Grans Llacs

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA – Les Corts – 13 d’agost de 2020

Els Grans Llacs d’Àfrica són una sèrie de grans llacs situats al llarg de la Gran Vall del Rift. A la regió es troba el conegut llac Victòria, el segon llac d’aigua dolça més gran de món. Els llacs més importants de l’àrea són llac Opalosji, llac Chupelo, llac Malawi, llac Bangweulu, llac Turkana, llac Alberto, llac Mweru, llac Kivu, llac Rukwa, llac Eduard, llac Kyoga, llac Eyasi, llac Natron

Els llacs Victòria, Albert, Eduard i Kyoga aboquen les seves aigües a riu Nil Blanc. El llac Tanganyika, el Moero i el Kivu desguassen al riu Congo, mentre que el Malawi ho fa en el riu Zambeze. Per la seva banda, els llacs Turkana, Rukwa, Eyasi i Natron són endorreics

Els Grans Llacs formen part, llevat del Victòria, del grup dels llacs de la Gran Vall del Rift, que, a més dels anteriors, inclou un bon nombre de llacs més petits, localitzats al llarg dels dos ramals de la Gran Vall de l’Rift

També es diu Grans Llacs a la regió confrontant a aquests. Aquesta àrea inclou la totalitat de les nacions com Ruanda, Burundi, i Uganda així com parts de la República Democràtica de Congo, Tanzània, i Kenya

La zona és una de les més densament poblades del món amb una població estimada de 107 milions de persones. A causa de l’activitat volcànica registrada en el passat, aquesta part d’Àfrica conté alguna de les millors zones de cultiu de l’món

També a causa d’aquest vulcanisme, la zona està situada a gran altitud sobre el nivell de la mar, el que permet un clima temperat tot i estar situada just en l’Equador. L’àrea es caracteritza per les activitats de ramaderia extensiva, especialment boví i cabres.

En el passat, a causa de la densitat de població i a l’excés d’agricultura, l’àrea va quedar molt dividida en una multitud de petites monarquies com Ruanda, Burundi, Buganda, i Bunyoro, úniques a l’Àfrica subsahariana. En molts casos, les seves fronteres van ser mantingudes per les potències colonials que posteriorment les van ocupar

Amb l’arribada dels europeus, la regió va ser àmpliament estudiada per l’interès que suposava contenir les tan buscades fonts del Nil. Els primers a arribar a aquesta terra van ser els missioners, que encara que van tenir un èxit limitat en la conversió dels nadius, van facilitar una posterior colonització de la regió. El sobtat contacte amb la resta del món va portar una sèrie de devastadores epidèmies que van afectar tant a la població com a el bestiar. La població va descendir dramàticament, fins a un 60% en algunes àrees. No es va tornar als nivells de població precolonials fins als anys 50 d’el segle XX

Després de la independència, la regió presentava un gran potencial de desenvolupament. No obstant això, en l’època recent, ha sofert gran quantitat de guerres civils i la proliferació de grups violents, que ha causat l’empobriment de la regió. Només països com Kenya i Tanzània presenten actualment signes d’un major desenvolupament

Font: wikipedia

Kilimanjaro

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA – Les Corts – 13 d’agost de 2020

El Kilimanjaro és una muntanya situada al nord-est de Tanzània, formada per tres volcans inactius: el Shira, a l’oest, des de 3962 m d’altitud; el Mawenzi, a l’est, de 5149 m i el Kibo, entre tots dos, el més recent des del punt de vista geològic i el bec, l’Uhuru, s’eleva fins als més 5.891,8 m. És la muntanya més alta d’Àfrica, la muntanya independent més alta del món -a uns 4900 m d’alçada des de la base a la Altiplà- i el quart pic ultraprominente a la Terra

És conegut a més pels famosos camps de gel del seu cim, que s’estan reduint de forma dràstica des de principis de segle XX i s’estima que desapareixeran per complet entre 2020 i 2050. La disminució de les precipitacions de neu responsable d’aquest retrocés s’atribueix sovint a l’escalfament global, a més d’un important procés de desforestació

Tot i la creació de el parc nacional de el Kilimanjaro en 1973, encara que aquest parc té un paper essencial en la regulació bioclimàtica del cicle hidrològic, el cinturó forestal continua estrenyent, a causa de que la muntanya és la llar dels pastors massai al nord i a l’oest, que necessiten prats d’altitud per pasturar els seus ramats, i camperols chagga a sud i a l’est, que conreen parcel·les cada vegada més extenses en el piedemonte, malgrat un procés de conscienciació iniciat a principis de segle XXI

