Etiòpia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 9 de novembre de 2020

Etiòpia oficialment la República Democràtica Federal d’Etiòpia, antigament coneguda com Abissínia, és una nació sense litoral, situada a la Banya d’Àfrica . És el tercer país més poblat d’Àfrica (després de Nigèria i Egipte). Limita al nord amb Eritrea, a nord-est amb Djibouti, a l’est amb Somàlia, al sud amb Kenya i a l’oest amb el Sudan i el Sudan del Sud.

Etiòpia és l’únic cas entre els països africans que mai ha estat colonitzat, mantenint la seva independència durant el repartiment d’Àfrica, excepte per un període de cinc anys (1936-1941), quan va estar sota ocupació italiana.

És també la segona nació més antiga del món a adoptar el cristianisme com a religió oficial després d’Armènia. No obstant això, va ser el primer regne a adoptar el cristianisme.

A més, Etiòpia va ser membre de la Societat de Nacions, va signar la Declaració de les Nacions Unides el 1942, va fundar la seu de l’ONU a l’Àfrica, va ser un dels 51 membres originals d’aquesta organització i és un dels membres fundadors de l’antiga organització per a la Unitat Africana i actual Unió Africana, durant el govern del negus Haile Selassie I.

La seva capital, així com la seva ciutat més gran i poblada, és Addis Abeba. Amb la independència d’Eritrea, el 1993 Etiòpia va perdre la seva sortida a la mar.

Font: wikipedia

 

Esclavitud

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 8 de novembre de 2020

El Diccionari normatiu valencià defineix l’esclavitud o esclavatge com la condició d’una persona sotmesa al domini absolut d’algú, que no té llibertat. Segons fonts dignes de crèdit, els negroafricans no temen l’esclavitud com el colonialisme

Tothom recorda el tràfic d’esclaus des d’Àfrica occidental fins al Nou món. Els traficants d’esclaus, nomalment del nord d’Àfrica, atrapaven negroafricans per endur-se’ls a un món tant desconegut com les costs orientals americanes. A canvi de menjar, treballaven en les explotacions agràries dels terratinents arribats abans de l’Europa occidental

Els descendents d’aquests negroafricans viuen avui dia en una franja de països que van d’Estats Units (15% de la població) fins al Brasil, passant per tota la zona del Carib. La sort d’aquestes persones és encara diversa

Vull transmetre dos llocs que, fins fa relativament poc, vaig saber que també hi ha descendència d’esclaus negroafricans: Mauritània i Turquia. Vaig conèixer personalment un negroafricà maurità. Era un noi molt apagat, amb molta manca d’iniciativa, però molt bona persona. Pot ser aquest el retrat robot d’un esclau negroafricà a Mauritània ?

Un lloc en què sorprenentment hi ha una colònia negroafricana, descendent de l’esclavatge, és Turquia. Aquestes sorpreses potser no han de ser necessàriament exagerades perquè en les nostres terres, fa uns cinc-cents anys, també hi havia hagut esclaus d’origen africà

Utilitzar l’esclavitud és també encara una xacra pròpia del nostre país. Això es dóna molt en les feines i, sobretot, en àmbits on no hi ha unes relacions laborals prou ben definides. Tot va lligat a la confiança entre uns i altres, la qual cosa pot conduir a abusos lamentables en les persones més febles

 

 

Combats

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 7 de novembre de 2020

A l’Àfrica hi ha importants competicions d’arts marcials i esports de combat

Boxa

Louis Phal va ser el primer campió mundial de boxa africà. Serien altres 4 dècades per a un altre campió mundial de boxa en la forma de Richard Ihetu. Mentrestant, hi havia poc marc administratiu per a la boxa professional a l’Àfrica fins a 1973, quan representants de nou nacions africanes van crear la Unió Africana de Boxa.

