Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 18 de maig de 2021

Bengasi o Benghazi és la segona ciutat de Líbia i principal ciutat de la Cirenaica. És també una municipalitat. La seva població és de 660.147 (2004), que s’eleva a uns 950.000 amb la rodalia. La ciutat disposa d’un aeroport internacional de nom Benina.

El s. XV tripolitans de Zliten i Misrata van emigrar a la zona i van fer sorgir la nova ciutat. El seu nom actual deriva del santó i benefactor “Sidi Ghazi”, mort el 1450 (Ben Ghazi vol dir “Fills de Ghazi”). A un portolà al s. XVI apareix com Marza ibn Ghazi. El 1858 i 1874 va patir plagues de pesta bubònica. El 1897 s’hi van establir turcs de Creta, jueus de Tripolitana i altres emigrants i va passar de 5.000 a 15.000 habitants incloent uns mil italians i maltesos i 2.500 jueus.

Quan els italians van desembarcar el 1911 tenia 190.00 habitants i era capital d’un wilayat otomà i després ho fou de la província oriental de la colònia de Líbia. L’establiment de vies fèrries després de 1931 la va comunicar amb Soluk (al sud a 56 km) i amb al-Mardj (a l’est a 108 km). El 1938 tenia 66.800 habitants dels quals 22.000 eren italians i el seu port era el més actiu del territori. Bombardejada pels aliats el 1942, els italians la van abandonar (1943).

El 1951 fou residència del rei de la unió federal de Líbia i capital de Cirenaica. El 1954 tenia 63.000 habitants, quasi tots musulmans. Va patir un atac aeri americà el 15 d’abril de 1986, en revenja per un suposat finançament libi del terrorisme.

Durant la Revolució Líbia de 2011 va albergar la seu del Consell Nacional de Transició.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 17 de maig de 2021

Trípoli és la capital i la ciutat més poblada de Líbia. És, a més, la seu de el Govern central i l’administració. Té una població de prop d’1.690.000 habitants i està situada al nord-oest de país, a la costa mediterrània. Trípoli va ser fundada al segle vii a. C. pels fenicis, els qui la van cridar Oea. Més tard, amb l’arribada dels romans, la ciutat va adquirir l’estatus de ciutat romana més important del continent africà A la ciutat van ser passant cronològica i històricament, a més dels berbers autòctons del territori, vàndals, bizantins, àrabs, espanyols , turcs i italians. Durant el domini colonial italià (1911 – 1941), la ciutat va ser feta capital de l’acabat de crear estat de Líbia. El país va aconseguir la independència el 1951.

El port de Trípoli és el principal del país i la ciutat és centre comercial i manufacturer d’aquest. Seu de la Universitat d’Al-Fateh, Trípoli era una de les ciutats més modernes, riques i amb un major nivell de vida de l’Àfrica abans de la guerra de 2011 contra el coronel Gaddafi.

En català es coneix a la ciutat com Trípoli, encara que també pot aparèixer referida com Trípoli d’Occident, per diferenciar-la de la ciutat libanesa homònima. En àrab el nom és Tarabulus, o també Tarabulus a el-Garb.

Antigament era coneguda en llatí com Oea. Etimològicament, el nom procedeix de el grec, Tri polis, tres ciutats.

Trípoli se situa a la costa de Líbia a la regió occidental, propera a la frontera amb Tunísia. L’altitud mitjana sobre el nivell de la mar de la ciutat és de solament 1 metre. Gairebé 1.000 quilòmetres de costa separen Trípoli de Bengazi, la segona ciutat més important de Líbia. Entre ambdues es troba el golf de Sirte, de vegades denominat golf de Sidra.

La regió de Tripolitània, establerta al voltant de Trípoli, es caracteritza per la seva costa sorrenca, amb llacunes i oasis costaners distribuïts en ella. La “Sha’biyah”, divisió administrativa de Líbia, inclou la ciutat, els seus suburbis i voltants més immediats. En sistemes administratius més antics i al llarg de la història, existia una província anomenada “muhafazah”, un estat conegut com “wilayah” o ciutat-estat amb una àrea molt més gran, que és com en ocasions s’ha referit erròniament a Trípoli, més correctament anomenada com la citada Tripolitania.

Com sha’biyah, Trípoli limita amb les següents:

Tajura Wa A l’nawahi Alarba ‘- a l’est
Tarhuna Wa Msalata – sud-est
A l’Jfara – sud
Az Zawiyah – oest

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 16 de maig de 2021

Sidi Bel Abbès o Sidi-bel-Abbès, és una comuna d’Algèria, capital de la província de Sidi Bel Abbès, en una gran plana de 380.000 hectàrees, al costat dret del riu Mekerra i a prop de l’uadi Sarno, a 82 km al sud d’Orà i de Daya (antiga Bossuet), 87 km al nord-est de Tlemcen i 93 km al sud-est de Mascara. La seva població s’estimava el 2009 en 260.000 habitants. És una regió semi àrida, i la regió més seca del Tell oranès, però el clima és sa tot i els contrastos de temperatura (amb hiverns molt freds) i la forta evaporació de les aigües pluvials. El nom de la ciutat deriva del santó musulmà Sidi Bel Abbès, un xerif l’avi del qual s’havia establert al Magreb procedent de la Meca, i que va viure al s. XVIII

