Navega per la categoria

Society

Sidi Bel Abbès

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 16 de maig de 2021

Sidi Bel Abbès o Sidi-bel-Abbès, és una comuna d’Algèria, capital de la província de Sidi Bel Abbès, en una gran plana de 380.000 hectàrees, al costat dret del riu Mekerra i a prop de l’uadi Sarno, a 82 km al sud d’Orà i de Daya (antiga Bossuet), 87 km al nord-est de Tlemcen i 93 km al sud-est de Mascara. La seva població s’estimava el 2009 en 260.000 habitants. És una regió semi àrida, i la regió més seca del Tell oranès, però el clima és sa tot i els contrastos de temperatura (amb hiverns molt freds) i la forta evaporació de les aigües pluvials. El nom de la ciutat deriva del santó musulmà Sidi Bel Abbès, un xerif l’avi del qual s’havia establert al Magreb procedent de la Meca, i que va viure al s. XVIII

Després de la II Guerra Mundial no va tardar a començar la guerra per la independència; les zones rurals foren bombardejades pels francesos i van quedar despoblades i els musulmans reagrupats per tenir-los sota control (represa de la política del “cantonnement” utilitzada al segle xix). Els problemes originats van subsistir després de la independència el 1962: atur i emigració rural. La distribució desigual de la riquesa va suposar un retrocés econòmic per la regió i la guerra civil algeriana no va permetre avançar. La zona segueix en crisi.

Font: wikipedia

 

 

Constantine

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 15 de maig de 2021

Constantine és el nom d’una ciutat d’Algèria, capital de la província o wilaya del mateix nom.

Situada al nord-est d’Algèria i lleugerament a l’interior, a uns 80 quilòmetres de la costa, es considera a Constantine la capital de l’Algèria oriental, amb una població de més de 2.000.000 d’habitants, que la converteix en la tercera ciutat de país (per darrere d’Alger i Orà). Va ser fundada per emigrants fenicis.

Deu el seu nom a l’emperador Constantí, que va fer reconstruir la ciutat devastada per Majencio i Domici Alexandre. El seu nom anterior va ser Cirta. Es creu que Constantine va ser la capital de l’antiga Numídia, un imperi berber que va emergir al segle III a. C.

Un profund barranc d’aparença espectacular envolta la ciutat, que és molt pintoresca, amb diversos ponts i un viaducte creuant aquest precipici. Durant el període otomà, la ciutat va ser governada per un Bey. L’últim bey de Constantina, Ahmed, va oferir fera resistència a les forces d’ocupació franceses el 1836.

Constantine alberga la tomba de l’heroi nacional algerià Abd al-Qadir i és la ciutat natal del reformador de l’islam Ibn Badis. També se la coneix per les seves universitats (Mentouri, Zerzara, i la Universitat Islàmica d’El Amir Abdelkader), dissenyada per l’arquitecte brasiler Oscar Niemeyer. El codi postal de Constantine és el 25000.

Font: wikipedia

 

Alger

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 14 de maig de 2021

Alger és la capital i la ciutat més gran d’Algèria. D’acord amb el cens de l’any 1998, la població de la ciutat era d’1.519.570 habitants (anomenats algerins), tot i que la seva àrea metropolitana arribava als 2.135.630. Anomenada també al-Bahja o “Alger la Blanca” pel color blanc dels seus edificis, està situada al nord-oest d’Àfrica, concretament al litoral de la mar Mediterrània, i disposa del port més important de la zona.

Alger ha crescut molt en els darrers anys, si bé conserva l’encant de la ciutat vella. De fet, l’antiga ciutadella o casbah ha estat considerada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des del 1992.

Les temperatures hi solen variar entre els 18º i els 24º a l’hivern i entre els 25º i els 32º a l’estiu, estació que acostuma a ser extremadament seca i calorosa.

Hi ha una pel·lícula d’aventures sobre un lladre de joies amb el nom de la ciutat, rodada l’any 1938 i dirigida per John Cromwell.

