Onades

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 25 de novembre de 2020

El nostrat poeta, dramaturg i novel·lista Salvador Espriu va descriure la nostra terra catalana com la “pobra, bruta, dissortada pàtria” (Santa Coloma de Farners, 1913)

Recordo que una vegada vaig fer un cop d’ull a l’hemeroteca de La Vanguardia. Vaig buscar què va passar el dia del meu naixement. La portada d’aquest diari estava dedicada a l’entrada d’un vaixell de guerra dels Estats Units d’Amèrica. Era la primera vegada que n’entrava un d’aquestes característiques a Espanya, concretament al port de Barcelona després de la guerra d’Espanya

Aquest vaixell va ser com un punt d’inflexió davant de l’autarquia regnant. La presència d’aquest vaixell americà fou el tret de sortida cap el que va ser el desarrollismo del nostre país. Van arribar les primeres grans inversions d’Europa i d’Amèrica amb la qual cosa es va iniciar la nova economia espanyola

Si som fidels a la realitat, les principals inversions es van dirigir a Madrid i Barcelona. Madrid va acaparar sobretot inversions americanes i Barcelona, les europees. Es va seguir el model que ja hi havia abans de la guerra, les inversions estrangeres es dedicaven a la tecnologia, i el capital propi es dedicava a la gestió del personal

El resultat fou un miracle socioeconòmic sense precedents. Un dels aspectes més importants va ser el moviment en massa de persones nascudes en llocs pobres cap els pols de desenvolupament. Fou la major immigració d’Espanya durant un centenar d’anys. Aquests persones desplaçades gaudien de l’esperança d’arribar a una terra promesa

Malauradament tampoc foren poques les persones, que les veien a arribar, que les rebutjaven amb l’apel·latiu de xarnegos. Aquesta gran onada immigratòria va donar-ne pas a una altra, les immigracions procedents de l’estranger, també rebutjades des de la dècada dels vuitanta fins als nostres dies

Fent una repassada de les persones estrangeres que han fet aquí el seu niu, tenim araboafricans, negroafricans, xinesos, paquistanesos, sud-americans, europeus. Fins fa relativament poc hi havia una forta pressió contra aquestes persones perquè suposadament els manllevaven feina, ingressos

 

Documentació

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 24 de novembre de 2020

Quan es vol fer un viatge, el millor és documentar-se del lloc que es vol visitar. Nomalment es fan viatges en un entorn que ja coneixem. Tal és el cas al desplaçar-se a un país de l’Europa Occidental o de qualsevol altra destinació cap a una altra comunitat autònoma espanyola

Aquestes destinacions solen ser conegudes per tots nosaltres, on la cultura és molt compartida. Aquest no és el cas quan es vol anar a algun o alguns països africans

Visitar Àfrica exigeix documentar-se abans de fer el viatge. Cal tenir al cap en allò que ens podrem trobar quan hi arribem. Aquesta documentació ens evitarà sorpreses. També ens servirà per relacionar-nos amb la gent del país, que ho agrairà

Un punt de partida ens el donarà l’agència de viatges, la qual cosa es podrà complementar amb la wikipedia. A partir d’aquí es poden deenvolupar coneixements que aniran molt bé per saber on som i amb qui som

Cada país africà és diferent, cadascun dels africans és diferent

Un punt bàsic a tenir en compte és la vostra informació sanitària donada pels metges especialistes de casa nostra. Us poden aconsellar que us hostatgeu en un hotel net (4 estrelles amunt), que no dormiu a casa dels vostres amics, que no mengeu coses dels mercadillos que trobareu, que no beveu aigua de l’aixeta…

Haureu de mantenir les prescripcions mèdiques donades tal com possibles vacunes i medicaments contra la malària, per exemple

Quan pugeu a l’avió, tindreu en el vostre cap totes les informacions que haureu madurat. Quan arribeu al punt de destinació haurà arrbat el moment d’utilitzar els vostres coneixements. El millor és que aneu filtrant al vostre interlocutor africà coses que sabeu del país. És una consideració diplomàtica que cal que us faci servei

Al mateix temps haureu de gestionar tots els nous coneixements que anireu absorbint i assimilant

 

 

 