Després de la II Guerra Mundial no va tardar a començar la guerra per la independència; les zones rurals foren bombardejades pels francesos i van quedar despoblades i els musulmans reagrupats per tenir-los sota control (represa de la política del “cantonnement” utilitzada al segle xix). Els problemes originats van subsistir després de la independència el 1962: atur i emigració rural. La distribució desigual de la riquesa va suposar un retrocés econòmic per la regió i la guerra civil algeriana no va permetre avançar. La zona segueix en crisi.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 15 de maig de 2021

Constantine és el nom d’una ciutat d’Algèria, capital de la província o wilaya del mateix nom.

Situada al nord-est d’Algèria i lleugerament a l’interior, a uns 80 quilòmetres de la costa, es considera a Constantine la capital de l’Algèria oriental, amb una població de més de 2.000.000 d’habitants, que la converteix en la tercera ciutat de país (per darrere d’Alger i Orà). Va ser fundada per emigrants fenicis.

Deu el seu nom a l’emperador Constantí, que va fer reconstruir la ciutat devastada per Majencio i Domici Alexandre. El seu nom anterior va ser Cirta. Es creu que Constantine va ser la capital de l’antiga Numídia, un imperi berber que va emergir al segle III a. C.

Un profund barranc d’aparença espectacular envolta la ciutat, que és molt pintoresca, amb diversos ponts i un viaducte creuant aquest precipici. Durant el període otomà, la ciutat va ser governada per un Bey. L’últim bey de Constantina, Ahmed, va oferir fera resistència a les forces d’ocupació franceses el 1836.

Constantine alberga la tomba de l’heroi nacional algerià Abd al-Qadir i és la ciutat natal del reformador de l’islam Ibn Badis. També se la coneix per les seves universitats (Mentouri, Zerzara, i la Universitat Islàmica d’El Amir Abdelkader), dissenyada per l’arquitecte brasiler Oscar Niemeyer. El codi postal de Constantine és el 25000.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 14 de maig de 2021

Alger és la capital i la ciutat més gran d’Algèria. D’acord amb el cens de l’any 1998, la població de la ciutat era d’1.519.570 habitants (anomenats algerins), tot i que la seva àrea metropolitana arribava als 2.135.630. Anomenada també al-Bahja o “Alger la Blanca” pel color blanc dels seus edificis, està situada al nord-oest d’Àfrica, concretament al litoral de la mar Mediterrània, i disposa del port més important de la zona.

Alger ha crescut molt en els darrers anys, si bé conserva l’encant de la ciutat vella. De fet, l’antiga ciutadella o casbah ha estat considerada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des del 1992.

Les temperatures hi solen variar entre els 18º i els 24º a l’hivern i entre els 25º i els 32º a l’estiu, estació que acostuma a ser extremadament seca i calorosa.

Hi ha una pel·lícula d’aventures sobre un lladre de joies amb el nom de la ciutat, rodada l’any 1938 i dirigida per John Cromwell.

Els fets succeïts durant la guerra d’independència són narrats, en un estil semidocumental i sense concessions, en la pel·lícula La batalla d’Alger (1965) de Gilo Pontecorvo, que va obtenir un Lleó d’Or al Festival de Venècia de 1966, tema que tracta La presonera d’Alger, novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff.

Hi ha també una comunitat anomenada Alger en una part de la ciutat de Nova Orleans, la més important de l’estat de Louisiana dels EUA.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 13 de maig de 2021

Orà és una ciutat del nord-oest d’Algèria, situada a la costa de la mar Mediterrània. Té una població que s’acosta als 700.000 habitants, la qual cosa la converteix en la segona ciutat del país. És alhora la capital de la wilaya (província) d’Orà.

Al cens del 1954, la població era de 104.000 persones i la jueva i europea de 171.000. Fins al 1962, va restar com la vila més europea d’Algèria.

El 5 de juliol del 1962, mentre el país celebrava la independència, es va produir la massacre d’Orà; els musulmans es van llençar contra els occidentals i el general Katz va refusar intervenir. El tinent Rabah Kheliff, musulmà de 29 anys, amb 300 soldats, va refusar un destacament de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional i va poder alliberar 400 europeus retinguts com a ostatges; condemnat a mort per l’FLN, va haver de fugir a França. Els acords d’Evian preveien el manteniment d’una base naval a Mers El-Kébir durant 15 anys (fou retornada el 1967).

Actualment, és un port comercial situat al centre d’una important zona industrial. És seu universitària. Orà és una de les portes d’Algèria. Està especialment ben comunicada amb la ciutat d’Alacant, per via marítima (transbordadors diaris a l’estiu) i per via aèria.