Després de la sorpresa causada en el món científic pel seu contemporani descobriment en 1848 per part de Johannes Rebmann, el Kilimanjaro va despertar l’interès d’exploradors com Hans Meyer i Ludwig Purtscheller, que van aconseguir la cimera en 1889 acompanyats per la seva guia Yohanas Kinyala Lauwo. Més tard es va constituir en una terra d’evangelització que es van disputar catòlics i protestants. Finalment, després de diversos anys de colonització alemanya i posteriorment britànica, va veure el emergir d’una elit chagga que va esdevenir la base de el naixement d’una identitat nacional i de la independència del Tanganyika el 1961

Posteriorment es va convertir en una muntanya emblemàtica, evocada i representada en l’art i convertida en símbol en nombrosos productes comercials. És molt apreciada pels milers de muntanyencs que realitzen la seva ascensió traient profit de la gran diversitat de la seva fauna i de la seva flora

Font: wikipedia

Alimentació africana

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA – Les Corts – 12 d’agost de 2020

La gastronomia d’Àfrica és el conjunt d’arts i costums culinàries de la gent i ètnies que componen el continent africà. El continent d’Àfrica és el tercer en grandària de la Terra i allotja a centenars de tribus, ètnies i grups socials. Aquesta diversitat es reflecteix també en la cuina africana, tant en els costums com els ingredients emprats o les tècniques de cuina utilitzades. Té influències al nord de la cuina mediterrània (de la cuina magribí) i com al nord-oest de les cuines àrabs i turca

Per regla general el principal menjar dels africans consisteix en una barreja de verdures, llegums i en algunes ocasions carn. En el terreny de les carns és molt popular la ingesta de bushmeat (en francès: viande de brousse), terme que denomina la carn, emprada com a aliment de qualsevol animal silvestre terrestre. La caça és un dels elements més característics. La carn de vaca, la d’ovella i cabra són massa cares per als habitants de l’Àfrica en general, és per aquesta raó per la qual es reserva per als dies festius. Per contra el peix és abundant en les zones costaneres

La combinació de diversos aliments se sol denominar estofat, sopa o salsa depenent de la regió. La barreja d’aliments se sol servir en una espècie de porridge o puré elaborat amb arrels de plantes com ara la cassava o de cereals com el blat de moro, mill o fins i tot arròs. Les variacions regionals es veuen reflectides en la composició d’un àpat

Font: wikipedia

Religions d’Àfrica

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA – Les Corts – 11 d’agost de 2020

La religió a l’Àfrica té un caràcter molt divers. La major part del continent professa religions tradicionals africanes, englobades dins de l’imprecís grup conegut com religions naturals

L’Islam té una presència dominant al nord, i destacada al Sàhara, el Sahel, Àfrica Occidental i Àfrica Oriental. El cristianisme monofisita, encara que més antic que l’islam, va quedar confinat a Etiòpia. A partir del segle XX adquiriran una creixent importància catolicisme i protestantisme

No obstant això tant Islam com el cristianisme es troben a l’Àfrica amb sincretismes més o menys sectaritzats com el kimbanguisme o l’Església Cristiana Celestial, que persisteixen i es reprodueixen gràcies a la fortalesa implícita dels conceptes de les religions tradicionals. Les religions tradicionals africanes tenen una presència destacada a Amèrica, especialment el Vudú a Haití, la religió Yoruba i les religions de l’antic Regne de Congo al Carib i al Brasil principalment

Existeixen així mateix minories hinduistes per influència de miners procedents de l’Índia. També ocupa importància qualitativa el judaisme al nord d’Àfrica (Marroc, Algèria, Tunísia). Aquestes persones (al voltant d’un 0,3%) procedeixen de l’expulsió dels jueus a Espanya (Sefarad). Són els jueus sefardites

Trets importants de les religions naturals són el culte als avantpassats, i la divinitat

En alguns pobles, es posa a un nadó el nom d’un avantpassat perquè d’aquesta manera aquest segueixi vivint en el cos del nou descendent. Però un avantpassat, que seguirà vivint amb la seva família per la seva protecció, pot desaparèixer o convertir-se en un ésser nociu per a la família, si és oblidat i se li deixa de venerar

Als avantpassats se’ls atribueix qualitats corporals i espirituals. Així, per exemple, són invisibles, però poden circumstancialment fer-se visibles; tenen la capacitat d’entrar i posseir als humans i animals salvatges; capacitat de consumir menjar o begudes, per la qual cosa se’ls ofereix això en els ritus

