Navega per la categoria

News

Centreàfrica

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 14 de gener de 2021

La República Centreafricana és un país sense litoral situat a l’Àfrica central. Limita amb el Txad al nord, Sudan al nord-est, el Sudan de Sud a l’est, la República Democràtica del Congo i la República del Congo al sud i el Camerun a l’oest. Va ser colònia francesa amb el nom d’Ubangui-Chari

Cobreix una superfície de 622.984 km2 i te una població estimada de prop de 4,4 millones d’habitants a partir de l’any 2008. La capital i ciutat més poblada és Bangui.

França va anomenar a la colònia formada en aquesta regió Oubangui-Chari, ja que l’major part del territori es troba a les conques dels rius Ubangi i Chari.

És va convertir en un territori semiautònom de la Comunitat Francesa el 1958 i després en una nació independent el 13 d’agost de 1960, prenent el su nom actual. Els governs militars s’hi han succeit des del 1960, any en què aconseguir la independència, fins a l’any 1993.

La major part de la República Centreafricana consisteix en sabanes sudano-guineanes, però también inclou una zona sahelo-sudanesa al nord i una zona de bosc equatorial a al sud.

Dos terços del país és troben a les conques del riu Ubangi, que flueix al sud cap al Congo, mentre que el terç restant es troba a la conca del Chari, que flueix cap al llac Txad alnord.

Malgrat a els seus abundants recursos minerals, com ara els reserves d’urani a Bakouma, Petroli a Vakaga, or i diamants, aixi com fustes, energia hidroelèctrica i terres de conreu, la República Centreafricana és un dels països més pobres d’Àfrica i es troba entre a els deu països més pobres del món.

En 2016, l’Índex de Desenvolupament Humà de país és de 0,352, el qual el col·loca a l’antepenúltim lloc (188) de la taula, convertint-ho en el tercer país més pobre d’el món, únicament superat per Somàlia i Tuvalu. En 2018, l’ONU el va declarar al país més pobre del món

Font: wikipedia

Camerun

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 13 de gener de 2021

Camerun, oficialment la República de Camerun, és una república unitària a l’Àfrica central. Limita amb Nigèria a l’oest i el nord, el Txad a l’nord-est, la República Centreafricana a l’est i Guinea Equatorial, el Gabon i la República de Congo a al sud.

El seu litoral és troba a la badia de Biafra, que forma part de l’golf de Guinea i l’Oceà Atlàntic.

El Camerun del Sud, que actualment és divideix en els regions de l’Nord-oest i Sud-oest, ha tingut un paper important en la història de l’Àfrica Occidental. El 2017, parts d’aquestes regions és declararen un estat independent (sense reconeixement internacional) amb el nom d’Ambazònia

El país ha estat anomenat “Àfrica en miniatura” per la seva diversitat geològica i cultural: té platges, deserts, muntanyes, selves i sabanes.

La ubicació del Camerun a cavall de l’Àfrica Occidental i l’Àfrica Central l’ha influït per les dues bandes. Te més de 250 llengües nadiues, parlades per una mica menys de 20 milions de persones. Habiten el país més de dos-cents grups ètnics i lingüístics, però les seves llengües oficials són el francès i l’anglès.

El seu punt més alt és la muntanya Camerun, al sud-oest, i les seves principals ciutats són Douala, Yaoundé i Garua.

Camerun és conegut també pels seus estils musicals autòctons, especialment el makossa i el bikutsi, així com pels èxits de la seva selecció nacional de futbol.

Entre els primers habitants del territori hi havia la civilització Sao, que vivia al voltant del llac Txad, i els baka, caçadors-recol·lectors de la selva de al sud-est. Els exploradors portuguesos arriben a la seva costa al segle XV i li donaren el nom Rio dos Camarões (‘Riu dels Gambes’), que amb el pas del ‘temps evoluciona a «Camerun».

A l’segle XIX, soldats fulbe fundaren l’Emirat d’Adamaua al nord de país, mentre que diversos grups ètnics de l’oest i el nord-oest formessin poderosos cacicats. El 1884, el Camerun es convertí en la colònia alemanya de Kamerun.

