Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 8 d’abril de 2021

El llac Tanganyika és un dels Grans Llacs d’Àfrica localitzat a la zona centre-oriental del continent africà. És a 773 metres per sobre del nivell del mar i té una profunditat màxima de poc menys de 1.470 metres, la qual cosa el situa com a segon llac més profund del món i el segon més gran en superfície de l’Àfrica, amb 18.900 km³, després del llac Victòria. Té una forma estreta i allargada que fa que s’estengui de nord a sud i que sigui navegable. Forma part d’una frontera entre diversos països, com Zàmbia, la República Democràtica del Congo, Tanzània i Burundi.

És considerat un dels llacs més rics en biodiversitat amb més de 1.500 espècies identificades, un fet que va animar el 2003 als estats fronterers de Burundi, Tanzània, Zàmbia i la República Democràtica del Congo a adoptar a Dar es Salaam la Convenció per a la Gestió Sostenible del llac Tanganyika. El llac pren el seu nom del territori de Tanganyika, que en suahili vol dir «el que hi ha darrere» (nyika) «de Tanga» (una ciutat costanera, davant de l’arxipèlag de Zanzíbar).

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 1 d’abril de 2021

S’anomena Gran Zimbàbue a les restes d’una antiga ciutat de el regne de Zimbàbue (s. XIII-XV d.C.) situada sobre l’altiplà que domina el curs alt del riu Sabi, en l’actual Zimbàbue. Es componia d’una ciutat en alt (denominada pels arqueòlegs “L’Acròpolis”) i un vast recinte de pedra a la part baixa. Al segle XIV va ser la capital de el regne bantú dels Shona i la seva població aconseguiria els 20.000 habitants

El Gran Zimbàbue és una de les ruïnes d’una antiga ciutat situada al sud d’Àfrica. A dia d’avui es localitza als turons de sud-est de Zimbàbue. A mitjan el s. XV, el territori va quedar dividit en dos regnes separats: Torwa i Mwenw-Mutapa, aquest últim fundat pel rei Mutota i al qui els europeus van conèixer amb el nom de regne de Monomotapa. Era el centre de l’Imperi de Monomotapa, un regne que va basar la seva economia en l’intercanvi d’or per teles, que abasta zones de Zimbàbue i Moçambic.

Aquesta civilització va arribar a comerciar amb altres parts d’Àfrica a través de ports com és el de Sofala a sud del Zambeze. A la fi de s. XV, aquesta civilització va desaparèixer en estranyes circumstàncies. Quan van arribar els portuguesos en 1629, l’Imperi ja no existia. Al s. XI, va començar la seva construcció fins al s. XV.

Pel que fa a l’etimologia del nom, hi ha tres teories: el primer, la paraula ve derivada de Dzimba-dza-mabwe traduïda deldialecte Karanga de Shona com “grans cases de pedres”; el segon, suggereix que Zimbàbue és una forma contrària de dzimba-hwe traduïda com “cases venerades” en el dialecte de Zezuru de Shona (cases o tombes dels caps) i la tercera, la paraula Zimbàbue pot ser que es refereixi a una forma curta de ziimba remabwe o ziimba rebwe, que és un terme shona (dialecte: ChiKaranga) que significa ‘gran casa’ [construïda amb blocs de pedra].

El poble shona de llengua Karanga, es troba actualment vivint al voltant de la zona del Gran Zimbàbue en el que és l’actual província de Masvingo i se sap que han habitat aquesta regió des de l’època de la construcció de l’antiga ciutat. És reconegut com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 30 de març de 2021

Assuan és una ciutat d’Egipte, capital de la governació d’Assuan al sud d’Egipte, a 150 km al sud de Luxor. Antigament s’anomenava Syene o Siene i en egipci Suan, Sunu o Swan. La població de la ciutat és d’uns 270.000 habitants, majoritàriament àrabs i nubis. Assuan va ser a l’antic Egipte una ciutat de frontera, famosa per la qualitat de les seves pedres per a la construcció. La seva importància comercial va anar augmentant amb els anys i al segle III va ser un dels bisbats d’Egipte, centre evangelitzador de la regió fins a la seva conquesta àrab.

La resclosa d’Assuan és el nom que es dóna generalment a les dues rescloses existents a la vora de la ciutat d’Assuan (Aswan), a Egipte, i que porten ambdues aquest nom.

La primera, coneguda com la resclosa vella d’Assuan, fou construïda pels britànics entre el 1898 i 1902, i es va donar per acabada el 1907. Va servir per emmagatzemar una considerable quantitat d’aigua per al regadiu. En general els llocs amb restes arqueològics pràcticament no van ser tocats.

