Quo vadis, Europa ?

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA – Les Corts – 12 d’abril de 2017

Ara comencen a ressorgir els immigrants a mesura que poc a poc s’està donant asil a moltes persones

El tema dels refugiats havia començat eclipsar els drames que duen a la mort de molts immigrants amb la seva dèria de travessar de sud a nord la Mediterrània de la mà de nombrosos traficants de la mort

El degoteig és de moment imparable

La Unió Europea ha començat a despertar-se del seu son, encara que tard ha iniciat a mostrar les seves estratègies

Temptacions del diable

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA – Les Corts – 11 d’abril de 2017

Qui us ho va demanar? Qui us ho va dir? Per què vau marxar ? Els governs de l’estat d’Israel s’escuden en aquestes preguntes

¿El govern del Marroc era coneixedor de la reacció migratòria de bona parat del poble sahrauí?

Els sahrauís que es van quedar a casa seva viuen ara com a persones ?, però els qui van fugir al desert d’Algèria, no estan farts d’haver pres aquella decisió ?

La recent fugida en massa de sirians del seu país per raons de guerra, fins a quin punt està ara justificada ?

Són tres casos de la història contemporània que posen de manifest la vulnerabilitat de pobles àrabs

En el mateix ordre de coses, qui va calar foc a la pòlvora de les primaveres àrabs ?

Si algú ho ha passat per alt, el Marroc administra el Sàhara occidental (membre de la Unió Africana), però Espanya supervisa el que hi passa en allò que es pot anomenar ménage à 6

 La meva àvia vivia durant la guerra civil en un barri rural. La van suportar tots arrecerats en en el punt més segur de la casa pels bombardeigs de la Pava, un avió italià. La darrera aparició d’aquesta bèstia no la va poder suportar, els va agafar tots cap al refugi antiaeri

Què va passar ? Doncs que dins el refugi li van prendre tot, bous i esquelles (diners i joies). Va valer la pena fugir ? El problema va derivar en què podrien menjar quan se’ls acabés la reserva…!

Dol pels qui se n’han anat

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA – Les Corts – 10 d’abril de 2017

Durant l’estada a Yaünde vaig fer amistat amb empleats de l’hotel, el Mont Fébé

Mentre preparava el meu cafè a la barra, li vaig comentar que aquí hi havia una petita colònia de camerunesos

Ella em va respondre ferma que “ningú els havia dit que marxessin” perquè “van ser ells qui ho van decidir, ningú altre”

Això em va fer pensar que realment aquí hi ha colònies africanes, relativament petites, fent el possible per sobreviure-hi, inclús passant necessitat

Aquesta anècdota em recorda la visita feta fa anys a un grup de dones originàries de l’Àfrica occidental

Va ser una experiència alliçonadora perquè mai havia vist l’expressió tan profunda cap els seus fillets, la seva gran passió

Estaven amoïnades pel seu amotllament a l’escola per evitar perdre el mínim de temps

La capdavantera del grup de dones, una noia senegalesa, aportava molt per la felicitat de la resta de dones i els seus fills

Havien fet i feien tots els possibles perquè no perdessin el tren

Africans d’ultramar

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA – Les Corts – 8 d’abril de 2017

Els viatges a la Xina i a l’Àfrica central ens van fer adonar de moltes coses que normalment no surten als mitjans de comunicació

Tots vam coincidir en la nostra trobada a la Xina dels diferents hàbits i comportaments dels xinesos que viuen a la Xina respecte als xinesos establerts a ultramar

Els xinesos de casa nostra ja no són a la Xina malgrat els viatges que hi puguin fer per veure familiars i amics

És la mateixa adaptació a les nostres terres que els condueix a mostrar uns altres hàbits. Semblen persones d’un altre país ja que ja no són xinesos stricto sensu

Han passat a ser uns de tants per fer-se un lloc al nou punt de vivències. Ambdós grups de xinesos són gent amable i hospitalària, però els qui són aquí no perden pistonada per progressar entre nosaltres

El mateix es pot dir dels africans perquè han fet un salt de gegant per trobar un forat que els permeti satisfer totes les seves necessitats

Molts els diuen immigrants, però són realment immigrats que suaument intenten passar desapercebuts a casa nostra havent fet una fusió dels hàbits nostres amb les seves essències més vitals

Donem pas a les necessitats dels seus fills perquè puguin tenir ben obert el pas a la seva nova ciutadania

Proïsme

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA – Les Corts – 7 d’abril de 2017

Un religiós em va comentar fa anys que tenia companys a missions. També em deia que, al final de la seva vida pastoral a ultramar, estaven totalment desfets

Sentien que havien donat tota la seva vida per no aconseguir res, encara que no es penedien d’haver seguit la seva vocació