Gràcies a la seva condició sobrehumana i la seva proximitat al Creador, els avantpassats són considerats sovint com a mediadors entre l’Ésser Suprem i els parents vius. No tot el que mor es converteix en un avantpassat que continua vivint al costat de la família. Per a això, cal haver portat una vida moralment bona. En alguns pobles, l’enterrament apropiat és una altra condició necessària

La immensa majoria de pobles creuen en l’existència d’un Déu creador que governa sobre tots els poders divins i humans. Aquest, nascut a vegades d’una mare, va viure entre els homes fins que per causes diferents, va acabar deixant la terra i despreocupant de la seva creació i dels éssers humans, de manera que els humans no tenen relació amb ell. A més es creuen que els seus déus ressusciten en altres éssers vius o en objectes inanimats

Però, a més d’aquest déu llunyà, en la naturalesa hi ha altres forces espirituals encarnades en diferents deïtats que estan a prop dels humans i que els poden resultar beneficiosos o malignes. Aquestes forces poden estar presents en els boscos, a les muntanyes, als rius, en determinats animals, arbres o plantes

Font: wikipedia

Música africana

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA – Les Corts – 10 d’agost de 2020

Àfrica és un vast continent, tenint les seves diferents regions i nacions una gran varietat de tradicions musicals. La música del nord d’Àfrica té en la seva major part una història diferent de la regió subsahariana

El Nord d’Àfrica és el bressol de la cultura mediterrània, incloent a Egipte i Cartago abans de ser governada successivament per grecs, romans i gots i convertir-se posteriorment al Magrib del món àrab. Com els gèneres musicals de la Vall de Nil i de la Banya d’Àfrica, les seves músiques tenen llaços amb la música del Pròxim Orient
Àfrica de l’Est i les illes de l’Oceà Índic han tingut una lleugera influència de la música àrab així com per la música de l’Índia, música d’Indonèsia i la música de Polinèsia. No obstant això, les tradicions musicals indígenes de la regió estan basades en la cultura de pobles subsaharians com els parlants de llengües Níger-Congo
Àfrica de Sud, Central i Àfrica Occidental comparteixen una tradició musical subsahariana entesa en sentit ampli, si bé prenen també influències d’Europa Occidental i Amèrica del Nord. Les formes musicals i de ball de la diàspora africana, incloent la música afroamericana i molts gèneres caribenys com soca, calipso i zouk, així com gèneres de música llatinoamericana com rumba, salsa, es van basar en major o menor mesura en la música dels esclaus africans, el que al temps va influenciar la música popular africana

La SDRCA en va organitzar dos concerts: música del Nord d’Àfrica, i música de l’Orquestra Africana de Barcelona

Font: wikipedia

Turisme a l’Àfrica

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA – Les Corts – 9 d’agost de 2020

D’acord amb el Diccionari normatiu valencià, el turisme és el fet de viatjar per un país pel sol gust de conéixer-lo, per plaer o també el conjunt d’activitats, tècniques i de serveis relacionat amb el transport i l’acolliment de les persones que fan aquests viatges

El turisme és un sector econòmic important per a molts països de l’Àfrica. Hi ha molts països que més es beneficien del turisme com Uganda, Algèria, Egipte, Sud-àfrica, Kenya, el Marroc, Tunísia i Tanzània. La particularitat turística de l’Àfrica rau en la gran varietat de punts d’interès, diversitat i multitud de paisatges, així com el ric patrimoni cultural

El continent d’Àfrica es pot dividir en tres grups relatius al turisme:
* aquells països amb una indústria turística desenvolupada;

* els que tenen una indústria en desenvolupament;

* els que voldrien desenvolupar una indústria turística.
Països com Egipte, Sud-àfrica, el Marroc i Tunísia tenen una indústria turística amb èxit. Es poden considerar països com Kenya, Zimbàbue, Swaziland i Maurici com països amb ingressos constants i coherents del turisme. Països com Algèria i Burundi són països que tenen poc o cap benefici econòmic del turisme, però voldrien veure’l expandir
Els països amb èxit en el turisme prosperen a causa de diversos factors. Països com el Marroc i Tunísia es beneficien de les seves belles platges i la seva proximitat relativa a Europa. El turisme a Egipte es basa en la rica història de l’Antic Egipte, les piràmides, els artefactes i les impressionants platges del mar Roig. Sud-àfrica i Kenya es beneficien d’expedicions de safari salvatge, atraient turistes a veure la vida salvatge de l’Àfrica.