Els fets succeïts durant la guerra d’independència són narrats, en un estil semidocumental i sense concessions, en la pel·lícula La batalla d’Alger (1965) de Gilo Pontecorvo, que va obtenir un Lleó d’Or al Festival de Venècia de 1966, tema que tracta La presonera d’Alger, novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff.

Hi ha també una comunitat anomenada Alger en una part de la ciutat de Nova Orleans, la més important de l’estat de Louisiana dels EUA.

Font: wikipedia

Orà

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 13 de maig de 2021

Orà és una ciutat del nord-oest d’Algèria, situada a la costa de la mar Mediterrània. Té una població que s’acosta als 700.000 habitants, la qual cosa la converteix en la segona ciutat del país. És alhora la capital de la wilaya (província) d’Orà.

Al cens del 1954, la població era de 104.000 persones i la jueva i europea de 171.000. Fins al 1962, va restar com la vila més europea d’Algèria.

El 5 de juliol del 1962, mentre el país celebrava la independència, es va produir la massacre d’Orà; els musulmans es van llençar contra els occidentals i el general Katz va refusar intervenir. El tinent Rabah Kheliff, musulmà de 29 anys, amb 300 soldats, va refusar un destacament de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional i va poder alliberar 400 europeus retinguts com a ostatges; condemnat a mort per l’FLN, va haver de fugir a França. Els acords d’Evian preveien el manteniment d’una base naval a Mers El-Kébir durant 15 anys (fou retornada el 1967).

Actualment, és un port comercial situat al centre d’una important zona industrial. És seu universitària. Orà és una de les portes d’Algèria. Està especialment ben comunicada amb la ciutat d’Alacant, per via marítima (transbordadors diaris a l’estiu) i per via aèria.

La ciutat s’ha degradat molt des de la independència. Actualment, és una ciutat força deprimida, plena de contaminació, marginalitat, brutícia i amb edificis centenaris precolonials descuidats que amenacen ruïna.

Font: wikipedia

Nador

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 12 de maig de 2021

Nador és una ciutat berber al Rif, Marroc, capital de la província homònima, situada a 15 quilòmetres aproximadament a sud de la ciutat espanyola de Melilla i a 165 quilòmetres d’Alhucemas, al nord de país. El 2014 tenia prop de 161.726 habitants. La ciutat compta amb un aeroport internacional. Es troba a la vora de la Mar Chica, llacuna litoral única a la Mediterrània marroquina.

En Nador la majoria de la població té el rifeny com a llengua materna i l’àrab és una llengua minoritària. Actualment l’ús de el castellà està en augment a causa de la població de Melilla que visita Nador habitualment, i viceversa.

La població de la ciutat podria arribar a duplicar-se a l’acostar-se l’estiu, ja que arriben els emigrants rifenys de països europeus com Bèlgica, Països Baixos, Alemanya, Espanya i França. Al seu torn, Nador s’ha convertit en la segona plaça financera de país.

La seva població es dedica fonamentalment a el comerç, interior i exterior, el contraban entre Espanya i el Marroc, l’agricultura, la pesca i a una incipient indústria (Zeluán), que creix poc a poc però amb pas ferm.

Les inversions recents estan dotant a Nador i la seva província d’infraestructures per continuar el seu desenvolupament. Té un bon aeroport (Nador-Aaruit), amb vols nacionals i internacionals, port comercial (Beni Ansar), està en construcció avançada la carretera costanera Oujda-Tànger (en funcionament des de Saïdia, Nador, Alhucemas fins Jebba) i la connexió amb Seluán , la Ciutat Autònoma de Melilla (Espanya) i el port de Beni Ansar està desdoblada amb dos carrils en ambdós sentits. Al juliol de 2009 es va començar la construcció de l’Atalayoun Golf, complex turístic i residencial amb un camp de golf a la península de l’Atalayón a la Mar Chica.