La ciutat s’ha degradat molt des de la independència. Actualment, és una ciutat força deprimida, plena de contaminació, marginalitat, brutícia i amb edificis centenaris precolonials descuidats que amenacen ruïna.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 12 de maig de 2021

Nador és una ciutat berber al Rif, Marroc, capital de la província homònima, situada a 15 quilòmetres aproximadament a sud de la ciutat espanyola de Melilla i a 165 quilòmetres d’Alhucemas, al nord de país. El 2014 tenia prop de 161.726 habitants. La ciutat compta amb un aeroport internacional. Es troba a la vora de la Mar Chica, llacuna litoral única a la Mediterrània marroquina.

En Nador la majoria de la població té el rifeny com a llengua materna i l’àrab és una llengua minoritària. Actualment l’ús de el castellà està en augment a causa de la població de Melilla que visita Nador habitualment, i viceversa.

La població de la ciutat podria arribar a duplicar-se a l’acostar-se l’estiu, ja que arriben els emigrants rifenys de països europeus com Bèlgica, Països Baixos, Alemanya, Espanya i França. Al seu torn, Nador s’ha convertit en la segona plaça financera de país.

La seva població es dedica fonamentalment a el comerç, interior i exterior, el contraban entre Espanya i el Marroc, l’agricultura, la pesca i a una incipient indústria (Zeluán), que creix poc a poc però amb pas ferm.

Les inversions recents estan dotant a Nador i la seva província d’infraestructures per continuar el seu desenvolupament. Té un bon aeroport (Nador-Aaruit), amb vols nacionals i internacionals, port comercial (Beni Ansar), està en construcció avançada la carretera costanera Oujda-Tànger (en funcionament des de Saïdia, Nador, Alhucemas fins Jebba) i la connexió amb Seluán , la Ciutat Autònoma de Melilla (Espanya) i el port de Beni Ansar està desdoblada amb dos carrils en ambdós sentits. Al juliol de 2009 es va començar la construcció de l’Atalayoun Golf, complex turístic i residencial amb un camp de golf a la península de l’Atalayón a la Mar Chica.

Igualment al juliol de 2009 es va inaugurar la línia ferroviària que enllaça amb la resta de país. En ensenyament ha una àmplia xarxa de centres públics i privats, entre ells un Institut d’Ensenyament Primària i Secundària de l’Estat espanyol (Institut Lope de Vega) i ja ha començat a funcionar la Universitat de Seluán.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc – Les Corts – 11 de maig de 2021

Tànger és una ciutat del nord del Marroc a les costes de l’estret de Gibraltar, capital de la regió de Tànger-Tetuan.

D’acord amb la mitologia amaziga, Tànger fou construïda pel fill de Tinge anomenat Sòfax. Tinjis era l’esposa de l’heroi amazic Antaius (en grec Anteu o Anteos). Les llegendes gregues atribueixen la fundació de la ciutat al gegant Anteu, i la seva tomba es trobaria a prop de la ciutat. A pocs kilòmetres de la ciutat hi ha la gruta anomenada d’Hèracles, una de les majors atraccions turístiques regionals per la seva relació amb la mitologia grega. Diuen que Hèracles hi va dormir abans de començar una de les seves dotze tasques.

Fundada pels antics fenicis als voltants de l’any 1450 aC, fou anomenada Tangis pels cartaginesos, al llarg de la seva història va tenir altres noms com Tenga, Tinga o Titga, segons registres de l’antiga Grècia i fonts llatines. Les excavacions arqueològiques han confirmat la presència fenícia però s’hauria tractat només d’una base pels seus viatges, ja que el verdader establiment no apareix fins al final del segle v aC i fou obra dels cartaginesos que el van anomenar Tingis. A la caiguda de Cartago el 146 aC la ciutat, com la resta de les possessions cartagineses, van passar a Roma.

El 24 de juny de 1925, Bèlgica, Espanya, Estats Units, França, Països Baixos, Portugal, el Regne Unit i la Unió Soviètica van firmar un acord (Conferència d’Algesires) pel que s’establia el condomini d’aquest països sobre Tànger. Poc després (1928) s’hi incorporaria també Itàlia.

Des del 14 de juny de 1940 fins al 1945, Tànger fou ocupada per les tropes espanyoles. Aquesta situació no fou acceptada per cap país amb l’excepció del Tercer Reich, que envià un cònsol. Amb l’avenç de l’exèrcit aliat, les tropes espanyoles es retiren de Tànger i la ciutat torna a ser un condomini. El 1952 tenia 164.000 habitants.

Amb la independència del Marroc concedida pel govern de Franco el 20 d’octubre de 1956 s’inicia un procés polític que culmina amb el reconeixement internacional de l’annexió de Tànger a aquest país, el 18 d’abril de 1960. La ciutat va patir llavors una greu crisi econòmica per la fuita de capital estranger. El 1982, a causa de l’èxode rural, va arribar als 293.000 habitants una bona part vivint als barris perifèrics de Banu Makada, Dradeh i Souani.

L’oferta educativa de Tànger disposa de cinc tipus diferents de sistemes: el marroquí, el britànic, l’espanyol, el francès i el nord-americà. Cada un d’aquests sistemes té cursos des de preescolar fins al 12è any (batxillerat o high school diploma).

Font: wikipedia