Font: wikipedia

Megalòpolis

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA – Les Corts – 8 d’agost de 2020

El terme megalòpolis o megàpolis s’aplica a el conjunt d’àrees metropolitanes, el creixement urbà accelerat porta a l’contacte de l’àrea d’influència d’una amb les altres. En definitiva, les megalòpolis solen estar formades per conurbacions de grans ciutats.

En l’actualitat el continent africà presenta exemples de megalopolització demogràfica típics de el “Tercer Món” (o de l’subdesenvolupament econòmic), es tracta de ràpids i bastant caòtics creixements demogràfics en certs punts a causa d’aquests factors principals: l’alta taxa de natalitat, l’emigració massiva des del camp a la ciutat a causa de l’endarreriment rural que fa impossible sustentar a la població de les àrees rurals, la concentració dels pocs recursos econòmics dels països en les antigues capçaleres colonials, la centralització burocràtica en tals capçaleres.

D’aquesta manera poden ser considerades el Caire (a Egipte) o Lagos (a Nigèria); més complex és el cas sud-africà ja que la megalòpolis està econòmicament més descentralitzada.

Font: wikipedia

Arts africanes

Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA – Les Corts – 7 d’agost de 2020

El Diccionari normatiu valencià defineix art com l’habilitat per a fer alguna cosa, adquirida amb l’estudi, l’experiència o l’observació

L’art és entès generalment com qualsevol activitat o producte realitzat amb una finalitat estètica i també comunicativa, mitjançant la qual s’expressen idees, emocions i, en general, una visió de món, a través de diversos recursos, com els plàstics, lingüístics, sonors , corporals i mixtos.

L’art és un component de la cultura, reflectint en la seva concepció les bases econòmiques i socials, i la transmissió d’idees i valors, inherents a qualsevol cultura humana al llarg de l’espai i el temps. Se sol considerar que amb l’aparició de l’Homo sapiens l’art va tenir en principi una funció ritual, màgica o religiosa (art paleolític), però aquesta funció va canviar amb l’evolució de l’ésser humà, adquirint un component estètic i una funció social, pedagògica, mercantil o simplement ornamental.

La noció d’art continua subjecta a profundes disputes, atès que la seva definició està oberta a múltiples interpretacions, que varien segons la cultura, l’època, el moviment, o la societat per a la qual el terme té un determinat sentit. El vocable ‘art’ té una extensa accepció, podent designar qualsevol activitat humana feta amb cura i dedicació, o qualsevol conjunt de regles necessàries per desenvolupar de forma òptima una activitat: es parla així de “art culinari”, “art mèdic”, ” arts marcials”, “arts d’arrossegament”en la pesca, etc. En aquest sentit, art és sinònim de capacitat, habilitat, talent, experiència

No obstant això, més comunament se sol considerar a l’art com una activitat creadora de l’ésser humà, per la qual produeix una sèrie d’objectes (obres d’art) que són singulars, i la finalitat és principalment estètica. En aquest context, art seria la generalització d’un concepte expressat des d’antany com “belles arts”, actualment una mica en desús i reduït a àmbits acadèmics i administratius. De la mateixa manera, l’ús de la paraula art per designar la realització d’altres activitats ha vingut sent substituït per termes com ‘tècnica’ o ‘ofici’

L’art africà és un conjunt de manifestacions artístiques produïdes pels pobles de l’Àfrica negra al llarg de la història.

El continent africà acull una gran varietat de cultures, caracteritzades cadascuna d’elles per un idioma propi, unes tradicions i unes formes artístiques característiques. Tot i que la gran extensió de desert de Sàhara actua com a barrera divisòria natural entre el nord d’Àfrica i la resta de continent, hi ha considerables evidències que confirmen tot un seguit d’influències entre les dues zones a través de les rutes comercials que van travessar l’Àfrica

En nombroses tribus indígenes d’Àfrica, l’arrelament de la tradició artística autòctona ha permès el manteniment de diverses manifestacions estètiques fins a èpoques relativament recents. De fet, és precisament a partir de principis de segle XX quan aquest art comença a ser apreciat a Occident, primer pels representants de l’avantguarda i després per museus i públic en general. Hi ha grans diferències estilístiques d’unes zones a unes altres, trobem des de figures i màscares esquemàtiques a peces molt naturalistes. Encara que gairebé totes tenen en comú la simetria, el donar-li més importància al capdavant i tors i molt menys a les cames, que se solen representar curtes i amb menys detall que la resta de les parts de el cos

Font: wikipedia