Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 29 de novembre de 2020

La vida és curta, cal aprofitar-la al màxim. El Catecisme de l’Església Catòlica dóna unes pautes universals per gaudir de tot allò que ens han posat a les mans. Els pitjor perills de la nostra vida són inequívocament món, dimoni, i carn

Us parla un que s’ha trobat dins d’aquests perills. Per tant, puc escriure de primera mà. Els perills comencen a aparèixer quan anem descobrint la societat, en la transició d’infància cap a la majoria d’edat (que no és necssàriament allò de complir-ne 18

Arreu surten fantasmes que ens volen apartar d’un camí profitós i sa, normalment des de la ignorància d’uns quants. És curiós que, al despertar-me de la primera nit de l’any 2000 vaig recordar el títol del mateix. Aquest somni em va allunyar de la ignonímia. Em va marcar la vida posterior

Tot pecador pot tenir l’oportunitat de redimir-se. La vaig aprofitat plenament. Encara recordo el moment en què em vaig trobar en mans del dimoni. El dimoni és un ésser de caricatura perquè és molt covard. Quan t’adones que t’està xuclant la sang i que programa la teva ment, el més immediat és foragitar-lo amb un bon cop de revés. Així ho vaig fer jo…!

Desfer-se de la carn i del món és molt més difícil perquè els tenim tot en dia entre nosaltres. Desfer-se de la carn exigeix fer neteja de la nostra ment. Són coses viscudes des de la pubertat, fantasies. Tant nois com noies se’n poden desfer quan poden alliberar-se’n quan s’aconsegueix dominar la ment

El món és per mi el pitjor mal que un pot aconseguir. És allò de ser el primer o la priimera en tot allò que farà fer-te reverències perquè has assolit la fama o l’èxit. Això ho podeu copsar en esportistes o emprenedors que arruïnen la seva vida i la dels altres

Viure sense món, dimoni, i carn és molt interessant perquè la veritat us farà lliures

Els pecats capitals són:

• luxúria
• gola
• avarícia
• peresa
• ira
• enveja
• supèrbia

Les virtuts teologals són:

• fe
• esperança
• caritat
• justícia
• temprança
• fortitud
• prudència

Fent un actual còctel de les virtuts teologals, es poden atacar amb força els pcats capitals. Raó de més per poder derrotar el món, el dimoni, i la carn

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 21 de novembre de 2020

El paleolític, “edat de la pedra tallada”, és una etapa de la prehistòria dels humans caracteritzada per l’ús d’instruments de pedra tallada, encara que també s’utilitzaven altres matèries primeres orgàniques (mal conservades i poc conegudes) per construir diversos estris: os, banya, fusta, cuir, fibres vegetals, etc.

És el període més llarg de la història humana, ja que s’estén des de fa 2,5 milions d’anys (a l’Àfrica) fins fa uns 9.000 aproximadament i es divideix en tres fases: el paleolític inferior, el paleolític mitjà i el paleolític superior, al qual s’afegeix un període terminal anomenat epipaleolític (l’etapa següent a l’epipaleolític i anterior al neolític és el mesolític).

El paleolític es caracteritza, a grans trets, per la utilització d’instruments grossos, pesants, difícils de manejar i, en general, mal treballats. Encara no han desenvolupat una plena capacitat constructora. L’home del paleolític és nòmada, és a dir, s’estableix en un lloc i s’hi queda fins a esgotar-ne els recursos naturals.

El terme paleolític va ser creat per l’arqueòleg John Lubbock el 1865, en oposició a neolític (‘edat moderna de la pedra’). Totes dues constitueixen el que es denomina edat de pedra (l’elaboració d’instruments de pedra estableix la diferència amb l’edat dels metalls).

El neolític és un període de la prehistòria en el qual van tenir lloc innovacions d’una gran transcendència: els éssers humans descobreixen l’agricultura i la ramaderia, i es fan sedentaris, procés conegut com la revolució neolítica.

