Josep Juanbaró, [email protected] – SDRCA – Les Corts – 20 d’abril de 2017

Sobta que els negroafricans no donin massa importància al tràfic d’esclaus, però especialment sensibles a la dilatada colonització per part de molts països de l’Europa occidental

Avui dia el colonialisme d’avui no és aquell colonalisme formal establert per un tractat entre potències de finals del segle XIX

A hores d’ara es queixen del colonialisme informal de les antigues metròpolis o neocolonialisme. No poden fer un pas sense preguntar

En un altre ordre de coses, les illes Fayotte i l’illa Reunió són departaments de la República francesa, amb gran joia dels africans. Han trobat en l’antiga metròpoli un refugi emocionalment intens

Qui reclamarà sobirania a l’illa de Santa Helena, geogràficament adjudicada a l’Àfrica, en braços de Londres ?

Encara més fort és el vincle de Canàries, Ceuta, i Melilla que des de fa molts segles formen part dels territoris administrats per Castella

És cert que Espanya va suportar en la seva naixent nova democràcia inestabilitats relacionades amb els seus territoris africans amb el temor d’ocupació de les seves ciutats autònomes per part del seu veí del Marroc, a l’estil de la Marxa Verda cap el Sàhara espanyol

En aquells temps van arribar clams en els centres de poder que esmentaven una possible independència de les Canàries pel passat guanxe de les illes

Es tornava també al xantatge pel qual la recuperació de Gibraltar aniria a favor de l’ocupació marroquina de dels territoris africans d’Espanya

Aquella època va ser dura per als governs d’Espanya, però ho van saber desactivar diplomàticament en un món ple de tensions, fins arribar a la relativament recent recuperació de l’illot de Perejil, ocupat simbòlicament per marroquins en un tres i no-res