El 30 d’octubre de 1974, Muhammad Ali i George Foreman van lluitar per un títol de pes pesant a Zaire que es va conèixer com Rumble in the Jungle

Àfrica ha produït molts campions mundials, amb Azumah Nelson com el més conegut

Judo

Àfrica encara ha de produir un guanyador en el judo mundial. El Campionat Africà de Judo és l’esdeveniment de judo més important a l’Àfrica

Karate

El karate es va introduir per primera vegada a l’Àfrica en la dècada dels 1960. La Unió de la Federació Africana de Karate està a càrrec del karate a l’Àfrica.

Arts marcials mixtes

Sud-àfrica acull el Extreme Fighting Championship Worldwide (anteriorment conegut com EFC Àfrica). És l’organització número u d’arts marcials mixtes al continent africà.

EFC Àfrica 01 va tenir lloc a The Coca-Cola Dome a Northgate, Johannesburg, el 12 de novembre de 2009 i ara es veu en 110 països, inclosos els Estats Units, Canadà, el Carib i tot Europa.

EFC Àfrica 19, que es va celebrar a Carnival City a Johannesburg el 19 d’abril de 2013, va superar altres classificacions esportives africanes amb un rècord de més d’1,8 milions de visites amb el 31.3% de l’audiència total de televisió sud-africana (SABC, e. tv i DStv combinats).

Aquestes són les qualificacions més altes en la història d’EFC, superant el rècord d’EFC Àfrica d’1,6 milions de visites i 25,9% de participació d’audiència

Taekwondo

El Taekwondo està creixent a mesura que més persones competeixen en els Jocs Olímpics. Àfrica està emergint com una potència en el Taekwondo. Taekwondo està dirigit per la Unió Africana de Taekwondo

Font: wikipedia

 

Afroascendència

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 6 de novembre  de 2020

Estic personalment molt interessat de saber com conviuen a casa nos les persones d’ascendència africana. Es pot dir que aquesta inquietud és un dels pilars d’aquesta revista cultural independent

Jo, en el seu moment, em vaig impregnar de les polítiques d’immigració de les nostres autoritats. Vaig combinar aquestes línies d’actuació amb els meus coneixements propis d’altres països on he viscut durant temporades prou llargues per conèixer com hi vivien. Conseqüentment, afegeixo les meves vivències en aquests països com a immigrat temporal

Fa anys que vaig conèxer un doctor en Antrologia. La seva tesi anava del Senegal. Va comentar que a aquest país les persones s’agrupaven per ètnies amb normes clares en el cas de mestissatge cultural. Em va comentar que, en els anys de més arribada d’africans, va proposar que també a casa nostra s’agrupessin els africans per ètnies. Ningú li va fer cas

La idea més imperant en aquells dies era dispersar tant com fos possible les persones d’ascendència africana. No sé exactament com ha acabat tot això, però la meva impressió és que, tot i les noves cultures africanes, les coses han quedat en general així: dispersats en gran part. Cal tenir en compte que gairebé tots els països africans estan representats en la nostra societat

És necessari integrar totes les ètnies africanes presents a casa nostra. Sobretot perquè els seus fills tinguin en la nostra societat un lloc on viure i poder mirar el futur sense cap discontinuïtat

 

 

Migracions

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 5 de novembre de 2020

Segons el Diccionari normatiu valencià, migració és el desplaçament d’individus o pobles d’un país o regió a una altra, per raons econòmiques, polítiques o socials. Cal destacar dues paraules que tenen aquesta arrel: emigració i immigració. De fet, les dues formen part del procés de migració

Acabada la guerra d’Espanya van presentar-se aquests dos fenòmens. Els que sortien de casa seva, se’n deien emigrants (les conegudes emigracions a Alemanya, per exemple). Quan arribaven a destinació, els habitants de les terres d’acollida en deien immigrants. Així, emigració és sortir, immigració és arribar

