Europa

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 4 de març de 2021

Europa es pot considerar un subcontinent d’Euràsia. Europa ha estat la part del món que més món s’ha fet seva. La caiguda de Bizanci (1453) dóna pas a l’ocupació per l’Europa occidental d’Àfrica i Amèrica. Són Portugal i Castella els que inicien aquestes aventures generalment per raons econòmiques. Només els àrabs són comparables amb les invasions del nord d’Àfrica i de la península ibèrica

En efecte, tot i la participació més tardana de països de l’Europa occidental (neerlandesos, belgues, alemanys, italians), l’ocupació africana és cosa de pocs (Portugal, Anglaterra, França, i en molt menor mesura Espanya)

Les independències africanes són només una vàlvula d’escapament de les situacions internes dels països africans després de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, l’actual influència de les anteriors metròpolis europees continua essent actualment molt important per no dir decisiva. França es pot considerar un magma que abraça mig Àfrica. Portugal té importants relacions amb les seves excolònies. Gran Bretanya abraça els seus territoris africans amb la seva Mancomunitat de Nacions. No cal oblidar els bòers (neerlandesos) de Sud-Africa ni els belgues al Congo

Els 60 anys d’independències africanes no han dut encara els beneficis esperats. Com a exemple, se sol fer referència a les situacions socioeconòmiques de Zàmbia i Corea al final de  la guerra de Corea. Qualsevol pot veure que la situació de Corea és actualment molt més prominent que la de Zàmbia. Què ha passat ? Doncs que els governs de Zàmbia i dels de la major part dels altres països africans no han estat ni són massa afortunats en les decisions que afecten als seus ciutadans

Vist des de lluny, tot sembla indicar que Àfrica no vol el desenvolupament que es mereix. Hi ha un principi bastant general: “no ajudis a qui no t’ho demana”. Des d’Europa es veuen les coses d’una forma ben especial, volem ficar el nas allà on no ens ho demanen. Caldria repassar les polítiques de cooperació internacional. Valdria la pena que les diferents organitzacions posessin en comú les seves experiències i estratègies a fi de fer més intensos els rendiments de la cooperació, a no ser que ja estiguin ben coordinades