafi va declarar la ciutat com a nova capital del país. Durant el setembre de 2011, fou atacada intensivament per avions de l’OTAN i forces de terra dels abans rebels (que ja havien agafat el poder a Trípoli) i, contra les previsions, la ciutat va oferir una resistència ferotge, i a mitjan octubre encara resistia.

Font: wikipedia

Tubruq

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 20 de maig de 2021

Tobruk o Tubruq és una ciutat, capital del seu districte i port de mar a l’est de Líbia, a la regió de la Cirenaica, prop de la frontera amb Egipte. Té una població d’uns 300.000 habitants

Tobruk va ser el lloc on hi havia una antiga colònia grega i després una fortalesa romana. També va ser una estació en el comerç de caravanes. Cap a 1911 va esdevenir un lloc militar del regne d’Itàlia però durant la Segona Guerra Mundial Tobruk ser presa per les forces aliades (22 de gener de 1941) després de conquerir el port de Marsa El Brega i el setge de Tobruk. A partir de la dècada de 1960 el seu port va ser destinat a l’exportació del petroli libi que li arribava a través d’un oleoducte.

En les protestes líbies de febrer de 2011 es va informar que la ciutat de Tobruk va passar a ser controlades pels opositors al govern de Gaddafi.

Tobruk té un port natural ben protegit potser és el millor port natural del nord d’Àfrica però té el desert immediatament al sud. Comercialment beneficia a aquesta ciutat estar prop d’Egipte (a 150 km). El problema de la salinitat de les aigües de Tobruk s’ha solucionat recentment amb una planta dessaladora.

Antipyrgos (Antipyrgus) va ser una colònia agrícola grega situada on ara hi ha la moderna Tobruk. Durant la Segona Guerra Mundial la seva importància estratègica estava motivada pel seu port natural situat en una península útil encara que fos bombardejat que a més els italians havien fortificat. A més Tobruk estava ben situat respecte a la resta de la Cirenaica i a uns 25 km al sud hi havia el camp d’aviació més gran de l’est de Líbia. Els britànics construïren una línia de ferrocarril de l’Alamein a Tobruk per assegurar els subministraments.

Font: wikipedia

Misratah

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 19 de maig de 2021

Misratah, també anomenada Misrata o Misurata, és una ciutat i xabiyya (màxim nivell de divisió administrativa) al nord-oest de Líbia, a 210 km a l’est de Trípoli, a la costa mediterrània prop del cap de Misratah. El seu port s’anomena Qasr Ahmed. Amb una població aproximada de 259.056 habitants el 2010, és la tercera ciutat més gran a Líbia després de Trípoli i Benghazi. La població de tot el districte (que inclou Bani Walid) era de 550.938 habitants el 2006

El setembre de 1921 el príncep hereu Humbert va visitar Trípoli. El 26 de gener de 1922 va començar l’ocupació de Misurata Marina, principal port dels republicans, que va acabar el 12 de febrer de 1922. Els nacionalistes van assetjar Azizia que fou alliberada pels italians el 3 d’abril.

Misurata no va jugar un paper gaire important durant la colònia, durant la II Guerra Mundial i sota la monarquia. Fou després de 1969 quan va començar a prosperar fins a esdevenir la ciutat més rica de Líbia amb indústries lleugeres i pesades i una gran vida cultural. La ciutat, a més, disposa d’una gran capacitat d’expansió en estar envoltada de terres planes deshabitades, i atreu molta emigració interna. El port de Qasr Ahmad també s’ha desenvolupat de manera espectacular. La ciutat gaudeix d’una universitat amb 15 facultats i de diversos instituts d’educació superior i facultats d’universitats d’altres ciutats.

Font: wikipedia

Bengasi

Josep Juanbaró, [email protected]elona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 18 de maig de 2021

Bengasi o Benghazi és la segona ciutat de Líbia i principal ciutat de la Cirenaica. És també una municipalitat. La seva població és de 660.147 (2004), que s’eleva a uns 950.000 amb la rodalia. La ciutat disposa d’un aeroport internacional de nom Benina.