Viatges

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 23 de novembre de 2020

Fer un viatge a l’Àfrica no és el mateix que fer-lo a qualsevol país de l’Hemisferi nord. Per aconsellar fer-lo a qualsevol país africà depèn sobretot de l’edat que tingueu. No és el mateix fer-lo des de la joventut que fer-lo amb plena maduresa. Els joves tenen molt més reflexos i un major sentit per frenar possibles perills

Per exemple, em van ofertar fer un trajecte per tot Sud-àfrica llogant un cotxe. Com es pot verure, aquesta opció entranya moltes inseguretats. El mateix venedor me’l va desestimar, però l’oferta hi era

Tampoc és el mateix fer el viatge sol que acompanyat

El primer país que vaig considerar va ser Burkina Faso, per vàries raons. Havia coincidit amb burkinesos a França, molt bons nois. També el vaig contemplar per un documental sobre la Volta ciclista a Burkina Faso. S’hi veia un ambient molt bo. Vaig anar a una agència de viatges, on me’l van preparar, però a l’hora de pagar-lo surt l’amo i em pregunta: ¿qui et vindrà a buscar a l’aeroport de Uagadugú ?

Jo li vaig dir la veritat, ningú. Acte seguit m’estripa la documentació perquè no volia ser responsable de la meva integritat física

Sempre m’ha fet especial il·lusió anar a Sud-àfrica, però anant-hi sol perilla la teva seguretat. És millor anar-hi acompanyat. La situació sud-africana és difícil perquè hi ha molta inseguretat pels carrers. Penseu que Sud-àfrica absorbeix la major inseguretat del món. Molta gent va armada, la qual cosa condueix a 80.000 morts violentes anuals. Estats Units hi va al darrere amb 10.000

Potser Sud-àfrica acapara el major ventall de possibilitats, però us aconsello que hi aneu en grup, incloent l’opció d’acompanyament per la vostra visita d’uns quants dies. A Sud-àfrica hi ha gent blanca com la major part de tots vosaltres, però us detectaran de seguida pr la vostra vestimenta i els vostres hàbits. Jo he hagut de destimar un quants viatges per aquesta causa. Cal trobar el bon moment per anar-hi

A l’Àfrica el temps té una altra dimensió. Jo vaig quedar amb un home d’Accra (Ghana), però a l’últim moment es va fer enrere. Vaig haver d’anar a l’agència de viatges perquè m’abonessin una part del que havia pagat. El viatge havia de continuar cap a Yaünde (el Camerun), però tot se’n va anar en orris

Vaig fer el viatge a Yaünde posteriorment, on em van acollir unes persones cameruneses. Quan vas a l’Àfrica tropical cal passar per la consulta del metge perquè t’indica tota una sèrie de circunstàncies a l’hora del viatge. Et posa les vacunes necessàries i et recepta els medicaments contra la malària. El meu consell és que, quan algú es decideix anar a l’Àfrica, visiti el metge de capçalera qui t’indica el metge especialista de malalties infeccioses o tropicals

 

 

Amazighen

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 22 de novembre de 2020

Els amazics o berbers són un poble del nord de l’Àfrica. Tradicionalment, han parlat les llengües de la branca amaziga de la família afroasiàtica. La paraula berber, que sovint s’usa per a referir-se a aquest poble, prové de la paraula llatina barbarus (‘bàrbar’), mentre que el poble mateix s’autoanomena amazigh (‘persona lliure’, en plural imazighen)

Malgrat que històricament han circulat moltes teories sobre el seu origen, actualment, gràcies al fet que les restes arqueològiques del nord d’Àfrica són abundants i de gran qualitat, es pot afirmar que els amazics estan presents al territori on es troben avui des de la més remota antiguitat. Per tant, se’ls considera la població autòctona del nord d’Àfrica. Hi ha diverses teories que afirmen l’origen eurasiàtic dels amazics; per exemple, en regions com el Rif del Marroc, hi ha poblacions d’aspecte europeu (ulls blaus o verds i cabell ros o pèl roig), com els rifenys

Habiten en grups compactes, generalment a la muntanya, al Marroc (Rif, Atles Casablanca i Sus) i a Algèria (Cabília, Aurès, Mzab i Ahaggar), però també a Tunísia (illa de Jerba, Matmata i altres zones del sud), Líbia (majoritàriament, muntanya Nefussa i Zuwarah), Egipte (oasi de Siwa), Malí (nord-oest), Níger (nord-oest), i en algunes tribus molt limitades a Mauritània (rodalia de Nouakchott), el Txad i Burkina Faso

Rarament són nòmades —llevat de grups com els tuaregs—; habiten generalment en cases de tipus mediterrani amb terrassa i, els de l’interior, en tendes de planta quadrangular. L’estructura social es basa en la família patriarcal; organitzats en cabiles, són governats per un consell d’ancians (gama’a) i regits per una llei pròpia (qanun) o conjunt de tradicions orals. Són de religió musulmana, deformada sovint per supersticions locals o barrejada amb restes de paganisme. La poligàmia hi és poc corrent.

