Navega per la categoria

News

Mediterrània

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 11 d’abril de 2021

La Unió per la Mediterrània (UpM) és una organització intergovernamental formada per un total de 42 països d’Europa i de la conca mediterrània: formen part d’aquesta organització dels 27 estats membres de la Unió Europea, i els 15 països socis mediterranis de nord de Àfrica, Orient Mitjà, i sud-est d’Europa.

Es va fundar el juliol de 2008 a la Cimera de París per a la Mediterrània, amb l’objectiu de reforçar el Partenariat Euromediterrani (Euromed) creat el 1995 i conegut com a Procés de Barcelona.

La UpM té com a finalitat promoure l’estabilitat i la integració en tota la regió mediterrània. Constitueix un fòrum de debat de qüestions estratègiques regionals sobre la base dels principis de coapropiació, presa de decisions conjuntes i responsabilitat compartida entre les dues ribes de la Mediterrània. El seu objectiu principal és millorar la integració nord-sud i sud-sud a la regió mediterrània per així potenciar el desenvolupament socioeconòmic dels diferents països que la componen i assegurar la seva estabilitat.

Mitjançant les seves accions, la institució se centra en dos pilars bàsics: impulsar el desenvolupament humà i promoure el desenvolupament sostenible. Amb aquesta finalitat, es dedica a identificar i a donar suport a projectes i iniciatives de caràcter regional de diversa envergadura que aprova després d’una decisió consensuada entre els 42 països membres. Aquests projectes i iniciatives se centren en 6 àrees d’activitat seguint el mandat dels estats membres de la UpM:

El desenvolupament empresarial
L’educació superior i la investigació
Els assumptes socials i civils
L’energia i l’acció pel clima
El transport i el desenvolupament urbà
L’aigua i el medi ambient

Font: wikipedia

Grans ciutats

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 10 d’abril de 2010

Les 100 aglomeracions urbanes més poblades de món tenen uns poblacions que oscil·len entre 4,8 milions (Barcelona) i 46,7 milions (Canton). Madrid en té 6,5. Entre aquestes aglomeracions n’hi ha 11 a l’Àfrica:

El Caire, Egipte, 21,0

Lagos, Nigèria, 19,4

Johannesburg, Sud-àfrica, 13,9

Kinshasa, Congo, 12,4

Luanda, Angola, 8,2

Dar es Salam, Tanzània, 6,5

Khartum, Sudan, 6,3

Nairobi, Kenya, 5,9

Alexandria, Egipte, 5,7

Abidjan, Costa d’Ivori, 5,6

Accra, Ghana, 5,1

La població mitjana d’aquestes grans ciutats africanes és de 10 milions de persones. Aquestes grans ciutats africanes encara no representen el 10% de la població africana. La resta habita en ciutats menors, viles i pobles.

D’aquí ve que calgui, a més d’urbanisme per al seu creixement, una molt ben pensada ordenació del territori. Les grans ciutats es coneixen per tenir molts recursos a l’abast i per poder oferir moltes oportunitats, però cal una intel·ligent comprensió de tot el territori nacional

Font: wikipedia

 

Viatjar

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 9 d’abril de 2021

Viatjar pot ser una activitat molt enriquidora a nivell intel·lectual i cultural. Mai vaig pensar de petit que viatjaria per feina o per vacances fins a 20 països d’arreu del món: el Japó, la Xina, Rússia, països europeus, Estats Units d’Amèica, i el Camerun. 20 països, una o més vegades

Els viatges sempre forneixen anècdotes o problemes. El pitjor viatge que he fet mai és el primer als Estats Units d’Amèrica (1989). Vaig trigar 23 h per anar de Barcelona a Houston (Texas). Ens van informar que hi havia una vaga de controladors als Estats Units. Va ser un viatge molt penós. Les persones que m’esperaven estaven un pèl intranquil·les, però al trobar-nos tot es va arreglar

