Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 10 de juliol de 2021

Bissau és la capital de Guinea Bissau. Situada a l’estuari del riu Gueba, a la banda de l’oceà Atlàntic, té una població estimada en 395.954 habitants (2010) i una superfície de setanta-set quilòmetres quadrats, la densitat poblacional és de 2.566 habitants per quilòmetre quadrat. És la ciutat més gran de país, així com el major port i el centre militar i administratiu.

La ciutat compta amb un aeroport internacional.

La ciutat es troba situada a la costa oest de Guinea Bissau, a l’estuari del riu Gueba, prop de la desembocadura d’aquest a l’oceà Atlàntic, amb una altitud de metres. Les terres adjacents a la ciutat són de molt baixes altituds, el que també permet que el riu sigui accessible per grans vaixells, mentre que aquesta capacitat es dóna només a uns 80 quilòmetres més enllà de la ciutat.

El clima de Bisau pot ser classificat com a clima de sabana amb temperatures estables (mitjana de 26° C), perquè no té la humitat suficient per a ser qualificat com a clima monsònic. No obstant això, és un clima més humit que molts altres de la seva espècie. No plou molt en els mesos de novembre a maig, ja que el major volum de precipitacions es concentren en els mesos restants.

Bissau rep una mitjana anual de 2020 mm de pluja. En els mesos de juny a octubre, és temporada de pluges, i fins i tot en els tres mesos anteriors. L’alta humitat provoca una calor considerada extremadament incòmode.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 9 de juliol de 2021

Touba (en hassania: Tuba, felicitat) (en wòlof: Tuubaa) és una ciutat situada al Senegal. Té una població de 825.701 habitants i amb una àrea metropolitana de més d’un milió d’habitants.

Es tracta de la ciutat sagrada del Muridisme i lloc d’enterrament del seu fundador, Shaikh Aamadu bamba Mbàkke. A prop de la seva tomba es troba la Gran Mesquita datada el 1963.

El Muridisme són les creences i pràctiques realitzades per la confraria muridí (yoonu murit en wòlof, AT-tariqat a el-Murīdiyya o simplement, Murīdiyya en àrab), una ordre islàmica sufí, present especialment al Senegal i a Gàmbia, que s’ha transnacionalitzat amb l’emigració. La seva caserna general es troba en Touba, Senegal. Els seus seguidors es diuen muridíes o muradíes, de la paraula àrab murid, “el que aspira a” o “el que vol”, però també “la voluntat”, utilitzada generalment en sufisme per indicar al deixeble d’un guia espiritual.

La confraria muridí va ser fundada el 1883 al Senegal per Amadú Bamba. En l’actualitat, pertanyen a ella una sisena part dels habitants del Senegal. La seva influència política i econòmica és molt important. Abdoulaye Wade, tercer president del Senegal (entre 2000 i 2012) era muridí.

El Muridisme està molt influenciat per la cultura africana i especialment la dels wòlof, grup ètnic que abasta gairebé la meitat de la població del Senegal.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 8 de juliol de 2021

Ziguinchor (pronunciat en diola Sígansor) és una ciutat, la capital de la regió natural de Casamance i de la regió administrativa de Ziguinchor al Senegal. La seva població és d’uns 153.269 habitants (cens de l’any 2001).

Ziguinchor està situat al sud-oest del Senegal, a la vora del riu Casamance i a uns 70 km de l’oceà Atlàntic.

La ciutat va ser fundada el 1645 pels portuguesos, el nom de la ciutat derivaria precisament de la frase portuguesa «Cheguei i choram» ( “Vaig arribar i van plorar”) ja que, a l’establir-se la colònia portuguesa, els nadius es consterbaren al saber que aquesta seria un centre del tràfic d’esclaus. Va ser venuda per Portugal a França en 1888, estat que es va convertir llavors en el seu administrador comercial, explotant especialment el cultiu de cacauet (cacauet), annexada a la colònia francesa del Senegal.

Està connectada amb Dakar per carretera, per vaixell i per avió, ha esdevingut en un centre comercial i industrial amb molts mercats, i posseeix una gran fàbrica de processament d’oli de cacauet.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 7 de juliol de 2021

Saint Louis (Ndar en wòlof) és una ciutat del Senegal. Situada al nord-oest del país, al costat de la desembocadura de el riu Senegal, és també la capital del departament i de la regió homònims.
El cor de la vella ciutat colonial està situat en una illa estreta (tot just dos quilòmetres de llarg i uns 400 m d’ample) al riu Senegal, a 25 quilòmetres de la seva desembocadura. En aquest punt, el riu està encara separat de l’Oceà Atlàntic a l’oest per una llengua de sorra, la Langue de Barbarie (300 m d’ample), que també està habitada (barris de Ndar Tout i Guet Ndar).