La majoria d’amazics són musulmans sunnites, per bé que hi ha hagut tradicionalment minories jueves, i sedentaris, excepte els tuaregs. Estan presents a la regió des de la prehistòria. A partir del segle xi, van començar a assimilar-se als àrabs

Es divideixen en pobles (karuba), cadascun dels quals és administrat per una Djamaa, assemblea de ciutadans encapçalada per un amin (cap d’assemblea) i un temman (inspector). Els amazics no han demanat mai autonomia política, però sí el reconeixement de la seva cultura com a part integrant dels estats que la formen

Ni al Marroc ni a l’Algèria hi ha autonomia interna, tot i que el 28 de maig de 1995 es va crear al Marroc un Haut-Commissariat à l’amazighité amb competències per a desenvolupar l’ensenyament en amazigh, però es tracta d’una mesura politicoadministrativa i no pas un reconeixement de iure, de manera que la seva existència és precària. A Algèria, reclamen autonomia política i cultural. Els tuareg han recorregut sovint a la lluita armada per tal d’aconseguir reconeixement tant a Níger com a Mali

Font: wikipedia

Paleolític

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 21 de novembre de 2020

El paleolític, “edat de la pedra tallada”, és una etapa de la prehistòria dels humans caracteritzada per l’ús d’instruments de pedra tallada, encara que també s’utilitzaven altres matèries primeres orgàniques (mal conservades i poc conegudes) per construir diversos estris: os, banya, fusta, cuir, fibres vegetals, etc.

És el període més llarg de la història humana, ja que s’estén des de fa 2,5 milions d’anys (a l’Àfrica) fins fa uns 9.000 aproximadament i es divideix en tres fases: el paleolític inferior, el paleolític mitjà i el paleolític superior, al qual s’afegeix un període terminal anomenat epipaleolític (l’etapa següent a l’epipaleolític i anterior al neolític és el mesolític).

El paleolític es caracteritza, a grans trets, per la utilització d’instruments grossos, pesants, difícils de manejar i, en general, mal treballats. Encara no han desenvolupat una plena capacitat constructora. L’home del paleolític és nòmada, és a dir, s’estableix en un lloc i s’hi queda fins a esgotar-ne els recursos naturals.

El terme paleolític va ser creat per l’arqueòleg John Lubbock el 1865, en oposició a neolític (‘edat moderna de la pedra’). Totes dues constitueixen el que es denomina edat de pedra (l’elaboració d’instruments de pedra estableix la diferència amb l’edat dels metalls).

El neolític és un període de la prehistòria en el qual van tenir lloc innovacions d’una gran transcendència: els éssers humans descobreixen l’agricultura i la ramaderia, i es fan sedentaris, procés conegut com la revolució neolítica.

Aquest terme va ser proposat el 1865 per l’historiador John Lubbock. El nom fa referència a la forma novella de treballar els estris de pedra, no sols percudits, sinó també polits. De tota manera, l’essencial en aquest període no són els estris, sinó els canvis econòmics produïts, com l’aparició de l’excedent de producció, i les conseqüències socials.

Aquest llarg període se sol dividir en tres fases: el neolític inicial, el mitjà i el final.