La segona es va projectar l’any 1952, exactament després del cop d’estat de Nasser i, en un principi, estava previst que els Estats Units ajudarien a finançar la construcció però no va reeixir i el 1956 el govern egipci es va proposar continuar el projecte en solitari. Finalment va poder realitzar-lo amb l’ajuda de la Unió Soviètica que en plena Guerra freda es bolcà en l’ajuda.

La resclosa fou en aquell temps una gran obra d’enginyeria; té 18 vegades més material que el que es va emprar per a la piràmide de Kheops. La resclosa té 4 quilòmetres de llarg, 1 quilòmetre d’amplada a la base i 125 metres d’altura. Quan es va posar a funcionar a ple rendiment per primer cop, la resclosa produïa al voltant de la meitat de l’energia del país i sobre un 15% del total l’any 1998, a més de portar l’electricitat a zones aïllades que fins aleshores no en tenien.

L’embassament de l’aigua va crear un llac artificial que va rebre el nom de llac Nasser, en honor del president Nasser, principal impulsor de la infraestructura.

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 29 de març de 2021

El mar Roig és un golf o conca de l’oceà Índic entre Àfrica i Àsia. La connexió amb l’oceà és cap al Sud, a través de l’estret de Bab al-Mandeb i el golf d’Aden. Cap al nord es troba la península de Sinaí, el golf d’Aqaba i el golf de Suez (que al seu torn arriba a el canal de Suez). El mar té uns 2.200 km de llarg i el seu ample màxim és de 335 km. La profunditat màxima és de 2.130 m, sent la mitjana d’uns 500 m. També posseeix extenses plataformes d’escassa profunditat, en què es troba abundant vida marina i corals. La superfície total és de, aproximadament, 450 000 km². Aquest mar és part de la vall del Gran Rift i és una important via de comunicació entre Europa i l’Extrem Orient.

La temperatura de l’aigua a la superfície es manté entre els 20ºC i els 30 al llarg de tot l’any. La visibilitat també és bona fins als 200 metres, tot i que el mar és conegut per les seus vents forts i els impredictibles corrents locals. Es va originar quan Àfrica es va separar de la península aràbiga, un moviment que va començar fa ja uns 30 milions d’anys. Aquest efecte continua avui dia, i el mar a poc a poc s’eixampla, per la qual cosa es desenvolupa activitat volcànica en les seves parts més profundes. El model de John Tuzo Wilson, amb el qual coincideix una part majoritària de la comunitat científica, estipula que aquest mar es convertirà en un oceà en un futur llunyà.

Aquest mar és famós pels seus llocs per busseig, on es pot nedar en una increïble vida aquàtica, com Ras Mohammed i l’Illa Rocosa a Egipte. También existeixen llocs menys coneguts al Sudan, per exemple Sanganeb, Angarosh i Shaab Rumi. El mar Roig va passar a ser una important destinació per als entusiastes del busseig a partir de les expedicions de Hans Hass en els anys 1950 i les de Jacques-Yves Cousteau en dècades posteriors.

També és conegut per la història que narra la Bíblia que les aigües es van partir en dos perquè els israelites poguessin passar per escapar dels egipcis.

Entre les ciutats riberenques destaquen: Assab, Massawa, Hala’ib, Port Sudan, Safaga, Hurghada, El Suweis, Sharm el-Sheikh, Eilat, Aqaba, Dahab, Gidda, Al Hudaydah

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 28 de març de 2021

El Kilimanjaro és una muntanya situada al nord-est de Tanzània, formada per tres volcans inactius: el Shira, a l’oest, des de 3962 m d’altitud; el Mawenzi, a l’est, de 5149 m i el Kibo, entre tots dos, el més recent des del punt de vista geològic i el bec, l’Uhuru, s’eleva fins als més 5.891,8 m. És la muntanya més alta d’Àfrica, la muntanya independent més alta de l’món -a uns 4900 m d’alçada des de la base a la Altiplà- i el quart pic ultraprominent a la Terra. És conegut a més pels famosos camps de gel del seu cim, que s’estan reduint de forma dràstica des de principis de segle XX i s’estima que desapareixeran per complet entre 2020 i 2050. La disminució de les precipitacions de neu responsable d’aquest retrocés s’atribueix sovint a l’escalfament global, a més d’un important procés de desforestació. Tot i la creació de el parc nacional de el Kilimanjaro en 1973, encara que aquest parc té un paper essencial en la regulació bioclimàtica del cicle hidrològic, el cinturó forestal continua estrenyent, a causa de que la muntanya és la llar dels pastors massai al nord i a l’oest, que necessiten prats d’altitud per pasturar els seus ramats, i camperols chagga a sud i a l’est, que conreen parcel·les cada vegada més extenses en el piedemonte, malgrat un procés de conscienciació iniciat a principis de segle XXI.