Després de la Primera Guerra Mundial, el territori fou dividit en dos mandats de la Societat de Nacions, un governat per França i l’altre per Regne Unit.

La major part del país és muntanyós, i hi destaquen les muntanyes d’Adamaua, a l’oest i el centre. La màxima altitud és el mont Camerun (4.070 m), volcà actiu situat prop de l’golf de Guinea.

Al nord destaquen a els rius Benoue i Logone, i el Sanaga i el Nyong a la regió meridional. Al Camerun hi ha la riba meridional del llac Txad. És l’anomenada «Àfrica en miniatura» per la seva enorme diversitat paisatgística.

L’antic Camerun francès i una part del Camerun Britànic van formar, l’any 1961, la República Federal d’el Camerun, que el 1972 va esdevenir la República Unida del Camerun.

El Camerun generalment ha gaudit d’estabilitat, cosa que ha permès el desenvolupament de l’agricultura, les carreteres i el ferrocarril, igual com de la indústria petroliera. Malgrat els recents moviments cap a una reforma democràtica, el poder polític roman de manera ferma a les mans d’una oligarquia de base ètnica.

Font: wikipedia

Guinea Equatorial

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 12 de gener de 2021

Guinea Equatorial -de forma oficial la República de Guinea Equatorial- és un país centreafricà, que es defineix en la seva constitució com a estat independent, republicà, unitari, social i democràtic, i la forma de govern és la república presidencialista.

El seu territori està format per vuit províncies. La seva capital és la ciutat de Malabo, antigament coneguda com a Santa Isabel, encara que per a l’any 2020 està prevista la inauguració d’Oyala – Ciutat de la Pau, ciutat planificada per ser la futura capital del país.

Amb els seus 28.051 km² de superfície és un dels països més petits de el continent africà, compost per un territori continental i cinc illes habitades.

Limita amb el Camerun a nord, Gabon a sud i a l’est i el golf de Guinea a l’oest, en les aigües es troben més a sud-oest les illes de Santo Tomé i Príncep. La seva població s’estimava en 1.225.377 habitants el 2015.

La part continental del territori és coneguda com riu Muni o Mbini, i té un àrea de 26.000 km². Dins de la part insular les illes més importants són l’illa de Bioko (antiga Fernando Poo) amb 2.017 km², Annobón amb 17 km², i Corisco amb 15 km²

Guinea Equatorial va obtenir la seva independència respecte a Espanya el 12 d’octubre de 1968, però manté l’idioma espanyol com a llengua oficial al costat del francès, i recentment (a partir del 2010), el portuguès, sent actualment l’únic país africà on l’espanyol és llengua oficial.

També és la llengua més parlada (considerablement més que les altres dues llengües oficials), dominada pel 87,7% de la població segons l’Institut Cervantes.

D’acord amb l’Informe de 2016 sobre Desenvolupament Humà de les Nacions Unides, Guinea Equatorial tenia un Producte Intern Brut per càpita de 21.517 dòlars en 2015, un dels més alts en la classificació de riquesa a l’Àfrica.

No obstant això, és un dels països més desiguals de l’món segons l’índex de Gini i el 70% dels equatoguineans viu amb un dòlar al dia

Font: wikipedia

Gabon

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA,  Assoc. – Les Corts – 11 de gener de 2021

Gabon, oficialment la República Gabonesa, és un país situat a la costa oest d’Àfrica central. Té un àrea de 267.667 km², i la seva població s’estima en 1,5 milions de persones. La seva capital i major ciutat de país és Libreville.

Limita amb Guinea Equatorial, el Camerun, la República de Congo i el golf de Guinea.

Des de la seva independència de França el 17 d’agost de 1960, la República ha estat governada per tres presidents. D’ells, El Hadj Omar Bongo va estar en el poder de 1967 fins a la seva mort el 2009, sent el dignatari africà que més temps ha estat en el càrrec.

A principis dels 90, el govern va introduir un sistema multipartidista amb una constitució democràtica que permetia un procés electoral més transparent, a més de reformar nombroses institucions governamentals.

