Josep Juanbaró, [email protected], SDRCA – Les Corts – 3 d’agost de 2020

El Diccionari normatiu valencià defineix magnicidi com l’assassinat d’un alt càrrec de l’Estat o de la política

Tothom recorda els magnicidis a França (1793) i a Rússia (1918) dels membres de les cases reials d’aquests dos grans països com a conseqüència de les dues més conegudes revolucions del món

La revolució americana (1763) donà pas a la independència de les colònies americanes del Regne Unit. Hi ha als Estats units 2 magnicidis molt coneguts: John Fitzgerald Kennedy (1963) i Martin Luther King (1968). En aquests casos no es buscava trencar el sistema com en les revolucions francesa i russa

Els meus comentaris van cap els magnicidis francès i rus. Després d’assassinar els reis de França, es va donar pas a l’emperador Napoleó (la sentida gran paradoxa dels francesos, continua essent un debat nacional)

En el cas rus, no van ser els instigadors revolucionaris qui mataren a tota la família reial sinó un escamot de persones que ho van fer de motu propio. Aquest fet dol a Rússia perquè Vladimir Putin ha fet uns gestos conforme la família reial pogués ser útil a Rússia. Tanmateix, no s’hi pot fer res

Un magnicidi molt conegut a Europa fa ser l’assassinat del tirà romanès Nicolae Ceaucescu (1989). Desconec si aquest fet s’ha projectat en una Romània actual amb el menor nivell de vida d’Europa

Si entrem a l’Àfrica, trobarem un cas clar en la mort de de Muammar Mohamed Abu Minyar al-Gaddafi (1991). Fou una fidedigna execució. Quines han estat les seves conseqüències ? Enormes. Líbia encara viu en guerra civil (només hi ha uns 5 milions de libis)

Només cal veure l’empresonament del seu fill Saif al Islam Gaddafi (1972). Primer fou empresonat, no executat. Sàvia decisió perquè així estava tothom content: els revolucionaris el volien a la presó, però els seus simpatitzants el volien fora. Tots contents, el van alliberar al cap d’un temps (2017), no hi va espai per la mort

Gaddafi donava estabilitat a l’Estat libi. Estic convençut que amb ell a la presó, Líbia no hagués patit la deriva tan actual com fins ara

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA – Les Corts – 17 de juliol de 2020

Quan estic assegut a la terrassa del bar de sota, distretament em veig interessat per les persones que caminant van amunt i avall. Aleshores voldria conèixer-los a fi de saludar-los. El seu aspecte extern és el que les diferencia

En aquest tros de carrer no hi passen massa africans, però sí de tant en tant. Tinc la impressió que el boom de la immigració ja ha passat. Fa anys que moltes d’aquestes persones són aquí. Sovint seguint el rellotge de la nostra societat

Quan parlo amb persones autòctones d’aquest tema no és difícil sentir queixes dels nouvinguts, però cada cop menys. Comento als crítics que aquestes persones d’arrels africanes ens fan estalviar diners. En efecte, ara pots quedar amb persones originàries del continent africà sense que t’exigeixin cap cèntim

Aquestes persones d’origen africà expliquen coses del seu país d’origen. Així pots evitar de deplaçar-se a l’Àfrica per sober com són aquests països, altrament llunyans

El concepte Àfrica és en discussió pels propis africans. Els del nord d’Àfrica els pots molestar si els dius africans perquè, segons ells, Àfrica és la part negroafricana del continent. S’estimen més que se’ls anomeni àrabs

Els de la part inferior del continent reafirmen que Àfrica comença en la regió negroafricana. Tant blancs com negres acrediten que Àfrica comença al sud del desert del Sàhara

Des de la caiguda de Bizanci (1453), l’Europa occidental va creure força de flaquesa amb l’objectiu que Europa no caigués en el no-res. L’episodi més important d’aquesta època no fou altre que la colonització del nou continent, Amèrica (1492).

