Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts, 26 de març de 2021
El Canal de Suez és un canal artificial que enllaça el mar Mediterrani amb el mar Roig a través de l’Istme de Suez i aïllant la península del Sinaí. El canal, que des de 1957 es troba en territori egipci, fou construït per Ferdinand de Lesseps entre els anys 1859 i 1869.
La seua longitud és de 162,2 km i uneix Port Saïd (a la riba mediterrània) i Suez (a la costa del Mar Roig). Aquest canal té una enorme importància per a l’abastiment europeu de petroli i pel comerç mundial en general puix permet la comunicació marítima entre Europa i Àsia sense necessitat de circumval·lar el continent africà pel cap de Bona Esperança (Sud-àfrica).
Construcció per la Companyia del Canal de Suez
Les obres d’excavació del canal es van iniciar oficialment el 25 d’abril de 1859 per l’empresa de Ferdinand de Lesseps, amb l’autorització de les autoritats egípcies de l’època, i va ser inaugurat en 1869. Una part important dels planols van ser realitzat per l’enginyer austríac Alois Negrelli (1799-1858), que va morir abans la inauguració de la seva obra. Per a l’ocasió, el compositor italià Giuseppe Verdi va compondre (per encàrrec) l’òpera Aïda. Al moment de la inauguració, Egipte posseïa el 44% de les accions i uns 21.000 francesos la resta.
El canal travessava el territori egipci. Lesseps va assolir obtenir del governador d’Egipte, Said Bajá, la concessió per a la construcció del canal. Després de la subscripció de 1858. Conforme a l’acord que havia estat signat, Egipte concedia lliurement les terres, les pedreres i una conducció d’aigua potable i proporcionava a la societat creada per Lesseps les quatre cinquenes parts de la mà d’obra que era necessària per a l’escombra, així és com una de les més grans obres de l’enginyeria del món va ser realitzada per desenes de milers de fellahs duts per la força des de tots els llocs d’Egipte. Al principi no es disposava de maquinària i tot havia de fer-se a mà, en xifres oficials van morir 20 treballadors i el clima era malaltís. El treball es va accelerar després de la introducció de les dragues de catúfols. Com a conseqüència secundària, els Grans Llacs Amargs que fins aquell temps estaven poblats de balques (typha angustifolia) que no poden viure en aigües salades, quedaren connectats amb les aigües salades del Mediterrani i del Golf de Suez i s’extinguiren totes les balques
La construcció del Canal de Suez marca una fita en la història de la Tecnologia, per primera vegada es van emprar màquines d’excavació especialment dissenyades per a aquestes obres, amb rendiments desconeguts fins a aquesta època.En una mica més de dos anys es van excavar més de 50 milions de metres cúbics, dels 75 milions de la totalitat de l’obra.
El 17 de febrer de 1867 un primer vaixell va travessar el canal, encara que la inauguració oficial es va realitzar el 17 de novembre de 1869 amb la presència de l’emperadriu Eugenia de Montijo.
En 1875 el Pachá d’Egipte, a causa del deute extern del país, va posar a la venda la seua part de les accions del Canal. En una ràpida maniobra, el Primer Ministre d’Anglaterra, en aquell temps Benjamin Disraeli, va convèncer a la Reina Victoria de la necessitat de comprar-les per a prendre el control sobre la ruta cap a l’Índia, la colònia més rica d’Anglaterra. Un enviat de Disraeli va aconseguir un quantiós préstec de part de la Casa banquera Rothschild, i d’aquesta manera Anglaterra es va assegurar el domini del Canal.
La Convenció de Constantinoble de 1888 va declarar el canal zona neutral sota protecció britànica. En ratificació d’aquest tractat, L’imperi Otomà va accedir a permetre la navegació internacional de forma lliure a través del canal, tant en temps de pau com de guerra.
El 1936, després de llargues converses amb Egipte, la Gran Bretanya va accedir a l’enviament d’algunes unitats militars simbòliques egípcies al Sudan a més d’algunes concessions sobre el seu estatus internacional, a canvi que els britànics asseguressin la seva posició al canal de Suez.
Font: wikipedia