Després de la sorpresa causada en el món científic per la seva contemporani descobriment en 1848 per part de Johannes Rebmann, el Kilimanjaro va despertar l’interès d’exploradors com Hans Meyer i Ludwig Purtscheller, que van aconseguir la cimera en 1889 acompanyats per la seva guia Yohanas Kinyala Lauwo. Més tard es va constituir en una terra d’evangelització que es van disputar catòlics i protestants. Finalment, després de diversos anys de colonització alemanya i posteriorment britànica, va veure el emergir d’una elit chagga que va esdevenir la base de el naixement d’una identitat nacional i de la independència del Tanganyika el 1961.

Posteriorment es va convertir en una muntanya emblemàtica, evocada i representada en l’art i convertida en símbol en nombrosos productes comercials. És molt apreciada pels milers de muntanyencs que realitzen la seva ascensió traient profit de la gran diversitat de la seva fauna i de la seva flora.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 27 de març de 2021

El riu Nil és el riu més gran d’Àfrica. Amb una longitud de 6.671 km des del seu naixement a Burundi fins a la seva desembocadura al mar Mediterrani, flueix a través d’Uganda, el Congo, el Sudan, el Sudan del Sud, Etiòpia i Egipte. El Nil té dos afluents principals, el Nil Blanc i el Nil Blau. El Nil Blanc s’inicia a la regió dels Grans Llacs d’Àfrica central, mentre que el Nil Blau sorgeix del llac Tana a Etiòpia

El riu Nil Blanc és el riu que dóna origen al riu Nil quan conflueix a Khartum amb el Nil Blau. Per a molts geògrafs, no es tracta pas d’un riu sinó d’un tram del Nil que quan passa pel Sudan rep el nom de Nil Blanc. En sentit estricte, Nil Blanc es refereix al riu format al llac No, a la confluència dels rius Bahr al Jabal i Bahr el Ghazal. En sentit ampli, Nil Blanc es refereix als aproximadament 3.700 quilòmetres de riu que drenen des del llac Victòria al Nil Blanc pròpiament dit. La seva conca és d’1.849.988 km² i el seu cabal mitjà de 897 m3⋅s-1

Els estats per on passa o d’on vénen les seves fonts són: Sudan, Uganda, Burundi, Ruanda, Tanzània, Kenya (pel llac Victòria) i la República Democràtica del Congo (pel llac Albert).

El Nil Blau és un riu de 1.783 km de llargària que desaigua al Nil, a la ciutat de Khartum. Neix al llac Tana, a Etiòpia, amb el nom d’Abbai i corre cap al nord per Etiòpia i Sudan. El Nil Blau neix al llac Tana, de 2.156 km2, localitzat a l’altiplà nord d’Amhara, a 1.778 m d’altitud.

En aquest llac, hi conflueixen uns 50 rius menors que es barregen en les seues aigües. Al més gran d’eixos tributaris, els etíops l’anomenen Abbai Wenz (“riu gran”) o, comunament, Abbai (አባይ en idioma amhàric). Afirmen que és el vertader Nil Blau. Neix en un petit bosc d’arbres que s’eleven en un prat de brossa baixa, en un lloc on les aigües surten de terra bombollejant, i constitueixen unes deus ocultes entre la vegetació

A uns 32 km del llac Tana, cap al sud-est, a l’altiplà etíop, hi ha les cascades del Nil Blau, també anomenades Tis Abbai, que en la llengua local significa “aigua fumejant”. En aqueix lloc, hi ha una petita central hidroelèctrica. Des d’eix punt, ja es pot anomenar el riu pròpiament, sense cap dubte, Nil Blau. A part de l’existència d’eixa modesta central hidroelèctrica, els etíops no exploten les aigües del Nil, ni per a obtindre energia, ni per a conreus de regadiu

El riu Nil és un dels més importants del món, i és un dels rius gràcies als quals a Egipte es poden plantar arbres en zones que, sense aquests, serien desert. Després del seu recorregut per terres etíops, el Nil Blau arriba a Khartum, capital del Sudan, on es fusiona amb el Nil Blanc. Junts, els dos rius conformen el Nil pròpiament dit. Les inundacions anuals del Nil es deuen en gran part al Nil Blau, que ofereix al llarg de l’any moltes variacions en el seu cabal. En la confluència a Khartum de les dues branques del Nil, (Nil Blau i Nil Blanc), el Nil Blau aporta poc més d’un 30% de l’aigua (en èpoques de pluges al massís etíop, molt més que això, cosa que genera les crescudes del Nil), mentre que el Nil blanc aporta el quasi 70% restant.