Europa occidental va veure en Àfrica una font d’ingressos, que va colonitzar. Una cosa va veure clara: els negroafricans podien, mitjançant el seu esclavatge, conrear les vastes hisendes americanes. Neix el món afro, tan reivindicat encara avui pels descendents de terres africanes

Tots els africans d’arreu del món conserven en major o en menor grau aspectes importants de les seves arrels africanes a banda i banda de l’Atlàntic

Els recents disturbis originats per la mort d’un noi negre a mans de la policia encara graviten en la manera de ser dels estats americans del sud on perviuen valors de la guerra de Secessió. Una important part dels afroamericans del sud anirien cap el nord, on hi havia més tolerància cap a la negritud

Els estats del sud encara demostren molta confictivitat perquè el sudisme encara no ha mort, i jo no crec que visqui prou anys a fi de veure un final a aquestes enemistats tan profundes. Queda clar que el món encara gravita al voltant de tres continents: Àfrica, Amèrica, i Europa

By Helen Mukoro Idisi – September 27, 2017

Nnamdi Kanu, the leader of a non-existing nation called Biafra is vigorously grasping a poisonous type of messianic Igbo patriotism while disparaging the individuals who contradict his hazard as zoo leaders, and Biafra adversaries. His “I Will Burn Nigeria to fiery debris” and ”I have sworn in our Biafra Army and Biafra Security Service” serenade is making serious national strain, advancing radicalism – inside and outside Nigeria – and he has undermined the strength of the Nigerian Armed Forces that he has so relentlessly promised to overcome.

Kanu appears to be resolved to actualize unlawful strategies and practices that could flag the debilitating of majority rule government in the Igbo States, he said ”There will be no governorship elections in Anambra State”, and perhaps even herald the beginning of despotism. His program to order the Igbos to get back home for the fight to come, and to prohibit every Northern Fulani from Biafra land is illustrative of a backward and unsafe viewpoint.

Kanu is hazardously misusing the disappointment of natives with the political establishment in the Igbo States, which is remarkable in its profundity and broadness. The umbilical line that connects those representing in the Igbo States with those administered in the Igbo States is winding up hazardously stressed. The advanced upheaval is supplying Kanu with shocking capacities on Social Media for oppression and disrespect of Nigerians and the control of the Igbos, however, it is additionally upgrading the capacity of the Federal Government to mount, demonstrate her strength and assemble the Armed Forces.

The Preamble to the UN Charter reads “we the peoples” – not I, Kanu, the leader of an illicit and non-existing Biafra state! The trust of individuals in their Igbo State governments to work for social and financial advance and to forestall war has drastically debilitated, if not vanished. These Igbo state governors saw Kanu’s decimation coming, yet as opposed to averting it, they gave him space in various areas to assemble the Igbos and to spread his illicit crusade, and to enlist an illegal Biafran Army and a Biafran Security Service with the sole expect to devote to psychological oppression exercises

In fact, Kanu wandered around uninhibitedly in Igbo land, he gave a stay-at-home order, with the point of demonstrating his strength and to risk the country’s economy, lacking admiration for the national and global law or the authority of the UN and Nigeria.

Kanu is likewise the real exporter of despise and savagery, encouraging unlawful orders and as a dealer of death, requested the Igbos to kick the bucket for him and many have passed on for him.

The Kanu rash chaos, as far as anyone knows being pursued against Buhari and the Hausa Fulanis has typically crumbled into a progression of Kanu’s terrible fierce blazes and butcher. His ravenousness and preparation for war on Nigeria have prompted the demise of Biafrans that ought to never have happened, neither the civil war in Nigeria led by his mentor “Ojukwu” have brought peace or stability, but a progression of unspeakable ordeals of human suffering in Nigeria and Igbo States. Old abhor by Ojukwu have been amplified while new ones have been made by Kanu.

Shrewd Igbo leaders ought to react by looking for a quick realignment of national relations with a promise to the advancement of standards of union, participation, and trade. The target would be another national request in light of common advantage, manageability, reasonability and also a neutralizing ethos in Biafra.