Font: wikipedia

Sudan Jussà

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 20 de novembre de 2020

El Sudan del Sud o el Sudan Jussà, oficialment la República del Sudan del Sud estat sobirà situat al centre del continent africà, independent del Sudan des del 9 de juliol de 2011

Limita al nord amb el Sudan, a l’est amb Etiòpia, al sud amb Kenya, Uganda i la República Democràtica del Congo, i a l’oest amb la República Centreafricana. La capital és Juba, situada al sud del país

El territori que actualment conforma el Sudan del Sud va ser part del Sudan angloegipci i, després, de la República del Sudan des de la seva independència l’any 1956

Sudan del Sud, habitat per múltiples pobles nilòtics —principalment cristians i/o de religions naturals— va quedar sota el domini del sector nord sudanès, de predominança àrab i musulmana

El setembre de 1983, el llavors president del Sudan, Gaffar Nimeiry, va crear un estat federal que incloïa tres estats federats a Sudan del Sud, però més tard els va dissoldre, la qual cosa va provocar l’inici de la segona guerra civil entre les tropes sudaneses i el secessionista Excèrcit d’Alliberament del Poble Sudanès

El govern sudanès va permetre l’autonomia de la regió per un ampli Acord de Pau signat el 9 de gener de 2005 a Naivasha, Kenya

Entre els dies 9 i 15 de gener del 2011 es va celebrar el referèndum per decidir sobre la separació del Sudan, el qual finalitzà amb un 98,83% de suport a la independència

La meitat de les regions del Sudan del Sud van arribar al 99,9% de vots a favor. En conseqüència el país va formalitzar la seva independència el 9 de juliol del 2011, sis anys després de l’acord de pau

L’11 d’abril de 2019, el dictador sudanès Omar al-Bashir va ser apartat del poder pe un cop d’estat de les Forces Armades Sudaneses enmig de les protestes en marxa després d’ocupar el càrrec durant gairebé 30 anys

Font: Laura Lobo, Belén Ramos Anastasi, Fabien Essiane, Salim Medjerab, Toni Espadas, Diego Molina Hernández, “JUSSÀ, l’últim país del món”. Ed. SDRCA, Barcelona, 2017 & wikipedia

“La veu d’Àfrica”

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 19 de novembre de 2020

La publicació de la revista cultural independent “La veu d’Àfrica” (Barcelona, 2004) va resultar tenir força èxit abans de la fundació de SDRCA, Assoc. (Barcelona, 2006). Va ser alhora un incentiu per fundar l’associació

L’Ajuntament de Barcelona la va considerar com una revista de sensibiltzació.Vam accepar fins 2013 les seves subvencions de 1.000,00€. La vam desestimar perquè ens causava més despeses que ingressos. Agraïm de totes maneres la voluntat de l’Ajuntament

Tot i que hem fet estadístiques dels nostres webs, no hi ha manera de saber-ne la naturalesa dels lectors. “La veu d’Àfrica” es va pensar de manera que es tractessin temes africans. El públic pensat era l’autòcton i  l’immigrat africà. Ens va arribar a l’orella que molts immigrats africans s’estalviaven de llegir el diari en benefici de “La veu d’Àfrica”. Això no era ben vist pels autòctons

Esperàvem que els lectors adquirissin un compromís més ferm amb la SDRCA, Assoc. Mai no ha estat així perquè els lectors són passius. Una de les sorpreses tingudes ha estat que els nostres lectors siguin sobretot de països de l’Hemisferi nord, particularment del conegut com món occidental. El país que més destaca són els Estats Units d’Amèrica, molt per endavant d’Espanya

Oenagés

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 18 de novembre de 2020

SDRCA, Assoc. (Barcelona, 2006) és també una OngD (Madrid, 2015). SDRCA, Assoc. fa èmfasi en la cooperació internacional. SDRCA, Assoc. va posar tota la carn a la graella per construir una fàbrica de totxos a Mfou (el Camerún) al costat d’un centre de salut i de formació pels seus empleats i famílies, però no ens en vam sortir degut als seus socis camerunesos

A part del mecanisme que van utilitzar per furtar-nos, vam aprendre molt de la cooperació internacional. L’ambaixada espanyola al Camerun ens va dir que eren pràctiques esteses en aquest país de l’Àfrica tropical

Consultada l’African Association of Universities, ens van dir que presumiblent els socis camerunesos no tenien els objectius clars…! Crec que aquest argument no justifica els actes d’espoli. Es van oferir com a mitjancers en el tema, però ho vam desestimar pe no haver de perdre més diners

Les sigles Ong signifiquen Organització no governamental. OngD vol dir Ong de Desenvolupament. La Real Academia Española, a l’empara de la popularitat de les Ong, va crear una nova paraula: oenagé, en català, i introduïda per La Vanguardia sense majors problemes