En el transcurs dels anys, apareixen les emigracions des de diferents països del món cap a Espanya, des del final dels anys setanta. Aquests immigrants han tingut ocasió de triar els seus territoris d’acollida, segons els seus objectius de residència i treball

Durant la crisi de l’any 2008, aquests immigrats van ser assenyalats amb el dit perquè els naturals els culpaven de la situació socioeconòmica existent. Tota aquesta pressió contra els immigrats ha anat desapareixent amb el transcurs del temps. En l’actual crisi provocada pel coronavirus, ningú es recorda dels immigrats. Han estat assimilitats per la població autòctona

Hi hagut dins Espanya processos d’immigració com ara l’arribada a la catalanofonia de persones d’altres zones. Eren coneguts com a immigrats famílies senceres procedents de Castella, Extremadura o Andalusia, entre d’altres. Algunes d’aquestes persones afincades a la catalanofonia van rebre indirectament la pressió de persones del lloc d’acollida

Aquestes persones procedents de diferents llocs d’Espanya van notar la pressió pròpia de la tenalla de catalanòfons i nous immigrats. Alguns d’ells es trobaven incòmodes per passar a ser naturals gràcies als immigrats d’origen foraster. Tot això s’ha acabat perquè tots els implicats han trobat satisfactòriament el seu lloc en la societat d’acollida

 

 

 

 

 

Cultures

Josep Juanbaró, [email protected], SDRCA, Assoc. – Les Corts – 4 de novembre de 2020

Faig ús de les definicions que dóna el Diccionari normatiu valencià. Cultura és el conjunt de tradicions, de costums o de formes de vida d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat. Interculturalitat és el conjunt de relacions de contacte i d’intercanvi entre cultures diferents.

La interculturalitat té graus segons la distància física de les cultures. La interculturalitat catalanocastellana és molt més intensa que la interculturalitat hispanojaponesa. Això és una major interculturalitat com més a prop siguin les cultures

Un aspecte molt interessant és la presència de persones d’origen estranger que viuen entre nosaltres. La major part dels immigrats són de cultures llunyanes com ara els d’origen negroafricà, d’origen àraboafricà, d’origen paquistanès, d’origen xinès, d’origen sud-americà, d’origen europeu (comunitaris i no comunitaris)

Es pot dir que a casa nostra hi ha una presència de gairebé totes les cultures a nivell mundial

Assolir la interculturalitat és com si trobessim un idioma comú a totes les persones residents a casa nostra. Aquest idioma comú es podria assimilar a una protollengua o protopensament

Com he dit diferents vegades, la presència de persones d’origen foraster és especialment interessant a l’hora de conèixer persones amb un bagatge cultural diferent o inclús evitar-se les molèsties de fer un viatge cap a llurs terres d’origen

La interculturalitat pot ser pròpia de cada persona per raó de família. En el meu cas l’origen intercultural ve de la meva ascendència catalana: el Pallars, el Bages, la Noguera, i el Barcelonès. També entren en joc el medi (urbà, rural), l’orografia, les classes socials, etcètera

 

Negritud

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 3 de novembre de 2020

El terme negre (o, també, persona negra o d’ètnia subsahariana) és un terme de diversos significats, canviants segons temps i lloc, en les classificacions etnicoracials de les persones

Tot i que la denominació d’una persona com a «negra» varia de cultura en cultura, a través del procés històric de classificació racial derivat de la posició hegemònica de la blanquitud, es fa referència a les persones que habiten o la relació dels quals s’assigna amb l’Àfrica subsahariana, anomenada també «Àfrica negra»

Aquesta identificació pot variar segons el país, fins al punt que una persona considerada com a “negra” en determinada regió del món pot identificar, a l’emigrar cap a una altra regió, dins d’una altra categoria de classificació racial, posant en relleu la condició d’aquesta denominació com a construcció social en la formació de la paraula negre; sovint aquest fenomen social depèn del colorisme, el que fa que la manifestació de prejudicis i expressions de racisme variïn segons la persona identificada com a negra