Igualment al juliol de 2009 es va inaugurar la línia ferroviària que enllaça amb la resta de país. En ensenyament ha una àmplia xarxa de centres públics i privats, entre ells un Institut d’Ensenyament Primària i Secundària de l’Estat espanyol (Institut Lope de Vega) i ja ha començat a funcionar la Universitat de Seluán.

Font: wikipedia

Tànger

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc – Les Corts – 11 de maig de 2021

Tànger és una ciutat del nord del Marroc a les costes de l’estret de Gibraltar, capital de la regió de Tànger-Tetuan.

D’acord amb la mitologia amaziga, Tànger fou construïda pel fill de Tinge anomenat Sòfax. Tinjis era l’esposa de l’heroi amazic Antaius (en grec Anteu o Anteos). Les llegendes gregues atribueixen la fundació de la ciutat al gegant Anteu, i la seva tomba es trobaria a prop de la ciutat. A pocs kilòmetres de la ciutat hi ha la gruta anomenada d’Hèracles, una de les majors atraccions turístiques regionals per la seva relació amb la mitologia grega. Diuen que Hèracles hi va dormir abans de començar una de les seves dotze tasques.

Fundada pels antics fenicis als voltants de l’any 1450 aC, fou anomenada Tangis pels cartaginesos, al llarg de la seva història va tenir altres noms com Tenga, Tinga o Titga, segons registres de l’antiga Grècia i fonts llatines. Les excavacions arqueològiques han confirmat la presència fenícia però s’hauria tractat només d’una base pels seus viatges, ja que el verdader establiment no apareix fins al final del segle v aC i fou obra dels cartaginesos que el van anomenar Tingis. A la caiguda de Cartago el 146 aC la ciutat, com la resta de les possessions cartagineses, van passar a Roma.

El 24 de juny de 1925, Bèlgica, Espanya, Estats Units, França, Països Baixos, Portugal, el Regne Unit i la Unió Soviètica van firmar un acord (Conferència d’Algesires) pel que s’establia el condomini d’aquest països sobre Tànger. Poc després (1928) s’hi incorporaria també Itàlia.

Des del 14 de juny de 1940 fins al 1945, Tànger fou ocupada per les tropes espanyoles. Aquesta situació no fou acceptada per cap país amb l’excepció del Tercer Reich, que envià un cònsol. Amb l’avenç de l’exèrcit aliat, les tropes espanyoles es retiren de Tànger i la ciutat torna a ser un condomini. El 1952 tenia 164.000 habitants.

Amb la independència del Marroc concedida pel govern de Franco el 20 d’octubre de 1956 s’inicia un procés polític que culmina amb el reconeixement internacional de l’annexió de Tànger a aquest país, el 18 d’abril de 1960. La ciutat va patir llavors una greu crisi econòmica per la fuita de capital estranger. El 1982, a causa de l’èxode rural, va arribar als 293.000 habitants una bona part vivint als barris perifèrics de Banu Makada, Dradeh i Souani.

L’oferta educativa de Tànger disposa de cinc tipus diferents de sistemes: el marroquí, el britànic, l’espanyol, el francès i el nord-americà. Cada un d’aquests sistemes té cursos des de preescolar fins al 12è any (batxillerat o high school diploma).

Font: wikipedia

Tetuan

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 9 de maig de 2021

Tetuan és una ciutat del nord del Marroc, la capital de la regió Tànger-Tetuan, i l’antiga capital del Protectorat Espanyol al Marroc (1913-1956). El nom original amazic vol dir ‘ulls’ o ‘fonts’. De vegades s’anomena amb l’epítet «El colom blanc». La Medina de Tetuan, o barri antic, fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1997.

En direcció llevant hi ha la ciutat pesquera d’Azla. Es troba al flanc de les muntanyes al-Darsa, que són part de la cadena del Rif, i a la desembocadura del riu Martil (Wad Ras, antic Wad Madjaka).