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 24 de març de 2021

La Unió Africana (pel seu acrònim: UA) és una unió política formada per 55 Estats africans, té com a objectius la promoció de la unitat i la solidaritat entre els seus membres, l’eliminació dels vestigis de el període colonial, coordinar la cooperació per al desenvolupament, salvaguardar la sobirania i promoure la cooperació internacional en el marc de l’Organització de les Nacions Unides (ONU)

La UA es va crear el 26 de maig de 2001 a Addis Abeba i va començar a funcionar el 9 de juliol de 2002 a Durban (Sud-àfrica),  reemplaçant a l’Organització per a la Unitat Africana (OUA). Les decisions més importants de la UA són preses per l’Assemblea de la Unió Africana, una reunió semestral de caps d’Estat i de govern dels seus estats membres. El secretariat de la UA, la Comissió de la Unió Africana, té la seu a Addis Abeba, capital d’Etiòpia

La Unió Africana és membre observador de l’ONU

El Departament de Pau i Seguretat és l’encarregat de dur a terme els objectius d’aconseguir pau, seguretat i estabilitat de la Unió Africana (UA), en el seu article 4 (h): “el dret d’intervenció en un estat membre després una decisió de l’assemblea en relació amb circumstàncies greus, concretament: crims de guerra, genocidi i crims contra la humanitat “.

Així, un dels objectius principals de la UA és la de promoure “la pau, la seguretat i l’estabilitat en el continent” (Protocol sobre la creació d’el Consell de Pau i Seguretat de la UA aprovat a Durban, Sud-àfrica, al juliol de 2002). Per això compta amb diversos pilars que conformen l’anomenada Arquitectura de Pau i Seguretat. El pilar principal és un Consell de Pau i Seguretat, a imatge i semblança del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, però amb tots els seus 15 estats membres electes cada 2 o 3 anys. El Consell és l’òrgan competent per desplegar missions que, al seu torn, les ha de portar a terme per la Força Africana de Reserva, una reserva de contingents militars i civils de diversos països preparada per ser desplegada en missions d’observació i altres intervencions en els estats membres previstes en l’acta constitutiva

Des de la creació de la UA en 2002 fins al 2014 hi ha hagut més d’una desena de cops d’estat en el continent. Malgrat que les guerres interestatals han disminuït, els conflictes armats locals i intraestatals segueixen causant milers de víctimes i greus violacions de drets humans. Les missions de les forces africanes presenten moltes debilitats, entre elles, sovint, la manca de formació adequada dels seus tropes

A principis de 2015 la Unió Africana tenia missions militars actives a Darfur-Sudan (UNAMID, operació híbrida amb l’ONU, des de 2007), Somàlia (AMISOM, des de 2007) i la República Centreafricana (Misca, des de 2013). Les operacions completades inclouen Sudan (AMIS, 2004-07), Burundi (AMIB, 2003) i Comores (2008).

La Unió Africana exerceix una funció crucial per aconseguir una major cohesió entre els estats membres de la UA i altres organitzacions de diferents àmbits

Fonts: wikipedia

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 19 de febrer de 2021

Aquest s. XXI serà especialment important per als països africans. Aquests països hauran de prendre molt seriosament les seves emprentes socioeconòmiques. Els països que no assoleixin els estàndards que exigiran les potències mundials cauran consumits en l’ostracisme, probablement esperant una pròrroga en el s. XXII

Els països africans que ho tindran més fàcil seran els de substrat àrab, tot recordant la fragilitat de la Líbia òrfena de lideratge a causa dels passats anys 10. Aquests països àrabs hauran de trobar la manera de posar en marxa la màquina de la Unió per la Mediterrània, estadi clau per la seva articulació amb Europa

La resta dels països africans, els negroafricans, tenen per endavant una bona feinada encara que amb l’ajut d’altres potències regionals podran aconseguir alguna cosa amb Kenya, Sud-àfrica i Nigèria, entre d’altres. Aquest s. XXI, només en queden 80 anys, serà clau per la integració socioeconòmica a nivell internacional

Els paîsos africans que no hi arribin quedaran marginats de la comunitat internacional. Només els quedarà una pròrroga durant el s. XXII. Tot això fa una mica de pena perquè voldrà dir que molts ciutadans quedaran apartats del progrés de les nacions