L’últim viatge fet va ser al Camerun (2015). Va ser un viatg molt inquietant per què els atemptats de París van endarrerir totes les sortides. Això va significar unes 12 hores de viatge, inquietant les persones que ens esperaven a l’aeroport de Yaünde

Per viatjar a l’Àfrica s’han d’aprofitar les oportunitats que sorgeixen. És imperatiu considerar la seguretat del viatge gràcies a alguna contrapart ben refrenciada. Viatjar a pèl a l’Àfrica no és recomanable, sempre s’ha de gaudir en el continent d’algunes persones de confiança que et puguin recollir a l’aeroport i donar-te aixopluc d’alguna manera

No em conformo amb un sol viatge a l’Àfrica, però tot ncessita el seu temps. Tinc en cartera Sud-àfrica i Kenya entre d’altres. Espero persones del continent que em puguin oferir cobertura durant la meva arribada i la meva estada

Núbia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 6 d’abril de 2021

Nubia és la regió situada a sud d’Egipte i a nord del Sudan. La seva població s’assenta al llarg de la vall de Nil, entre la primera i la sisena cataracta del Nil. En l’antiguitat va ser un regne independent.

Només es coneixen parcialment alguns aspectes de la història lingüística de Núbia. Si bé s’ha suggerit repetidament que la llengua antiga millor documentada, el merolític, estaria emparentada amb les llengües nilosaharianes, aquesta llengua s’ha de considerar com una llengua no clasificada. A més a l’àrea anomenada en l’antiguitat “Núbia”, hi ha actualment llengües cuixítiques cap a la part oriental de l’antic regne de Kush i un conjunt de llengües kordofanianes a la part sud de la mateixa regne. Això implica que part dels pobles anomenats simplement “nubis” podrien haver parlat llengües que no són de la família nilosahariana.

Altres evidències suggereixen que encara en les regions no perifèriques de Núbia, s’haurien parlat almenys dues varietats del grup de les llengües núbies, una subfamília de la família nilosahariana que inclou a les llengües nobiin, kenuzi-Dongola, midob i algunes varietats relacionades amb la zona septentrional de les muntanyes Nuba. L’idioma nubi antic s’utilitzava sobretot en textos religiosos dels s. VIII i IX.

Al llarg del s. XIV, el govern dongolà es va enfonsar, dividint la regió que va caure sota la influència d’Egipte, que es va apropiar de nord de país, deixant el sud al regne de Sennar cap al s. XVI.

Egipte va obtenir més tard el control total de la regió, amb Mehemet Ali al s. XIX, però en la dècada de 1880 els britànics es van fer amb el control del país que es va transformar en un “condomini” angloegipci.

Després de la fi de la colonització anglesa, Núbia va ser separada en dues parts, una a Egipte i una altra al Sudan.

Molts nubis egipcis van ser obligats a reasentarse, a causa de les obres del llac Nasser, després de la construcció de la presa d’Assuan. Es poden trobar pobles nubis al nord d’Assuan a la ribera occidental del riu Nil i a l’illa Elefantina. Molts nubis viuen en altres ciutats, com el Caire.

Font: wikipedia

 

 

Alexandria

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 31 de març de 2021

La biblioteca d’Alexandria va ser la biblioteca més cèlebre de l’antiguitat. Situada a la ciutat egípcia d’Alexandria, es creu que fou creada als inicis del segle iii aC per Ptolemeu I Sòter i que va arribar a disposar d’un fons bibliogràfic de 700.000 de volums.

Manquen testimonis precisos sobre els aspectes més essencials de la biblioteca, i no s’han trobat les ruïnes del Museu, essent les del Serapeu molt escasses. Per a alguns escriptors llatins, la Gran Biblioteca fundada pels Ptolemeus amb prou feines quedà afectada a l’incendi provocat per les tropes de Juli Cèsar el 48 aC.