Buits era la paraula

No crec que això pugui ser aplicat a tots els missioners perquè jo vaig conèixer fa molt un missioner. Quan el vaig conèixer va ser durant un necessari repòs després de molt de temps ajudant als altres en allò possible

La seva expressió era d’una fatiga brutal. Sé d’ell no només pel que em va explicar sinó també perquè casualment el vaig trobar en una foto d’un reportatge en un indret d’Àfrica

Va ser per aquest article i fotos adjuntes que vaig poder fer consideracions de la seva vida quotidiana com a missioner que vaig fer meva la fatiga d’aquest gran home

Em costa redactar totes les emocions que vaig sentir a l’adonar-mr de l’enorme tasca que els nostres missioners fan on fa falta

Homogeneïtzar allò heterogeni

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA – Les Corts – 6 d’abril de 2017

El descans d’una sessió sobre mitjans de comunicació i immigració va afavorir que un home amb passaport comunitari, nascut al nord d’Àfrica, m’etzibés sense pèls a la llengua que “pagant ens podia resoldre els problemes de la immigració”

Vaig quedar atònit i sense paraula. Me’n vaig anar a prendre un cafè

Tot això va afavorir el record dels meus temps a França en una èpoc on s’hi copsava una immigració que havia d’afrontar la societat francesa.

Vaig ser testimoni del naixement de nens i nenes de pares immigrats, que van ser posteriorment dels fets de les banlieues, que han retornat de forma tan intensa

La societat francesa no es va posar d’acord per a fer front a aquests aldarulls, i van haver de pagar la novatada.

En aquella societat dels 80 s’hi podien distingit tres grans grups de persones. Els més impetuosos volien repatriar-los. Els més emotius els tractaven amb el paternalime. L’altre grup important es desentenia de tot perquè no els tocava la seva vida particular

Desconec exactament quines són les polítiques d’immigració presents en la nova època històrica. Considero que la nostra societat és qui millor ha modulat la immigració

Rais, el president d’Egipte

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA – Les Corts – 5 d’abril de 2017

El qui fou president de la República francesa Jacques Chirac destacava per la seva franquesa en les manifestacions públiques, estigués més o menys encertat, perquè el que compta és la possibilitat d’expressar-se lliurement sense represàlies

El senyor Jacque Chirac va dir públicament que “la democràcia no és cap religió”

Aquesta afirmació aconseguir a qui escolta una certa estupefacció, però cal llegir-la en positiu

El segon Congrés d’Associacions de Barcelona va ocupar de fer parlar persones prominents en allò social

El destacat professor de Madrid que hi va intervenir va deixar en suspens l’auditori perquè amb nombres a la mà no hi ha al món país que estigui regit plenament amb democràcia

En un rànquing de països es veia com Espanya era un dels països més desenvolupats en democràcia, però per davant d’Rstats Units

Tot això fa reflexionar

Un cas paradigmàtic és l’actual rais Abdel Fattah Saeed Hussein Khalil el-Sisi. se l’ha acusat de dictador, però està demostrant que s’ocupa del poble en diferents facetes

En efecte, Egipte no viu en democràcia com ho admet el propi rais. Ell mateix afirmava que al poble egipci li caldria esperar uns quants lustres abans d’estar preparat per una convivència en democràcia

Jacques Chirac tenia probablement la seva raó. En efecte, la democràcia no és una religió, però per la gran majoria dels humans la democràcia és una utopia que es pot aconseguir. La democràcia es podria definir com un estímul vital

Nous temps, nova època

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA – Les Corts – 4 d’abril de 2017

La SDRCA no ha desaprofitat l’ocasió per a fer neteja a “La veu d’Àfrica” ni a l’altra revista www.Barcelona-Drassanes-per-Africa.org

No és aquest el primer cop ni serà l’últim per intentar fer emmudir la veu d’Àfrica des de Barcelona per arribar arreu

Ha mort la primera època de “La veu d’Àfrica” (2004-2017) perquè aquestes revistes havien perdut cada cop més el seu esperit fundacional, havien esdevingut caduques i obsoletes

“La veu d’Àfrica” va néixer amb ganes que els africans de casa nostra hi participessin aportant-hi articles. Això ho hem aconseguit molt rarament. Ara bé, molts immigrats la llegien

Només hi van aportar saba africana els nostres amics de mar enllà (des de 2005)

Un altre sector de qui aspiràvem era el dels qui es desplacen a l’Àfrica per qualsevol raó. Tampoc hi vam reeixir

Finalment queden tota una sèrie de persones que vulguin explicar la seva vivència africana

Barcelona-Drassanes-per-Africa.org va ser fruit d’un projecte que permetés escriure en llengua estrangera les aportacions de persones africanes

Aquesta segona època de les revistes electròniques culturals independents serà en castellà i català per a la LvdA, i en anglès, francès, italià, portuguès per a la BDA