Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA – Les Corts – 19 de maig de 2019
Avui s’ha mort un noi jove que coneixia. Fora de la família els metges no han dit res. El va trobar la policia durant un matí pla damunt la vorera.
Poden ser moltes les causes del decés, es deia que havia tingut un atac de cor. Aquesta mort està influïda pel temps en què no va atenció mèdica
Els Mossos d’Esquadra el trobaren al cap d’uns deu minuts després de l’accident. Algú els va avisar ? El van dur ràpidament a l’hospital. Uns deu minuts són pocs per fer una assistència sanitària, però molt de temps segons per què. Aquest cas m’ha dut a desanclar episodis de fa uns vint anys
El meu testament vital diu que vull viure fins l’últim moment tot i que accepto la medicació sanitària fins al final. Amb el noi en qüestió hi han fet tot el que es pot imaginar abans que l’hagin donat per mort, just el que jo voldria per mi
Ha estat colpidor perquè les verificacions s’han fet durant ben bé uns quinze dies, la qual cosa significa que l’ètica deontològica ha anat al màxim
Aquesta introducció em permet d’entrar en matèria. La meva mare va morir el que avui dia diríem jove perquè la sanitat al nostre país ha millorat impensablement. La meva mare va agafar un càncer que a dia d’avui no seria no seria problema malgrat que és un dels més perillosos en dones
El procés que la va dur a la mort fou de dos anys. Recordo l’última que la vaig veure, a l’hospital. Es va aixecar de la cadira per fer-me un petó, era tanta l’empenta de la meva mare que va gosar parlar-me. Jo li vaig dir tan amablement com podia que no l’entenia. Els tumors eren per tot l’organisme
Cosa estranya en la meva mare és que mentre li feien la quimioterària es va exclamar de dolor, com treu fum una màquina de vapor. En aquests dies vaig demanar a les sanitàries quin era el seu pronòstic. Dit d’una altra manera: podrà assistir a la Comunió de la meva filla ?
No veus que està molt malament, em deien. La meva mare va estar molt contenta de poder assistir a Missa i al restaurant. És dur imaginar-s’ho. Com va poder suportar que dies després l’enterràvem ?
La família en ple hi va ser, però ningú va contrariar la meva mare en cap aspecte
La mort de la meva sogra, uns tres anys després, va aportar més llum a la mort a tots els familiars que l’assistírem. Era a casa nostra sopant quan, ja no podia més, va dir: “em trobo malament, sembla un grip”
L’endemà quan va arribar a casa seva les dolències augmentaren i, d’allí a l’hospital. Segons van dir públicament els metges era un problema pulmonar. La van acomodar al llit i la van entubar de tot arreu on era possible. La causa ? Possiblement unes pastilles d’or que li van receptar contra un mal d’ossos i articulacions
Tots ens vam fixar que en la part interna de l’habitació hi havia un marcador electrònic que no feia altra cosa que determinar la necessitat d’oxigen. A la primeria de l’hospitalització va voler parlar amb mi. Em va preguntar “estic molt malalta”, oi? En aquells moments podia mig enganyar-la, però em vaig decantar per la veritat: “sí, esteu molt malalta”
Tinc el convenciment que aquesta resposta la va ajudar perquè així es podria desconnectar de tot i anar per feina… el seu esperit…!
Són casos de mares, però per això us comentaré com va la salut a Yaünde. Tenia aleshores un equip de corresponsals periodistes en aquesta ciutat camerunesa. L’antiguitat era d’uns deu anys, però vaig detectar feia temps uns tics que eren propis d’Europa. Vaig pensar que les comunicacions anaven molt de pressa
Un d’aquests corresponsals m’escriu i em demana, amb molta literatura, que pagui l’operació per extirpar un càncer de gola a la seva mare. El metge que la duia em va confessar que difícilment es podia arreglar. Com que jo no volia ser el punt final d’una vida, vaig fer arribar l’import demanat. Un gran disbarat ? Mai em van comunicat que hagués mort…!
Anteriorment a aquest fet, un altre corresponsal més jove que l’anterior m’escriu i em demana si el put ajudar a superar una malaltia pulmonar, probablement tuberculosi. Jo li vaig dir que m’enviés totes les documentacions i anàlisis pròpies. Amb aquests papers jo me’n vaig anar a veure el metge, però em va dir que no era permès atendre immigrats. Em va donar una altra opció: vés a fer cua a urgències d’un hospital
La idea no la vaig veure verosímil, els papers que duia eren autèntics ? Això només ho podia arbitrar un metge compromès en l’ajuda d’africans. Per tant, vaig trucar seriosament a una oenagé molt coneguda
Gairebé causo un daltabaix a la persona a qui faig la consulta, però després l’ensurt em diu que ells no tenen delegació al Camerun, però sí centres sanitaris associats. Li vaig agrair aquesta resposta perquè el que li demanava necessitava molta discreció
Aquest últim corresponsal, un cop facilitats noms d’hospital i lloc de la via pública, em va fer un acús de rebut i res més
Les coses no són tan planeres com sempre perquè, què volia dir que l’ajudés ? Què volia dir ? Que li enviés diners ? Que ell posava a la venda el seu cos ? Estava malalt de veritat ? Tot això ho he anat esbrinant al llarg del temps perquè tot homicida torna al lloc del crim…!