Gabon ha estat també membre no permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

L’abundància de petroli i la inversió privada estrangera fan de Gabon un dels països més pròspers de l’Àfrica subsahariana, sent el 4t amb major índex de desenvolupament humà i el tercer segons el PIB per càpita, després de Guinea Equatorial i Botsuana.

El seu PIB va créixer més d’un 6% anual en el període de 2010 a 2012. No obstant això, a causa del desigual repartiment de la riquesa, una considerable proporció de la població segueix sent pobre.

Els gabonesos també han de fer front a la deterioració de l’accés a l’atenció sanitària (ara es requereix un dipòsit de 300 000 francs CFA per ingressar a l’hospital), a la deficiència dels serveis públics o als talls d’electricitat recurrents

El país es va reincorporar a l’Organització de Països Exportadors de Petroli l’1 de juliol de 2016, després de haver-se retirat el 1995.

Font: wikipedia

R Congo

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 10 de gener de 2021

La República de Congo, també coneguda amb els noms del Congo-Brazzaville i Congo, és un país de l’Àfrica Central.

Limita a nord amb el Camerun i la República Centreafricana, al sud i a l’est amb la República Democràtica de Congo, a l’oest amb Gabon i a sud-oest amb l’oceà Atlàntic i un enclavament angolès (Cabinda).

Una gran part de país està formada per la conca del riu Congo i el su afluent Ubangui, que formen la frontera amb la República Democràtica de Congo.

La capital n’és Brazzaville, seguida en importància paper port marítim de Pointe-Noire.

La població no supera els cinc milions d’habitants, resultant en una baixa densitat poblacional. Els idiomes oficials són el francès, el kikongo i el lingala; les religions tribals són les que compten amb més adeptes.

L’economia de la República de Congo segueix basant-se en l’agricultura i en l’extracció de petroli.

L’actual territori congolès va ser habitat per les tribus bantús fins a l’arribada dels europeus al segle XVI. Es va convertir en una colònia de França, sota el nom de «Congo francès».

Després d’obtenir la seva independència a mitjan el segle XX, el país va travessar per diversos règims polítics fins a aconseguir la democràcia multipartidista que regeix a país al segle XXI.

Primer colonitzat pels bolo, al Congo fou més endavant colonitzat per grups bantús, que també varen ocupar part de les actuals Angola, Gabon i la República Democràtica de Congo, formant la base de les afinitats i rivalitats ètniques entre aquells estats. Diversos regnes bantús -en particular a els kongo, Loango i teke amb liki- uniren llaços comercials que dugueren a la conca del riu Congo.

Els primers contactes amb los europeus arriben a un el segle XIX i els relacions comercials s’establiren rapidament amb els regnes, comerciant amb esclaus capturats a l’interior. L’àrea costanera fou una font principal per a l’comerç transatlàntic d’esclaus, i quan el comerç acaba a començaments de l’segle XIX, sorgí el poder dels regnes.

Mentre va ser una colònia de França, forma part de l’Àfrica Equatorial Francesa, amb el nom del Congo Francès (per diferenciar-ho del Congo Belga, actual República Democràtica de Congo).

El Congo proclama la independència el 15 d’agost de l’any 1960, i el su primer president fou Fulbert Youlou. Youlou és va ver obligat a abandonar el govern el 1963, Quan assumí el càrrec Alphonse Massamba-Délba, que el 1964 funda el partit marxista adoptant a una economia planificada, de base socialista. Entre els iniciatives que va plantejar hi havia un “Pla quinquennal”, que va portar el país a l’Expansió de l’agricultura i la indústria.

Després de décades de política marxista-leninista, i després de dir el col·lapse de la Unió Soviètica, al Congo va completar una transició a una democràcia multipartidista amb eleccions a l’agost de 1992

Tot i aixó, una guerra civil, entre el juny de 1997 i el desembre de 1999, que s’enfronta els forces dels 2 candidats a president, Denis Sassou Nguesso i Pascal Lissouba, va acabar amb la invasió de tropes de Països Veïns i va reinstaurar l ‘antic president marxista, Sassou-Nguesso

Font: wikipedia

RD Congo

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 9 de gener de 2021

República Democràtica de Congo, també coneguda popularment com la RD Congo, Congo Democràtic, el Congo-Kinshasa, o Congo de l’Est i denominat Zaire entre els anys 1971 i 1997, és un dels cinquanta-quatre països que formen el continent africà. La seva capital i ciutat més poblada és Kinshasa.