El s. XV tripolitans de Zliten i Misrata van emigrar a la zona i van fer sorgir la nova ciutat. El seu nom actual deriva del santó i benefactor “Sidi Ghazi”, mort el 1450 (Ben Ghazi vol dir “Fills de Ghazi”). A un portolà al s. XVI apareix com Marza ibn Ghazi. El 1858 i 1874 va patir plagues de pesta bubònica. El 1897 s’hi van establir turcs de Creta, jueus de Tripolitana i altres emigrants i va passar de 5.000 a 15.000 habitants incloent uns mil italians i maltesos i 2.500 jueus.

Quan els italians van desembarcar el 1911 tenia 190.00 habitants i era capital d’un wilayat otomà i després ho fou de la província oriental de la colònia de Líbia. L’establiment de vies fèrries després de 1931 la va comunicar amb Soluk (al sud a 56 km) i amb al-Mardj (a l’est a 108 km). El 1938 tenia 66.800 habitants dels quals 22.000 eren italians i el seu port era el més actiu del territori. Bombardejada pels aliats el 1942, els italians la van abandonar (1943).

El 1951 fou residència del rei de la unió federal de Líbia i capital de Cirenaica. El 1954 tenia 63.000 habitants, quasi tots musulmans. Va patir un atac aeri americà el 15 d’abril de 1986, en revenja per un suposat finançament libi del terrorisme.

Durant la Revolució Líbia de 2011 va albergar la seu del Consell Nacional de Transició.

Font: wikipedia

Trípoli

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 17 de maig de 2021

Trípoli és la capital i la ciutat més poblada de Líbia. És, a més, la seu de el Govern central i l’administració. Té una població de prop d’1.690.000 habitants i està situada al nord-oest de país, a la costa mediterrània. Trípoli va ser fundada al segle vii a. C. pels fenicis, els qui la van cridar Oea. Més tard, amb l’arribada dels romans, la ciutat va adquirir l’estatus de ciutat romana més important del continent africà A la ciutat van ser passant cronològica i històricament, a més dels berbers autòctons del territori, vàndals, bizantins, àrabs, espanyols , turcs i italians. Durant el domini colonial italià (1911 – 1941), la ciutat va ser feta capital de l’acabat de crear estat de Líbia. El país va aconseguir la independència el 1951.

El port de Trípoli és el principal del país i la ciutat és centre comercial i manufacturer d’aquest. Seu de la Universitat d’Al-Fateh, Trípoli era una de les ciutats més modernes, riques i amb un major nivell de vida de l’Àfrica abans de la guerra de 2011 contra el coronel Gaddafi.

En català es coneix a la ciutat com Trípoli, encara que també pot aparèixer referida com Trípoli d’Occident, per diferenciar-la de la ciutat libanesa homònima. En àrab el nom és Tarabulus, o també Tarabulus a el-Garb.

Antigament era coneguda en llatí com Oea. Etimològicament, el nom procedeix de el grec, Tri polis, tres ciutats.

Trípoli se situa a la costa de Líbia a la regió occidental, propera a la frontera amb Tunísia. L’altitud mitjana sobre el nivell de la mar de la ciutat és de solament 1 metre. Gairebé 1.000 quilòmetres de costa separen Trípoli de Bengazi, la segona ciutat més important de Líbia. Entre ambdues es troba el golf de Sirte, de vegades denominat golf de Sidra.

La regió de Tripolitània, establerta al voltant de Trípoli, es caracteritza per la seva costa sorrenca, amb llacunes i oasis costaners distribuïts en ella. La “Sha’biyah”, divisió administrativa de Líbia, inclou la ciutat, els seus suburbis i voltants més immediats. En sistemes administratius més antics i al llarg de la història, existia una província anomenada “muhafazah”, un estat conegut com “wilayah” o ciutat-estat amb una àrea molt més gran, que és com en ocasions s’ha referit erròniament a Trípoli, més correctament anomenada com la citada Tripolitania.

Com sha’biyah, Trípoli limita amb les següents:

Tajura Wa A l’nawahi Alarba ‘- a l’est
Tarhuna Wa Msalata – sud-est
A l’Jfara – sud
Az Zawiyah – oest

Font: wikipedia