The Nigerian Security Council is the most important venue for making such an endeavor happen. It is here that strategy or diplomacy happens in a national setting. The essential objective stays to prevent the rise of rambles like Kanu whose aim is to promote chaos in Nigeria and to supplant the powers of governors in the Igbo States.

Helen Mukoro Idisi is a Spanish politician, author, journalist, scriptwriter, administrator, legal adviser, proprietor of HMI Documentary Media and presidential candidate, 2016 Spanish general elections.

By Helen Mukoro Idisi – June 22, 2017

Helen Mukoro Idisi is a Spanish politician, author, journalist, scriptwriter, administrator, legal adviser, proprietor of HMI Documentary Media and presidential candidate, 2016 Spanish general elections. All rights reserved.

On the off chance that you think Odimegwu Ojukwu and Adolf Hitler were awful leaders, at that point you’re exaggerating their capacity. They were genuinely frightful.

While Ojukwu’s rashness finally caught up with him, Hitler believed he could do no wrong. The big mistake that Hitler made was invading Russia and trusting it would be a rosy walk. His policies caused the deaths of a great many Germans who had confided in him. Hitler’s proper part in the war was political and financial, both of which he failed totally. His most serious issue was that he began to trust he was powerful and faultless, and it cost him everything.

Nigerians don’t typically think about the Odimegwu Ojukwu of Biafra as a leader. He planned and led the civil war for personal gain, that is precisely what he was. Like Hitler, Ojukwu’s operation was managed by him, again like Hitler, he hand-picked incompetents known for their dedication to him than for their combat zone ability.

By one means or another, Ojukwu turned into a legend to the Igbos because of this monstrous memories. He went on Igbo speaking tours the rest of his life—searching for followers and manipulating them, demonstrating the old aphorism that Igbos tend to respect their defeats more than their triumphs.

Does Ojukwu merit such respect? Find out from the millions of Nigerians who passed on as a result of him and a large number of Nigerians he cruelly butchered.

At the Battle, Nigerians experienced Ojukwu troops like a beef production line, pulling up on millions of casualties before it was all over. Obviously, today such personality would result in the immediate hanging of the offending clown, however, things were distinctive in those days. Actually, Ojukwu would keep on being seen by Nigerians as a force of chaos for the rest of their lives and even as the worst of his cruel war.

While leaders on either side amid war, falls off looking great to the Nazi or Biafra, what makes none of them stand out is their seeming lack of concern to the massacre and an unwillingness to take the hard lessons and outcomes required to battle a war

Warlords tend to manage with an iron clench hand, they don’t generally believe in democratic values, they execute individuals spontaneously, and they rule by viciousness and savage drive. Ojukwu and Hitler were preferably better as evil war-time and tumultuous tyrants than as leaders.

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA – Les Corts – 25 d’abril de 2017

El Marroc està demostrant una molt bona progressió social i econòmica. El Marroc se’l pot considerar una de les grans potències del continent al costat d’Egipte, Kenya, Nigèria, i Sud-àfrica

Àfrica està pujant si excloem països amb conflictes interns o armats. Els refugiats eritreus posen evidència el malestar que hi ha al seu país. Són els únics migrants que tenen la porta completament obert de la UE com a refugiats

Aquests són els contrastos més espectaculars que ofereix el continent africà. Els països del Sahel ho passen malament, la prova més tangible és Níger. Àfrica occidental mostra sovint una inestabilitat política, és una zona calenta

Països de condició crítica són entre d’altres Somàlia, partida en tres trossos, República Centreafricana, República Democràtica del Congo, Sudan Jussà

Les excolònies portugueses tenen una sort diferenciada: la calma de Cap Verd, la crítica Guinea-Bissau, i altres dos països alliberats per la revolució dels clavells de Portugal encara pateixen les conseqüències de les seves guerres civils amb un clar desenvolupament a Angola