Situat a la regió equatorial d’Àfrica, comprèn gran part de la conca del riu Congo, estenent-se fins la regió dels Grans Llacs. És el segon país més extens de el continent, després d’Algèria.

Limita amb la República Centreafricana i el Sudan de Sud a nord, Uganda, Ruanda, Burundi, i Tanzània a l’est, Zàmbia i Angola al sud, i la República de Congo a l’oest.

Té accés a la mar a través d’una estreta franja de 37 km de costa, seguint el riu Congo fins al golf de Guinea.

El nom Congo troba el seu origen en els nadius bakongo, assentats en les riberes del riu Nzadi o Zaire, rebatejat en portuguès com a riu Congo.

La RDC compta amb una rica i variada història que s’inicia amb els primers immigrants bantús que van arribar a la zona, la qual es convertiria en l’epicentre del gran Regne de Congo a mitjan segle XV.

El territori va ser reclamat per l’Associació Internacional Africana (propietat del rei Leopold II de Bèlgica) com a Estat Lliure de Congo.

El rei va aplicar una colonització particularment brutal, que va deixar com tràgic saldo entre cinc i deu milions d’homes, dones i nens assassinats.

La colònia de Congo Belga aconseguiria la independència el 1960, per transformar-se al Zaire sota l’ègida de l’dictador Mobutu Sese Seko. Durant el govern de Sese Seko el país es va veure sotmès a un govern autoritari, violent i cleptócrata, que va arruïnar l’economia de l’Congo.

La caiguda d’aquest últim va provocar l’inici d’una greu guerra civil que degeneraria en una conflagració continental, en la qual van intervenir forces armades de més de set països, deixant com tràgic saldo més de quatre milions de morts. El resultat va ser la intervenció de l’ONU amb les seves forces de pau organitzades en la MONUC.

Entre 2003 i 2007 el país va viure una tensa calma, sota la direcció d’un govern de transició. A finals de 2006 hi va haver comicis en què es va resultar elegit per a president Joseph Kabila, qui fins llavors exercia les funcions interinament

Es troba dins de la llista de països megadiversos

 

Font: wikipedia

 

 

Zàmbia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 8 de gener de 2021

Zàmbia, oficialment la República de Zàmbia, és un país sense sortida a la mar, situat al centre-sud de el continent africà. Limita amb la República Democràtica de Congo al nord, Tanzània al nord-est, Malawi i Moçambic a l’est, Zimbàbue i Botsuana a sud, Namíbia al sud-oest i amb Angola a l’oest.

Era conegut com Rhodèsia d’el Nord durant l’època colonial i el seu nom actual prové del riu Zambeze, el principal del país.

Zàmbia proclamà la seva independència del Regne Unit el 24 d’octubre de 1964, amb Kenneth Kaunda com el seu primer president. Actualment el president és Edgar Chagwa Lungu.

El territori actual de Zàmbia va ser originalment poblat per tribus Khoisan de caçadors-recol·lectors, que van ser desplaçats fa uns 2.000 anys per pobles migratoris, més avançats tecnològicament.

Aixímateix, a partir de l’segle XII, Comença la gran migració Bantú que hauria de poblar gran part del continent. Entre aquests pobles és trobaven els Tonga (también anomenats Batonga) que van ser a els primers a establir-se a Zàmbia. Els Nkoya probablement van arribar fins i tot abans, establint-se al territori des dels regnats Luba-Lunda de l’nord.

Altres grups van seguir arribant, amb un gran influx entre a els segles XVII i XIX. Aquesta immigració procedia dels Luba i Lunda originaris de l’actual República Democràtica de Congo i el nord d’Angola. Al llarg del segle XIX van arribar a els nguni des del sud, a conseqüencia del Mfecane.