Aquest terme va ser proposat el 1865 per l’historiador John Lubbock. El nom fa referència a la forma novella de treballar els estris de pedra, no sols percudits, sinó també polits. De tota manera, l’essencial en aquest període no són els estris, sinó els canvis econòmics produïts, com l’aparició de l’excedent de producció, i les conseqüències socials.

Aquest llarg període se sol dividir en tres fases: el neolític inicial, el mitjà i el final.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 15 de novembre de 2020

D’acord amb el Diccionari normatiu valencià, capital és la població principal d’un país o d’una de les seves circumscripcions administratives, especialment aquella on resideix el Govern

Normalment s’assimila la major ciutat d’un país com a capital d’aquest: Madrid, Roma, Lisboa, París, Londres, Berlín,… La meva reflexió ve de visitar Nova York. Vaig trobar-hi coses comuns amb Barcelona: una mena d’Eixample amb una Diagonal, Broadway. Tot i saltant les distàncies de superfície i població, Nova York em continua recordant Barcelona

Albany és la capital de l’estat de Nova York i del comtat d’Albany, als Estats Units. Té una població de 97. 750 habitants en 2010. És el major centre urbà del Districte Capital, la quarta regió metropolitana més populosa de l’estat (després de Nova York, Búfalo i Rochester) i la 56a més poblada de tots els Estats Units

La ciutat està situada a 233 quilòmetres a nord-oest de Nova York, prop de la confluència dels rius Mohawk i Hudson. No és només una situació dels Estats Units on la capital de l’Estat recaigui en una ciutat menor com Albany. Trobem exemples en Texas, on la capital no és Houston sinó Austin, i també a Califòrnia on la capital és Sacramento

Des del meu record, han anat apareixent noves capitals capitals arreu del món. Ciutats com Lagos o Río de Janeiro han donat pas a capitals molt menys poblades: Abuja o Brasilia. La idea és que l’administació de l’estat no caigui en un ofegament. Des del nostre punt jurídic, la capitalitat de Catalunya ha de recaure en una ciutat de la província de Barcelona

Barcelona no pot governar amb eficàcia la realitat catalana per les seves dimensions. Així ho va expressar l’anterior alcalde de Barcelona Xavier Trias i Vidal de Llobatera (2014). Barcelona hauria de donar pas a Manresa en allò que fa referència a la capitalitat de Catalunya. Barcelona devora els municipis que van més enllà de les seves fronteres municipals (regió metropolitana)

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 13 de novembre de 2020

L’antropologia moderna defineix com religions naturals o tradicionals africanes a un conjunt de creences ètniques molt diverses (generalment animistes) que s’han desenvolupat de manera autòctona a l’Àfrica, en contraposició a les religions cristiana i islàmica, que es van expandir posteriorment i que actualment són seguides per majoria al continent. Per això també se les coneix com religions natives africanes. Encara relegades socialment, segueixen tenint una presència cultural en la vida de molts africans sincretitzant-se amb les religions abrahàmiques.

Un altre element comú de les religions africanes és la tradició oral, en comptes l’escrita. Com la majoria de les religions animistes del món no tenen ni llibre sagrat, ni temples ni estructura sacerdotal organitzada. Però sí que consten de moltes pràctiques, cerimònies i rituals diferents, que conformen l’essència d’aquestes religions.

La doctrina animista d’Àfrica inclou el culte als ancestres, la curació per la fe i la medicina tradicional, l’endevinació, l’ús de la màgia reservat a un xaman o bruixot del clan, la creença en els esperits o energies, i el politeisme (encara que en la majoria hi ha un Déu creador, superior a la resta). A més en algunes és comú el sacrifici animal.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA Assoc. – Les Corts – 11 de novembre de 2020

La premsa informa de dos conflictes armats a l’Àfrica durant el propassat cap de setmana. Dos conflictes armats, un a Etiòpia i l’altre a Nigèria. SDRCA, Assoc. presentava durant el 2014 el seu llibre “Conseqüències d’una guerra civil com evitar-la ?” (Barcelona 2014). la nostra associació no només està peocupada per aquests conflictes armats sinó perquè solen ser els únics titulars dedicats a l’Àfrica