Per la seva banda, la població negra a Amèrica, coneguda com els «afroamericans», va tenir el seu origen en el comerç de milions d’africans i el seu trasllat forçat a el continent americà per treballar com a esclaus, realitzat per mercaders europeus i aliats africans entre els segles XVI i XIX

Autors experts en la racialitat com Achille Mbembe declaren que l’assignació a les persones d’origen africà com a “negres” va ser un procés històric, el qual va tenir com a objectiu la construcció de subjectes de raça i cossos d’extracció des del paràmetre de la blanquitud occidental i europea

La construcció d’aquesta categoria racial es va dur a terme amb èxit a través del principi de raça, que es defineix com: “Una forma espectral de la divisió i de la diferència humana susceptible de ser mobilitzada amb fins d’estigmatització i d’exclusió, de segregació, per les quals es busca aïllar, eliminar i en efecte destruir físicament un grup humà”

Per la seva banda, l’historiador francès Pap Ndiaye considera que «negre» és una «categoria imaginària», ja que es refereix «a persones que d’aparença és ser negres, i no a persones l’essència és ser negres. Els negres són negres perquè se’ls ha tingut per tals en els mons blancs, particularment des de l’inici de l’Època moderna »

Durant el segle XIX, el terme negre, així com el concepte de raça, va tractar de tenir una transcripció sociobiológica efectuada per justificar els sistemes de plantació i esclavització que van ocórrer a l’una de la modernitat occidental i com a base d’aquesta

Durant el segle XX, van existir moviments polítics de comunitats afrodescendents per canviar l’ús racista de la paraula, i un d’aquests moviments es va anomenar negritud

Font: wikipedia

 

Carib

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc., Les Corts – 2 de novembre de 2020

Les característiques ètniques comunes a tot el Carib no són específiques d’aquesta regió, a l’ésser compartides per altres països no caribenys d’Amèrica. Per tant, a partir d’aquesta perspectiva, no és correcte considerar el Carib com una regió diferenciada en el si d’aquest continent.

És pertinent dividir el Carib en dues regions, l’espanyola (que forma part d’Iberoamèrica) i la germanofrancesa, que constitueix una àrea cultural específica d’Amèrica, al no poder-se subsumir en cap de les altres dues àrees culturals que integren aquest continent: Iberoamèrica i Amèrica del Nord germano-francesa.

Lògicament, la pertinència d’aquesta divisió entre els Caribes espanyol i germano-francès no pot sinó basar-se en les similituds a l’interior d’un i d’un altre, així com en les disparitats entre tots dos.

Les ètnies principals són diferents en ambdós Caribes: al Carib espanyol són la ibèrica o llatina (dividida en criolla i mulata) i la negra; al Carib germano-francès són tres, la creole, l’asiàtica i la germano-francesa.

El fet que els Caribes anglès, francès i neerlandès comparteixin les mateixes tres ètnies principals constitueix un argument fonamental per a integrar-los en una mateixa àrea cultural.

Països caribenys

Antigua i Barbuda
Bahames
Barbados
Belize
Colòmbia
Costa Rica
Cuba
dominica
Granada
Guatemala
Guaiana
Haití
Hondures
Jamaica
Mèxic
Nicaragua
Panamà
República Dominicana
Sant Cristòfol i Neus
Saint Vincent i les Grenadines
Santa Llúcia
Surinam
Trinitat i Tobago
Veneçuela

Dependències caribenyes

Anguila
Aruba
Guaiana Francesa
Illes Verges Britàniques
Illa Navassa
Illes Caiman
Illa de Saba
Curaçao
port Ric
Bonaire
Illes Turks i Caicos
Sant Martí
Sant Eustaqui
Sant Martí
Sant Bartomeu
Illes Verges Nord-americanes
Martinica
Montserrat
Guadalupe

Font: wikipedia