Segurament ja havia desaparegut en el moment de la dominació àrab, tot i que alguns escriptors comenten que el califa Úmar ibn al-Khattab ordenà la destrucció de milers de manuscrits. Independentment de les culpes de cristians i musulmans, el final de la biblioteca s’ha de situar en un moment indeterminat del s. III o del s. IV, potser el 273, quan l’emperador Aurelià prengué i saquejà la ciutat, o quan Dioclecià féu el mateix el 297. La biblioteca filla del Serapeu, successora de la Gran Biblioteca, fou espoliada, o almenys buidada, el 391, quan l’emperador Teodosi I el Gran ordenà la destrucció dels temples pagans de la ciutat d’Alexandria.

Font: wikipedia

Canal de Suez

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts, 26 de març de 2021

El Canal de Suez és un canal artificial que enllaça el mar Mediterrani amb el mar Roig a través de l’Istme de Suez i aïllant la península del Sinaí. El canal, que des de 1957 es troba en territori egipci, fou construït per Ferdinand de Lesseps entre els anys 1859 i 1869.

La seua longitud és de 162,2 km i uneix Port Saïd (a la riba mediterrània) i Suez (a la costa del Mar Roig). Aquest canal té una enorme importància per a l’abastiment europeu de petroli i pel comerç mundial en general puix permet la comunicació marítima entre Europa i Àsia sense necessitat de circumval·lar el continent africà pel cap de Bona Esperança (Sud-àfrica).

Construcció per la Companyia del Canal de Suez

Les obres d’excavació del canal es van iniciar oficialment el 25 d’abril de 1859 per l’empresa de Ferdinand de Lesseps, amb l’autorització de les autoritats egípcies de l’època, i va ser inaugurat en 1869. Una part important dels planols van ser realitzat per l’enginyer austríac Alois Negrelli (1799-1858), que va morir abans la inauguració de la seva obra. Per a l’ocasió, el compositor italià Giuseppe Verdi va compondre (per encàrrec) l’òpera Aïda. Al moment de la inauguració, Egipte posseïa el 44% de les accions i uns 21.000 francesos la resta.

El canal travessava el territori egipci. Lesseps va assolir obtenir del governador d’Egipte, Said Bajá, la concessió per a la construcció del canal. Després de la subscripció de 1858. Conforme a l’acord que havia estat signat, Egipte concedia lliurement les terres, les pedreres i una conducció d’aigua potable i proporcionava a la societat creada per Lesseps les quatre cinquenes parts de la mà d’obra que era necessària per a l’escombra, així és com una de les més grans obres de l’enginyeria del món va ser realitzada per desenes de milers de fellahs duts per la força des de tots els llocs d’Egipte. Al principi no es disposava de maquinària i tot havia de fer-se a mà, en xifres oficials van morir 20 treballadors i el clima era malaltís. El treball es va accelerar després de la introducció de les dragues de catúfols. Com a conseqüència secundària, els Grans Llacs Amargs que fins aquell temps estaven poblats de balques (typha angustifolia) que no poden viure en aigües salades, quedaren connectats amb les aigües salades del Mediterrani i del Golf de Suez i s’extinguiren totes les balques

La construcció del Canal de Suez marca una fita en la història de la Tecnologia, per primera vegada es van emprar màquines d’excavació especialment dissenyades per a aquestes obres, amb rendiments desconeguts fins a aquesta època.En una mica més de dos anys es van excavar més de 50 milions de metres cúbics, dels 75 milions de la totalitat de l’obra.

El 17 de febrer de 1867 un primer vaixell va travessar el canal, encara que la inauguració oficial es va realitzar el 17 de novembre de 1869 amb la presència de l’emperadriu Eugenia de Montijo.