SDRCA, Assoc. plantejava dues definicions paral·leles: salut i pau. Es pot parlar de salut com un estat de benestar personal. Es pot parlar de pau com un estat de benestar social

El Diccionari normatiu valencià assenyala que guerra civil és la lluita armada entre ciutadans d’un mateix país o d’un mateix Estat, dividits en bàndols hostils

Aquestes capçaleres dedicades a conflictes armats a l’Àfrica ens oculten les desgràcies que tenen lloc després de la guerra, la postguerra. Considero que moltes persones no es recorden dels fets que van tenir lloc després de la nostra guerra d’Espanya, més de vint anys de desgràcia per part de totes les persones tocades tant per activa com per passiva

Les guerres de l’Àfrica, generalment civils, ens oculten les veritables causes que inhibeixen el desenvolupament socoeconòmic d’aquests països. Un cas espectacular va ser la guerra del Congo que, per causes majoritàriament alimentàries va causar la mort d’uns cinc milions de persones

El meu desig no és altre que es posi fre a les causes que originen conflicts armats en el si d’Àfrica al temps que desitjo que la premsa internacional es faci més càrrec de l’esforç que fan molts africans per tal que el seu país llueixi arreu del món

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 8 de novembre de 2020

El Diccionari normatiu valencià defineix l’esclavitud o esclavatge com la condició d’una persona sotmesa al domini absolut d’algú, que no té llibertat. Segons fonts dignes de crèdit, els negroafricans no temen l’esclavitud com el colonialisme

Tothom recorda el tràfic d’esclaus des d’Àfrica occidental fins al Nou món. Els traficants d’esclaus, nomalment del nord d’Àfrica, atrapaven negroafricans per endur-se’ls a un món tant desconegut com les costs orientals americanes. A canvi de menjar, treballaven en les explotacions agràries dels terratinents arribats abans de l’Europa occidental

Els descendents d’aquests negroafricans viuen avui dia en una franja de països que van d’Estats Units (15% de la població) fins al Brasil, passant per tota la zona del Carib. La sort d’aquestes persones és encara diversa

Vull transmetre dos llocs que, fins fa relativament poc, vaig saber que també hi ha descendència d’esclaus negroafricans: Mauritània i Turquia. Vaig conèixer personalment un negroafricà maurità. Era un noi molt apagat, amb molta manca d’iniciativa, però molt bona persona. Pot ser aquest el retrat robot d’un esclau negroafricà a Mauritània ?

Un lloc en què sorprenentment hi ha una colònia negroafricana, descendent de l’esclavatge, és Turquia. Aquestes sorpreses potser no han de ser necessàriament exagerades perquè en les nostres terres, fa uns cinc-cents anys, també hi havia hagut esclaus d’origen africà

Utilitzar l’esclavitud és també encara una xacra pròpia del nostre país. Això es dóna molt en les feines i, sobretot, en àmbits on no hi ha unes relacions laborals prou ben definides. Tot va lligat a la confiança entre uns i altres, la qual cosa pot conduir a abusos lamentables en les persones més febles

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 7 de novembre de 2020

A l’Àfrica hi ha importants competicions d’arts marcials i esports de combat

Boxa

Louis Phal va ser el primer campió mundial de boxa africà. Serien altres 4 dècades per a un altre campió mundial de boxa en la forma de Richard Ihetu. Mentrestant, hi havia poc marc administratiu per a la boxa professional a l’Àfrica fins a 1973, quan representants de nou nacions africanes van crear la Unió Africana de Boxa.

El 30 d’octubre de 1974, Muhammad Ali i George Foreman van lluitar per un títol de pes pesant a Zaire que es va conèixer com Rumble in the Jungle

Àfrica ha produït molts campions mundials, amb Azumah Nelson com el més conegut

Judo

Àfrica encara ha de produir un guanyador en el judo mundial. El Campionat Africà de Judo és l’esdeveniment de judo més important a l’Àfrica

Karate

El karate es va introduir per primera vegada a l’Àfrica en la dècada dels 1960. La Unió de la Federació Africana de Karate està a càrrec del karate a l’Àfrica.