Amb tot, una tercera part de la ciutat, Sor, es localitza a la part continental a l’est i està envoltada per pantans de marea. Saint Louis es troba prop de la frontera amb Mauritània, tot i que el pas de frontera és a Rosso, a 100 quilòmetres aigües amunt.

L’illa de Sant Lluís, anomenada la “Venècia africana” està classificada en el repertori del Patrimoni de la Humanitat per la Unesco des de l’any 2000. A Saint-Louis es va dur a terme un ambiciós programa de renovació dels seus antics edificis i es va començar a transformar els dipòsits en restaurants i hotels.

La ciutat conserva moltes cases típiques de l’època colonial: amb la seva façana de calç, el seu doble teulada en fang, els seus balcons de fusta i els seus baranes en ferro forjat.

També, és de ressaltar el pont metàl·lic construït per Nouguier, Kessler et Cie i falsament atribuït a Gustave Eiffel, que uneix la part continental amb l’illa de Saint Louis.

La música de jazz, portada pels soldats nord-americans durant la Segona Guerra Mundial, va fer néixer tota una generació de jazzmen africans. El Festival Internacional de Jazz de Sant-Louis es va crear el 1992 i es va donar a conèixer a principis de maig de 2004, la seva dotzena edició.

En el “desfilada del Fanal”, els habitants desfilen a el so dels tam-tam, portant fanalets fets per ells i que s’assemblen als que els esclaus de s. XVII portaven reveli a les Signares fins a la missa de mitjanit.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 6 de juliol de 2021

Dakar és la ciutat capital del Senegal. La seva posició a l’extrem oest d’Àfrica resulta avantatjosa per al tràfic marítim amb Amèrica i Europa, raó per la qual es va desenvolupar allí el major port marítim de la regió. Segons el cens de l’any 2005 compta amb una població d’1.030.594 habitants i la seva àrea metropolitana amb una població de 2.450.000 habitants.

La ciutat de Dakar es va formar a l’entorn d’un fort francès, reemplaçant la ciutat de Saint Louis com la capital de les colònies franceses de l’Àfrica Occidental el 1902. Va ser la capital de la Federació de Mali entre 1959 i 1960, convertint-se després en la capital del Senegal.

Entre els segles XVI i XIX, Dakar va ser el major centre per al tràfic d’esclaus cap a tota Amèrica. El govern senegalès va restaurar i va transformar en museu el fort d’Estrées a l’illa de Gorea, on els esclaus eren reunits per ser subhastats i enviats a barco.

Dakar està situada a la península de Cap Verd, a la costa atlàntica d’Àfrica.

La Història de la ciutat de Dakar com a tal és molt recent, tenint en compte la proximitat en el temps de la data de la seva fundació; no obstant això, sí disposem de dades sobre el territori sobre el qual actualment s’assenta la ciutat.

L’illa de Gorea va ser declarada com a Patrimoni de la Humanitat per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) el 1978, gràcies a la inclusió Dakar és un membre de l’Organització de les Ciutats de l’Patrimoni Mundial, que es va crear el 1993. Hi ha el Museu IFAN de cultura d’Àfrica occidental, el Museu de les civilitzacions negres i el teatre national Daniel-Sorano.

El Festival Mundial d’Art Negre, organitzat a la capital per iniciativa de Léopold Sédar Senghor a partir de 1966, està destinat a ser un fet sense precedents en la història cultural, una afirmació i celebració de la negritud.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 5 de juliol de 2021

Dougaj és una localitat sahrauí situada a la província de Riu d’Or, pertanyent a l’Sàhara Occidental. Es troba entre el Mur marroquí i la localitat d’Agüeinit. Actualment es troba controlada pel Front Polisario, en els anomenats Territoris Alliberats o Zona Lliure.

Antiga caserna militar, Dougaj és des de 2012, un nou municipi de la República Àrab Sahrauí Democrática. Consta d’una escola i és cap de la VI regió militar sahrauí.

