Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA – Les Corts – 28 de juliol de 2020
El canal de Suez és un canal navegable situat a Egipte que uneix el mar Mediterrani amb el mar Roig. El canal va convertir a la regió del Sinaí en una nova península, constituint la frontera entre els continents d’Àfrica i Àsia. La seva longitud és de 163 km entre Port Saïd (a la riba mediterrània) i Suez (a la costa de la mar Roja). Permet escurçar la ruta del comerç marítim entre Europa i el sud d’Àsia, ja que evita haver d’envoltar el continent africà
Des de l’època faraònica, aproximadament en els segles XIX i XX aC, va existir el desig de crear una connexió entre el mar Mediterrani i el mar Roig. Els primers passos van estar encaminats a unir el riu Nil amb el mar Roig. Els Aquemènidas, en l’època del Darius I, van dissenyar l’anomenat canal dels Faraons
Per facilitar el viatge navegable entre el riu Nil i la mar Roja van ser construïts antics canals. S’estima que es va construir un petit canal sota els auspicis de Senusert II o Ramsès II
Un altre canal, que probablement incorporava una part de el primer, va ser construït sota el regnat de Necó II, però l’únic canal completament funcional va ser dissenyat i completat per Darius I
Les obres d’excavació de canal es van iniciar oficialment el 10 d’abril de 1859 promogudes pel francès Ferdinand de Lesseps, autoritzat pels egipcis de l’època. Va ser inaugurat el 1869
En el seu moment, va constituir una de les més grans obres d’enginyeria del món, realitzada per desenes de milers d’humils camperols (fellahs), portats per la força des de totes les regions d’Egipte. Al principi, no es disposava de maquinària i tot havia de fer-se a mà en un clima malsà. Segons xifres oficials, van morir 20.000 treballadors
Estimacions més realistes fixen la xifra en 125.000 morts. Els treballs es van accelerar després de la introducció de les dragues de catúfols
La construcció del canal de Suez va marcar una fita en la història de la tecnologia ja que, per primera vegada, es van emprar màquines d’excavació especialment dissenyades per a aquestes obres, amb rendiments desconeguts fins a aquesta època. En una mica més de dos anys es van excavar més de 50 milions de metres cúbics, dels 75 milions del total de l’obra
El 17 de febrer de 1867 un primer vaixell va travessar el canal, encara que la inauguració oficial es va realitzar el 17 de novembre de 1869 amb la presència de l’emperadriu Eugenia de Montijo
En 1875 el Pachá d’Egipte, a causa del deute extern de país, va posar a la venda la seva part de les accions de canal
En una ràpida maniobra, el primer ministre del Regne Unit, en aquell temps Benjamin Disraeli, va convèncer a la Reina Victòria de la necessitat de comprar-les per a prendre el control sobre la ruta cap a l’Índia Britànica, la colònia més rica del Regne Unit
Un enviat de Disraeli va aconseguir un quantiós préstec de part de la Casa banquera Rothschild, i d’aquesta manera el Regne Unit es va assegurar el domini de la via interoceànica
La Convenció de Constantinoble de 1888 va declarar el canal zona neutral sota protecció britànica. Al ratificar aquest tractat, l’Imperi otomà va accedir a permetre la navegació internacional de forma lliure a través de canal, tant en temps de pau com de guerra
Un gran beneficiat per la construcció d’aquest canal va ser Espanya, per arribar més ràpidament per vaixell a les Filipines
Font: wikipedia