Arts marcials mixtes

Sud-àfrica acull el Extreme Fighting Championship Worldwide (anteriorment conegut com EFC Àfrica). És l’organització número u d’arts marcials mixtes al continent africà.

EFC Àfrica 01 va tenir lloc a The Coca-Cola Dome a Northgate, Johannesburg, el 12 de novembre de 2009 i ara es veu en 110 països, inclosos els Estats Units, Canadà, el Carib i tot Europa.

EFC Àfrica 19, que es va celebrar a Carnival City a Johannesburg el 19 d’abril de 2013, va superar altres classificacions esportives africanes amb un rècord de més d’1,8 milions de visites amb el 31.3% de l’audiència total de televisió sud-africana (SABC, e. tv i DStv combinats).

Aquestes són les qualificacions més altes en la història d’EFC, superant el rècord d’EFC Àfrica d’1,6 milions de visites i 25,9% de participació d’audiència

Taekwondo

El Taekwondo està creixent a mesura que més persones competeixen en els Jocs Olímpics. Àfrica està emergint com una potència en el Taekwondo. Taekwondo està dirigit per la Unió Africana de Taekwondo

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 3 de novembre de 2020

El terme negre (o, també, persona negra o d’ètnia subsahariana) és un terme de diversos significats, canviants segons temps i lloc, en les classificacions etnicoracials de les persones

Tot i que la denominació d’una persona com a «negra» varia de cultura en cultura, a través del procés històric de classificació racial derivat de la posició hegemònica de la blanquitud, es fa referència a les persones que habiten o la relació dels quals s’assigna amb l’Àfrica subsahariana, anomenada també «Àfrica negra»

Aquesta identificació pot variar segons el país, fins al punt que una persona considerada com a “negra” en determinada regió del món pot identificar, a l’emigrar cap a una altra regió, dins d’una altra categoria de classificació racial, posant en relleu la condició d’aquesta denominació com a construcció social en la formació de la paraula negre; sovint aquest fenomen social depèn del colorisme, el que fa que la manifestació de prejudicis i expressions de racisme variïn segons la persona identificada com a negra

Per la seva banda, la població negra a Amèrica, coneguda com els «afroamericans», va tenir el seu origen en el comerç de milions d’africans i el seu trasllat forçat a el continent americà per treballar com a esclaus, realitzat per mercaders europeus i aliats africans entre els segles XVI i XIX

Autors experts en la racialitat com Achille Mbembe declaren que l’assignació a les persones d’origen africà com a “negres” va ser un procés històric, el qual va tenir com a objectiu la construcció de subjectes de raça i cossos d’extracció des del paràmetre de la blanquitud occidental i europea

La construcció d’aquesta categoria racial es va dur a terme amb èxit a través del principi de raça, que es defineix com: “Una forma espectral de la divisió i de la diferència humana susceptible de ser mobilitzada amb fins d’estigmatització i d’exclusió, de segregació, per les quals es busca aïllar, eliminar i en efecte destruir físicament un grup humà”

Per la seva banda, l’historiador francès Pap Ndiaye considera que «negre» és una «categoria imaginària», ja que es refereix «a persones que d’aparença és ser negres, i no a persones l’essència és ser negres. Els negres són negres perquè se’ls ha tingut per tals en els mons blancs, particularment des de l’inici de l’Època moderna »

Durant el segle XIX, el terme negre, així com el concepte de raça, va tractar de tenir una transcripció sociobiológica efectuada per justificar els sistemes de plantació i esclavització que van ocórrer a l’una de la modernitat occidental i com a base d’aquesta

Durant el segle XX, van existir moviments polítics de comunitats afrodescendents per canviar l’ús racista de la paraula, i un d’aquests moviments es va anomenar negritud

Font: wikipedia