Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 23 d’octubre de 2020

No crec que sigui jo la persona més indicada per fer un balanç de la immigració a casa nostra. He estat convidat en reunions participatives

A mi m’interessa molt quina és l’evolució de les persones d’ascendència estrangera M’interessa tant que m’han preguntat si en tenia a la família. No, no tinc familiars d’origen estranger, però puc dir que, per la mea extensió en el temps, jo he estat un immigrat en dos països europeus

He estat immigrat amb data de caducitat: hi arribo amb una data i en marxo al cap d’uns quants mesos. La meva estada sempre ha tingut complicacions que he hagut de resoldre sol. Com a conseqüència, he posat a prova les meces conviccions diplomàtiques. La vida no és fàcil per als espanyolets que van pel món

La meva idea és evitar problemes als nostres immigrats. No hi ha millor diplomàcia per fer que aquests persones es trobin bé aquí. Si els immigrats africans diuen bé de la seva vida a Barcelona, guanyarem en prestigi internacional. Això pot obrir més encara les portes del comerç internacional a casa nostra

Aquesta immigració fa més de quaranta anys que dura, per tant està molt consolidada a casa nostra. Si fins ara no ha causat conflictes socials, probablement no n’hi haurà en un futur

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 22 d’octubre de 2020

Vaig conèixer una persona que, davant de públic, afirmava joiós: “No hi ha ningú que em pugui explicar res de la vida, ni del món del treball”. Està bé que hi hagi persones que es tinguin per ser tan alts. Així tindrem la seguretat d’estar protegits en un món que lluita cada dia per arribar al demà

A mi m’entusiasmen coses més diàfanes com el nostre planeta Terra. Un dia vaig adonar-me que veig la Terra plana tot i que sé que és esfèrica. De fet, em va molt bé veure-la plana. Segueixo el rastre del Sol, que es mou de llevant a ponent

He vist a la meva vida dos Sols que no acostumo veure. Londres va ser un dels escenaris. Em va torbar una mica que el Sol de Londres fos tan diferent del de Barcelona. Era un Sol platejat en un fons grisós. No sé exactament quants km hi ha entre aquestes dues ciutats, jo diria 3.000 km

Vaig quedar astorat en veure el cel del Camerun, un cel que no havia vist mai. Un cel intensament blau, net, a 6.000 km. Tot plegat per dir que les coses les podem veure de diferents maneres segons les circumstàncies

Josep Juanbaró, [email protected] -SDRCA – Les Corts – 17 d’octubre de 2020

Segons el Diccionari normatiu valencià, interculturalitat és el conjunt de relacions de contacte i d’intercanvi entre cultures diferents. Aquest concepte el vaig sentir fa uns quants anys d’una funcionària de l’Ajuntament de Barcelona. El vaig considerar molt atractiu

Anava dirigit a les relacions entre persones autòctones i persones d’origen estranger. Vaig estar meditant aquest tema força temps. Em vaig adonar que jo mateix era intercultural pels meus orígens i pels meus familiars

Jo vaig néixer al Bages, concretament a Manresa, una ciutat amb molt de caràcter. Els meus pares procedien de dues comarques molt diferenciades: el Pallars i el Barcelonès. Els meus pares m’acompanyaven a veure les seves famílies

Jo em vaig casar amb una noia de la Noguera, i la meva filla s’ha criat i desenvolupat a Barcelona

Tenim doncs quatre comarques amb cultures molt diferenciades. Des de menut m’he vist amb la necessitat de quadrar en cadascuna d’aquestes comarques. Això fa que tngui la ment bastant oberta a l’hora de tractar persones d’origen foraster

Això s’afegeix amb la sort de poder haver tingut la sort de viatjar gairebé per tota la resta d’Espanya. He visitat 20 països de la resta de tot el món essent intercultural. Conec també bona part de la resta d’Europa.Els meus viatges no són fotogràfics sinó que miro d’entrar en cada cultura

Ser intercultural vol dir saber reconèixer les parts essencials d’unes persones de diferent cultura. Salvades les distàncies, tot va com una seda…

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 15 d’octubre de 2020

Mai no s’ha de defallir per ser un sol poble. Sempre s’ha de creure en el bon veïnatge col·lectiu. La fractura sempre crea fronteres que s’han d’evitar.