En 1875 el Pachá d’Egipte, a causa del deute extern del país, va posar a la venda la seua part de les accions del Canal. En una ràpida maniobra, el Primer Ministre d’Anglaterra, en aquell temps Benjamin Disraeli, va convèncer a la Reina Victoria de la necessitat de comprar-les per a prendre el control sobre la ruta cap a l’Índia, la colònia més rica d’Anglaterra. Un enviat de Disraeli va aconseguir un quantiós préstec de part de la Casa banquera Rothschild, i d’aquesta manera Anglaterra es va assegurar el domini del Canal.

La Convenció de Constantinoble de 1888 va declarar el canal zona neutral sota protecció britànica. En ratificació d’aquest tractat, L’imperi Otomà va accedir a permetre la navegació internacional de forma lliure a través del canal, tant en temps de pau com de guerra.

El 1936, després de llargues converses amb Egipte, la Gran Bretanya va accedir a l’enviament d’algunes unitats militars simbòliques egípcies al Sudan a més d’algunes concessions sobre el seu estatus internacional, a canvi que els britànics asseguressin la seva posició al canal de Suez.

Font: wikipedia

 

Transferència

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 25 de març de 2021

Com a becari del Govern francès vaig fer una estada de 4 mesos a Tolosa de Llenguadoc. Vaig acceptar el desplaçament temporal perquè a Barcelona estava encallat per manca de recursos materials. Uns anys més tard em van enviar també a uns laboratoris dels Països Baixos, també durant 4 mesos

A França, a més d’acabar la part experimental de la meva tesi, també hi vaig conèixer estudiants africans. Al cap de tres anys vaig reflexionar sobre la seva sort. Sense saber-ho, jo diria que com a molt es van refugiar a les seves universitats de partida. No s’ha sabut des de Barcelona quina va ser la seva sort

Els treballs que hi vaig fer van ser determinants per accedir a una gran empresa química. Possiblement jo en vaig sortir més ben parat que ells, els africans. La transferència de tecnologia només es pot realitzar amb certes garanties amb allò que anomeno Aeri. L’aeri té dues estacions (estrangera i pròpia) amb una cadira, ocupada per qui trasllada una tecnologia a l’estació receptora

La situació tecnològica dels països africans és molt desconeguda, però fa èmfasi en problemes locals com la recerca sobre la malària i les propietats de flora i fauna, entre d’altres temes tècnics

 

James Monroe (1758-1831)

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 23 de març de 2021

James Monroe, el cinquè president d’Estats Units, va promoure la colonització del que avui es coneix com a Libèria mitjançant esclaus negroamericans alliberats. La capital d’aquest país africà és Monròvia en honor d’aquest president Monroe. La vida a Libèria (Àfrica occidental) ha estat sempre marcada per les diferències entre els descendents dels colons negroamericans  i dels nadius negroafricans

En 1822 la Societat Americana de Colonització va marcar Libèria com a lloc on enviar a esclaus afroamericans alliberats. Els afroamericans van emigrar gradualment a la colònia, formant un grup de què baixen molts dels actuals liberians de raça negra: els americoliberians.

El 26 de juliol de 1847 els colons nord-americans van declarar la República de Libèria. Els colons consideraven Àfrica com el seu «terra promesa», però no es van integrar en la societat africana. Un cop a l’Àfrica es referien a si mateixos com «americans» i se’ls reconeixia també així per les autoritats colonials africanes i britàniques de la veïna Sierra Leone. Els símbols de l’Estat liberià com la seva bandera, lema i escut d’armes, i la forma de govern que van triar reflecteixen el seu rerefons nord-americà i l’experiència de la diàspora.

La senyera liberiana és un calc de l’americana per a satisfacció pròpia dels negroamericans, que van establir la primera i única colònia d’Amèrica a l’Àfrica.

Les dimensions de Libèria són molt reduïdes: mentre que té una superfície quatre cops la catalana, la densitat de població de Catalunya és d’unes sis vegades superior. Les principals raons per la quals aqust país és conegut és pels vaixells de bandera liberiana, les guerres internes, i també per l’epidèmia d’ebola de 2014

Font: wikipedia