Després de l’acord de la conferència d’Algesires (1906), que repartia el protectorat del Marroc, definit pel tractat hispanofrancès de 1912, Tetuan va passar a ser la capital del Marroc espanyol; un khalifa hi fou designat per representar el sultà. L’administració espanyola fou combatuda políticament pels nacionalistes locals del Partit de la Reforma Nacional (Hizb Al Islah Al Watani), dirigits per Abdelkhalek Torrès. Després de la independència el 1956 la ciutat va perdre aquest estatus de mitja capital.

Font: wikipedia

Rabat

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 7 de maig de 2021

Rabat és la capital del Regne del Marroc i de la regió Rabat-Salé-Kenitra. Està situada a la costa atlàntica, a la riba sud i en la desembocadura del riu Bu Regreg, que la separa de la veïna Salé. Segons el cens del 2004 tenia una població d’1.622.860 habitants, el que la converteix en la segona ciutat més populosa del país després de Casablanca

Els barris de Rabat (quartiers, en francès) es reparteixen en forma de ventall i estan socialment molt diferenciats. En primer lloc, Uday i Medina se situen com a eix central per a la trobada de l’Bu Regreg i de l’oceà Atlàntic. A l’oest se succeeixen una sèrie de barris populars i de classe mitjana al llarg de la costa, com Akkari, Yacoub El Mansour, Massa i el Fath.

Un segon grup de barris modestos es disposa al llarg de les rambles, vorejant el Bu Regreg, i inclou Youssoufia, Takadoum i ha Nahda. Entre aquests dos radis dels barris de classe mitjana, però, es troba una àmplia diagonal de pròspers barris com Les Orangers, Aviation, Mabel, Hassan o Agdal Hi ha Riad, i això es reflecteix en els habitatges de luxe que hi ha als barris Souissi i Ambaixadors. Aquest és el lloc d’elecció per a les residències diplomàtiques. Aquest vast pla urbà, airejat, amb abundant vegetació i boires procedents de l’Oceà, contrasta notablement amb els illots més estrets i densos que l’enquadren.

A més, dos grans projectes estan canviant la cara de la ciutat: el projecte Amwaj, l’objectiu és l’organització de la desembocadura del riu Bo Regreg sobre les seves dues ribes, amb hotels, residències de luxe d’estil àrab-andalús; i el projecte Sephira, que pretén organitzar la cornisa de litoral atlàntic mitjançant la construcció d’hotels, un teatre, un complex esportiu i residències de luxe d’estil contemporani.

El centre històric de la ciutat, que inclou els principals edificis i places, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco en 2012. A Rabat es troben diversos llocs d’interès, com ara la Torre Hassan, el Mausoleu de Mohamed V, l’alcassaba o la medina de la ciutat.

• Casba dels Udayas: rábida dominant la desembocadura de l’uadi Bu Regreg on es troba el museu de Udayas: la rábida va ser concebuda a del principi com el refugi de l’museu nacional Joies.

• Torre Hassan: les ruïnes de la mesquita edificada per Ja’qub a el-Mansur, destruïda en el moment de l’terratrèmol de Lisboa de 1755 i el Mausoleu de Mohamed V, on reposa el difunt rei Mohamed V i els seus dos fills, el rei Hassan II i el seu germà menor Moulay Abdellah.

• La necròpolis de Xella: edificada en 1339, Xella va ser un antic poblat fenici, cartaginès i romà

• La mesquita de Agdal.

• La catedral Sant Pere de Roma: situada a la Plaça de Golan. Aquest edifici, sempre destinat a l’culte catòlic, va ser completat en 1930

• Donar-al-Mahkzen: el palau reial i la seu de govern on treballen i resideixen més de dues mil persones. S’accedeix al palau per una vasta esplanada, el “Méchouar”

* Bab ar-Rouah i l’avinguda de les Forces Armades Reials (FAR).

Font: wikipedia