El Sàhara Occidental és un territori no autònom sota supervisió de l’Comitè de Descolonització de l’Organització de les Nacions Unides. El seu procés de descolonització va ser interromput el 1976, quan Espanya, la seva potència administradora, va abandonar el territori en virtut de l’Acord Tripartit de Madrid, no vàlid segons el Dret internacional. La ciutat està ocupada pel Marroc, que la inclou dins de la regió Riu d’Or-La Güera, i reclamada per l’autoproclamada República Àrab Sahrauí Democràtica.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 4 de juliol de 2021

Esmara, Smara o Semara és una ciutat del desert al nord-est del Sàhara Occidental, ocupat pel Marroc. El 2004 tenia uns 40.347 habitants

És l’única ciutat important del Sàhara Occidental que no va ser fundada pels espanyols. En 1898, un xeic sahrauí anomenat Ma al-‘Aynayn funda la ciutat en una zona rica en pastures i aigua allunyada de la costa, però ben situada per controlar les caravanes que es dirigissin cap al nord.

Aquest xeic es nomena imant i combat als espanyols des d’aquest any, resistint gràcies a l’ajuda de l’sultà del Marroc fins a 1910. Aquest any el sultà retira la seva ajuda a causa de les pressions franceses, de manera que el xeic ajudarà als combatents antifranceses del sud del Marroc. El 1913 França ocupa Smara, destruint-la gairebé completament, i la hi retorna a Espanya. La resistència va ser decreixent fins que acaba en 1920. Finalment el 1934 el capità Carles de la Gándara a el comandament de meharis indígenes va entrar a l’oasi, fent efectiva l’ocupació.

A partir de finals dels anys cinquanta, amb la instal·lació d’una caserna de la Legió Espanyola i un altre de l’Agrupació de Tropes Nòmades del Sàhara es va anar creant un nucli urbà modern, amb serveis com Correus, un dispensari mèdic, escola, benzinera, aeròdrom, etc., cosa que va facilitar els esforços de les autoritats colonials per sedentaritzar als nómades

El Front Polisario es va fundar en aquesta ciutat el 10 de maig de 1973. Els marroquins la van ocupar el 27 de novembre de 1975, causant un èxode de sahrauís cap a Algèria per escapar de les represàlies marroquines pel seu suport a el Front Polisario. En la seva fugida cap a Algèria, les forces aèries marroquines van utilitzar napalm, fòsfor blanc i bombes de fragmentació contra els refugiats. Amnistia Internacional ha estimat les baixes en més de cinc-centes.

El 2005, la ciutat es va convertir en l’escenari de greus protestes en contra de l’ocupació marroquina. El 25 de maig de 2005, la policia marroquina va dissoldre una manifestació pacífica en suport de la independència i el Front Polisario en el marc de les noves Intifada als carrers dels principals nuclis urbans del Sàhara Occidental al costat de les protestes pro-sahrauís en alguns centres universitaris del Marroc.

Esmara dóna nom a una de les quatre wilaies en què s’estructuren els refugiats sahrauís a Tindouf.

Als voltants d’aquesta ciutat es desenvolupen multitud d’arbres de l’espècie denominada argan, donant lloc a indústries de producció del valuós oli que s’extreu de les seves llavors.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 3 de juliol de 2021

Bucraa (també coneguda com Bou Craa, Bu Craa o Boukra) és una ciutat a la regió de Saguia l’Hamra, a nord del Sàhara occidental. Cap al sud i lleugerament cap a l’est pel que fa a la ciutat d’Aaiun. Està habitada gairebé del tot pels empleats de la indústria de la mineria de fosfats, controlada pel Marroc. Durant la colonització per part dels espanyols de l’àrea, molts dels primers reclutes dels moviments nacionalistes Harakat Tahrir i el Front Polisario eren treballadors sahrauís d’aquestes mines de fosfats.

Els fosfats són transportats fins a la costa a través d’una cinta transportadora automatitzada, considerada la més llarga de l’món en la seva categoria. Aquest sistema de transport va ser sabotejat i inutilitzat en diverses ocasions pel Front Polisario, durant la guerra que van mantenir contra l’Exèrcit Reial del Marroc des de 1976. Aquests atacs han anat cessant gradualment després que la ciutat fos envoltada a principis dels anys 1980 pel Mur marroquí, estant avui dia la ciutat sota control dels marroquins.

El Sàhara Occidental és un territori no autònom sota supervisió del Comitè de Descolonització de l’Organització de les Nacions Unides. El seu procés de descolonització va ser interromput el 1976, quan Espanya, la seva potència administradora, va abandonar el territori en virtut de l’Acord Tripartit de Madrid, no vàlid segons el Dret internacional. La ciutat està ocupada pel Marroc, que la inclou dins de la regió Riu d’Or-La Güera, i reclamada per l’autoproclamada República Àrab Sahrauí Democràtica.

Font: wikipedia