Tot això és molt fàcil de dir, però molt difícil de fer perquè depèn del substrat que cada país té i de la seva idiosincràsia. Un exemple el dóna Madeleine Albright, exsecretària d’Estat dels Estats units (1997-2001). Nascuda a Praga no s’està de dir com pot ser que pugui haver-hi tant de malestar ètnic a Europa quan als Estats units conviuen entre sí

Les tensions ètniques existeixen arreu del món, però cada indret troba la seva fórmula de funcionament. Aquestes tensions també existeixen en el si de l’Àfrica com tots n’haurem sentit a parlar. Un vell professor francès deia: “Com vols que hi hagi tensions entre Espanya i Polònia quan ni tan sols no tenen fronteres comunes ?”

Ell veia com a més probable que hi hagin tensions entre els països fronterers amb Espanya: el Marroc, Portugal, França, Gibraltar o Andorra. En efecte, sentim a parlar més del Marroc que no pas d’Algèria… entre d’altres raons perquè a Espanya hi viu al voltant d’un milió de persones d’origen marroquí

I alhora entre comunitats i ciutats autònomes espanyoles per la qüestió que sigui com, per exemple, de diners o de saber qui és més guapo

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 14 d’octubre de 2020

Poc abans de les primeres eleccions catalanes (1980) van esclatar una sèrie de tensions en la societats catalanes. Aquestes eleccions van donar pas a grups andalusistes que deien: “Catalunya és la novena província  d’Andalusia”. Això no era altre cosa que una provocació

Tanmateix, certs catalans de soca-rel havien estat fent servir la paraula xarnego, forma molt despectiva per tractar les persones procedents d’altres parts d’Espanya. La paraula xarnego encara crida a la seva anàlisi. Sembla ser que aquesta paraula ha tingut amb les dècades diferents significats segons procedències

La paraula xarnego encara perdura, però amb menor intensitat com ara pijo. Jo diria que ara és la forma vulgar per anomenar una forma de fer com ho és la paraula pijo, totes dues en desús

Dic tot això perquè, quan ens referim a les persones que provenen de l’Àfrica, no tothom les té en massa consideració. Una noia camerunesa em comentava un pensament popular al Camerun: “França és el país africà d’Europa”. Això es diu amb tanta mala bava com els andalusos deien que el territori català era la novena província d’Andalusia

Aquestes afirmacions creuades només fan que entorpir el diàleg de persones de diferent origen. No són pròpies d’un diàleg intercultural

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA – Les Corts – 28 de setembre de 2020

Arreu de la geografia mundial es poden trobar anècdotes africanes. Segons fonts ben informades, l’arribada de persones àrabs a l’Argentina fou ben tolerada. Aquestes minories estan ben acceptades per la població en general

Vaig conèixer fa temps un noi negre de Mauritània amb una cara molt trista. Vaig recordar que fins fa poc els negroafricans d’aquest país eren esclaus de la majoria blanca

Turquia també té una minoria negroafricana, poc coneguda fins fa poc. Aquestes persones recorden l’esclavitud a Turquia. Són descendents d’esclaus africans a l’Imperi Otomà. Ara, recuperen la seva memòria històrica

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA – Les Corts – 20 de setembre de 2019

Hi sol haver una certa disglòssia entre els mots immigrant i immigrat. L’immigrant es mou des de la seva comunitat cultural a una altra. Immigrant és moviment, però immigrat vol dir que ha trobat assentament en la nova comunitat cultural

Totes les persones, que procedents d’un lloc, han trobat aixopluc en un altre són immigrades,. Les immigrades són estàtiques, les immigrants són dinàmiques

Els censos de persones que han arribat d’un altre lloc són persones immigrades

Vull fer referència alhora de les persones que han arribat de l’Àfrica i per extensió a tota altra classe d’immigrats d’origen estranger. Totes aquestes persones nouvingudes han contribuït a millorar la piràmide d’edats del nostre país

Va arribar un moment en què la base estava molt malmesa, però gràcies a aquestes persones, generalment joves o en posició de procrear, Espanya disposa d’una piràmide d’edats molt amanyegada. Aquesta situació ens permet albirar un futur molt millor

La crisi de l’any 2008 va dur a certes persones a carregar contra els immigrats per treure’ns el pa de la boca. Aquest pensament va tenir molta rellevància, particularment en determinats sectors autòctons de la nosra societat

Inclús arribar a ser el motor de la intransigència política d’uns quants. Quan la SDRCA participava en moltes fires i mostres, em vaig adonar que hi havia moltes persones que patien un greu analfabetisme funcional

Cal reconèixer que la nostra societat es deixava endur pels tòpics i els corresponents acudits tan reprovables, i fins i tot per la manca d’un sentit proporcionat de la propietat