Immigrats

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 26 de novembre de 2020

Quan vaig començar a treballar en una empresa del Baix Llobregat, vaig estar a les ordres d’un home força peculiar. Era un director que tenia força poder. Al cap d’un tempps de treballar-hi em va començar a clavar-me etzibades sense cap mena de fonament

Un dia em va dir que mai seria de Barcelona. Jo, atònit, no vaig tenir esma de contestar-lo tot i que la meva ment va tenir prou temps de processar la injuriosa manifestació: “Jo diria que tots formem part d’un únic país”

Jo vaig començar la carrera de Química quan tenia 17 anys. Vivia a Manresa, la meva ciutat natal. Per manca de carnet de conduir, em desplaçava cada dia en tren, unes cinc hores diàries. Durant els anys següents em desplaçava amb cotxe, perdia unes tres hores diàries

Me n’orgulleix haver estudiat en una facultat tan exigent. Quan vaig començar quart, em vaig quedar a dormir a Barcelona en un pis en què les dos úniques persones que hi viviíem érem estudiants de Química de la Catalunya central.

El ral·li  es va acabar el 1984 a Barcelona en el pis de casats. Néixer en un lloc i viure en un altre és un dels tòpics que hi ha. Desconfieu de les persones que gosen menystenir altres persones que viuen a certa distància d’on es va néixer. Aquí hi trobem persones emigrades d’altres parts d’Espanya amb la seva descendència, poc després d’altres parts del món

No acabo d’entendre persones que critiquen l’arribada des de diferents parts del món. Aquestes persones fan aportacions culturals al nostre pensament tot fent-nos més elàstics i flexibles. És això del que es tracta, que obrim els nostres ulls al món