Visitada pèls portuguesos a l’segle XVIII, l’actual Zàmbia va ser explorada pel britànic David Livingstone.

La penetració colonial és va iniciar el 1890, per mitjà de la British South Africa Company. El seu gran artífex va ser Cecil Rhodes, president de la British South African Company, que és va dedicar a explotar a els minerals de la zona i seu cognom donà nom al país.

Antiga Rhodèsia del Nord, el 1953 el Regne Unit va provar d’unir-la a Rhodèsia del Sud (actual Zimbàbue) i Malawi, però els interessos dels colons blancs de Rhodèsia del Sud van fer que el 1964 Rhodèsia del Nord es separés, formant el nou Estat de Zàmbia. El 1964 Kenneth Kaunda va ser elegit com a primer i únic primer Ministre de Rhodèsia del Nord.

Poc després, el govern va declarar unilateralment la independència al novembre de 1965, comptant llavors amb uns 70.000 habitants d’origen britànic.

El 1973 el país va tancar els fronteres amb Zimbàbue, en protesta contra el règim racista d’Ian Smith. El 1979 Comandaments de Rhodèsia van destruir a Lusaka el quarter general del moviment guerriller Unió Africana del Poble de Zimbàbue (ZAPU), que combatia el règim blanc de Rhodèsia amb el soport del govern de Zàmbia.

El 1982 les mesures d’austeritat econòmica portin a una vaga general contra Kaunda. La crisi és va agreujar amb la baixada internacional del preu del coure

Kaunda va ser reelegit Diverses vegades, quedant-se en la Presidència Fins a l’any 1991, any en què és reemplaçat per Frederick Chiluba.

Entre diverses acusacions de malversació de fons i altres casos de corrupció de la seva administració, Chiluba va dimitir del càrrec al gener de 2002, va ser succeït pel seu vicepresident Levy Patrick Mwanawasa, qui comença una campanya anticorrupció al país, però mor el 19 d ‘agost de 2008.

Mwanawasa és reemplaçat per Rupiah Banda (qui era el vicepresident al moment de la seva mort).

Font: wikipedia

Angola

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 7 de gener de 2021

Angola, oficialment República d’Angola, és un país situat al sud d’Àfrica que té fronteres amb Namíbia pel sud, amb la República Democràtica de Congo i la República de Congo pel nord i amb Zàmbia per l’est, mentre que cap a l’oest té costa banyada per l’oceà Atlàntic. És el país més a prop de la colònia britànica de Santa Helena

La seva capital és Luanda i al nord de el país es troba l’exclave de Cabinda, que té fronteres amb la República de Congo i amb la República Democràtica de Congo

Els portuguesos van estar presents en diversos punts de la costa que avui pertany a Angola des del segle XVI i van interactuar de diverses maneres amb els nadius.

La presència portuguesa es va afermar en segle XIX amb la seva penetració cap a l’interior del territori i la seva ocupació efectiva per considerar-la una colònia dels europeus, tal com es va estipular en la conferència de Berlín de 1884.

La consolidació de la colonització no es va produir sinó fins a la dècada de 1920, després de la submissió de la vila Mbunda i el segrest del seu rei, Mwene Mbandu Kapova I

Angola va aconseguir la seva independència de Portugal el 1975, després d’una llarga guerra. No obstant això, un cop emancipat, el nou país es va veure immers en una intensa i duradora guerra civil que es va perllongar des de 1975 fins al 2002.

El país posseeix abundants jaciments minerals i petrolífers, i la seva economia ha crescut a un ritme molt alt des dels anys 1990, especialment des del final de la guerra civil.

Tot i això, el nivell de vida de la major part dels angolesos és molt baix, i els seus índexs d’expectativa de vida i mortalitat infantil estan entre els pitjors de l’món.

És un país amb grans desigualtats econòmiques, ja que la major part de la riquesa està en mans d’un percentatge molt petit dels seus habitants

El seu sistema de govern és la democràcia multipartidista, amb un règim presidencialista. És membre de la Unió Africana, de la Comunitat de Països de Llengua Portuguesa i de la Comunitat de Desenvolupament de l’Àfrica Austral.

Font: wikipedia