La Unió Africana fa de fanalet per a tots els 55 països africans. França continua fent de policia a les seves excolònies. Tots els altres policies passen més desapercebuts

La cohesió social del Marroc ha estat molt guiada per les seves accions d’Estat, que ha promogut el nacionalisme com a factor que uneix els marroquins. La perla d’aquesta política es veu el 1975 amb la invasió del Sàhara espanyol

El Sàhara occidental continua essent el fanalet de la vida quotidiana tot i la migració de centenars de milers de marroquins cap a països europeus, una bona arma que ajuda el Marroc a mantenir les seves relacions diplomàtiques amb la comunitat internacional per evitar ingerències en la seva cohesió nacional

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA – Les Corts – 21 d’abril de 2017

Espanya ha estat com a força colonial en tres països de l’Àfrica: Marroc (1956), Guinea Equatorial (1968), i Sàhara Occidental (1975). Arreu hi ha deixat la llengua de Cervantes, molt valorada per tots

Espanya i França ocupaven diferents territoris del Marroc. La convivència hispanomarroquina fou, segons diverses fonts, molt satisfactòria

Guinea Equatorial va ser una concessió feta a Espanya en una conferència de potències europees celebrada a finals del segle XIX

És en aquesta conferència quan es creen els límits geogràfics dels països que avui dia són estats africans

Guinea Rquatorial està formada per dues entitats geogràfiques. Una part continental que té davant una illa considerable coneguda per Bioko, on és la capital del país Malabo

Les relacions entre l’exmetròpoli i l’excolònia són freqüents a nivell popular. Cal destacar que, com ha passat al Marroc, un 6% de la població nacional ha migrat a Espanya. Una xifra tan elevada que només pot ser fruitde la pervivència de la cultura espanyola en aquests països

La situació de Guinea Equatorial es va malmetre per causes polítiques. El cap d’Estat no pot ser catalogat d’ignorant perquè entre altres coses ha col·locat el país en les òrbites francòfona i lusòfona

Ara, el president Teodoro Obiang Nguema, format a l’escola militar de Saragossa, ha aconseguit per a la població certa tranquil·litat que accepta una dictadura que no veu final

Els equatoguineans fan la seva sense entrar en política i potser degut al record de la immensa quantitat de sang vessada amb anterioritat. Els equatoguineans són persones cultes i que saben mantenir la seva dignitat

El poble fang travessa la frontera amb el sud del Camerun on arreu s’expressa en llengua castellana

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA – Les Corts – 5 d’abril de 2017

El qui fou president de la República francesa Jacques Chirac destacava per la seva franquesa en les manifestacions públiques, estigués més o menys encertat, perquè el que compta és la possibilitat d’expressar-se lliurement sense represàlies

El senyor Jacque Chirac va dir públicament que “la democràcia no és cap religió”

Aquesta afirmació aconseguir a qui escolta una certa estupefacció, però cal llegir-la en positiu

El segon Congrés d’Associacions de Barcelona va ocupar de fer parlar persones prominents en allò social

El destacat professor de Madrid que hi va intervenir va deixar en suspens l’auditori perquè amb nombres a la mà no hi ha al món país que estigui regit plenament amb democràcia

En un rànquing de països es veia com Espanya era un dels països més desenvolupats en democràcia, però per davant d’Rstats Units

Tot això fa reflexionar

Un cas paradigmàtic és l’actual rais Abdel Fattah Saeed Hussein Khalil el-Sisi. se l’ha acusat de dictador, però està demostrant que s’ocupa del poble en diferents facetes

En efecte, Egipte no viu en democràcia com ho admet el propi rais. Ell mateix afirmava que al poble egipci li caldria esperar uns quants lustres abans d’estar preparat per una convivència en democràcia

Jacques Chirac tenia probablement la seva raó. En efecte, la democràcia no és una religió, però per la gran majoria dels humans la democràcia és una utopia que es pot aconseguir. La democràcia es podria definir com un estímul vital