Navega per la categoria

Commerce

Canal de Suez

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts, 26 de març de 2021

El Canal de Suez és un canal artificial que enllaça el mar Mediterrani amb el mar Roig a través de l’Istme de Suez i aïllant la península del Sinaí. El canal, que des de 1957 es troba en territori egipci, fou construït per Ferdinand de Lesseps entre els anys 1859 i 1869.

La seua longitud és de 162,2 km i uneix Port Saïd (a la riba mediterrània) i Suez (a la costa del Mar Roig). Aquest canal té una enorme importància per a l’abastiment europeu de petroli i pel comerç mundial en general puix permet la comunicació marítima entre Europa i Àsia sense necessitat de circumval·lar el continent africà pel cap de Bona Esperança (Sud-àfrica).

Construcció per la Companyia del Canal de Suez

Les obres d’excavació del canal es van iniciar oficialment el 25 d’abril de 1859 per l’empresa de Ferdinand de Lesseps, amb l’autorització de les autoritats egípcies de l’època, i va ser inaugurat en 1869. Una part important dels planols van ser realitzat per l’enginyer austríac Alois Negrelli (1799-1858), que va morir abans la inauguració de la seva obra. Per a l’ocasió, el compositor italià Giuseppe Verdi va compondre (per encàrrec) l’òpera Aïda. Al moment de la inauguració, Egipte posseïa el 44% de les accions i uns 21.000 francesos la resta.

El canal travessava el territori egipci. Lesseps va assolir obtenir del governador d’Egipte, Said Bajá, la concessió per a la construcció del canal. Després de la subscripció de 1858. Conforme a l’acord que havia estat signat, Egipte concedia lliurement les terres, les pedreres i una conducció d’aigua potable i proporcionava a la societat creada per Lesseps les quatre cinquenes parts de la mà d’obra que era necessària per a l’escombra, així és com una de les més grans obres de l’enginyeria del món va ser realitzada per desenes de milers de fellahs duts per la força des de tots els llocs d’Egipte. Al principi no es disposava de maquinària i tot havia de fer-se a mà, en xifres oficials van morir 20 treballadors i el clima era malaltís. El treball es va accelerar després de la introducció de les dragues de catúfols. Com a conseqüència secundària, els Grans Llacs Amargs que fins aquell temps estaven poblats de balques (typha angustifolia) que no poden viure en aigües salades, quedaren connectats amb les aigües salades del Mediterrani i del Golf de Suez i s’extinguiren totes les balques

La construcció del Canal de Suez marca una fita en la història de la Tecnologia, per primera vegada es van emprar màquines d’excavació especialment dissenyades per a aquestes obres, amb rendiments desconeguts fins a aquesta època.En una mica més de dos anys es van excavar més de 50 milions de metres cúbics, dels 75 milions de la totalitat de l’obra.

El 17 de febrer de 1867 un primer vaixell va travessar el canal, encara que la inauguració oficial es va realitzar el 17 de novembre de 1869 amb la presència de l’emperadriu Eugenia de Montijo.

En 1875 el Pachá d’Egipte, a causa del deute extern del país, va posar a la venda la seua part de les accions del Canal. En una ràpida maniobra, el Primer Ministre d’Anglaterra, en aquell temps Benjamin Disraeli, va convèncer a la Reina Victoria de la necessitat de comprar-les per a prendre el control sobre la ruta cap a l’Índia, la colònia més rica d’Anglaterra. Un enviat de Disraeli va aconseguir un quantiós préstec de part de la Casa banquera Rothschild, i d’aquesta manera Anglaterra es va assegurar el domini del Canal.

La Convenció de Constantinoble de 1888 va declarar el canal zona neutral sota protecció britànica. En ratificació d’aquest tractat, L’imperi Otomà va accedir a permetre la navegació internacional de forma lliure a través del canal, tant en temps de pau com de guerra.

El 1936, després de llargues converses amb Egipte, la Gran Bretanya va accedir a l’enviament d’algunes unitats militars simbòliques egípcies al Sudan a més d’algunes concessions sobre el seu estatus internacional, a canvi que els britànics asseguressin la seva posició al canal de Suez.

Font: wikipedia

 

La Xina a l’Àfrica

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 21 de març de 2021

Les relacions econòmiques entre la Xina i l’Àfrica, una part de les relacions més generals entre Àfrica i Xina, van començar al segle VII i continuen fins als nostres dies. Actualment, la Xina busca recursos per al seu creixent consum i els països africans busquen fons per desenvolupar les seves infraestructures.

Es proposen projectes estructurals a gran escala, sovint acompanyats d’un préstec “tou”, als països africans rics en recursos naturals. La Xina sol finançar la construcció d’infraestructures com ara carreteres i ferrocarrils, preses, ports i aeroports. De vegades, les empreses estatals xineses construeixen infraestructures a gran escala als països africans a canvi d’accedir a minerals o hidrocarburs, com el petroli.

En aquests contractes de recursos per a infraestructura, els països d’Àfrica utilitzen aquests minerals i hidrocarburs directament com a forma de pagar la infraestructura construïda per les empreses xineses.

Tot i que les relacions es duen a terme principalment a través de la diplomàcia i el comerç, el suport militar a través del subministrament d’armes i altres equips també és un component important.

En la pressa diplomàtica i econòmica cap a l’Àfrica, els Estats Units, França i el Regne Unit són els principals competidors de la Xina. La Xina va superar els EUA el 2009 per convertir-se en el soci comercial més gran d’Àfrica. S’han signat acords comercials bilaterals entre la Xina i 40 països del continent. El 2000, el comerç entre la Xina i l’Àfrica ascendia a 10.000 milions de dòlars i el 2014 ja havia crescut fins als 220.000 milions de dòlars.

Font: wikipedia

Tabaquisme

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 17 de març de 2021

El tabaquisme és una malaltia pròpia del consum de tabac. Pot arribar a ser realment molt addictiu. Segons el Diccionari normatiu valencià, el tabaquime és una intoxicació aguda o crònica per l’abús en el consum del tabac

Segons informacions derivades de la premsa, els fumadors a Espanya són el 24% de les persones que hi viuen, però aquesta malaltia ha aribat també a l’Àfrica. El 8% de la població africana fuma

Com en tots els vicis, la persona en qüestió es desprèn de diners per cremar-los en forma de tabac. Comentant aquest tema amb una persona africana resident al Camerun, es nega a acceptar que aquest país sigui més pobre que Espanya. Fent un petit joc, Espanya és és 3 vegades més rica que l’Àfrica perquè té 3 vegades més de consumidors que a l’Àfrica

El tabaquisme pot ser observat com a indicador dels diners que hi són considerats, és propi del consumisme més flagrant

Continuant amb el testimoni camerunès, aquest afirma que el Camerun és més ric que Espanya. Es refereix als recursos naturals que encara conserven els camerunesos: els boscos tropicals. Jo tinc un petit esglai perquè els camerunesos puguin decidir ser una nova Amazònia per la tala d’arbres

 

Indústria

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 11 de març de 2021

A començaments de s. XX el nostre país es va anar dotant de relativament grans empreses industrials. Normalment, la inversió estrangera duia sota el braç la tecnologia. Aquest model és encara actual

Els treballadors procedien majoritàriament de pagès, com havia passat en els nostres països de l’entorn. Altres treballadors procedien de sobretot tallers mecànics, essencials per a la bona marxa de l’empresa

La gran sotregada per la Guerra d’Espanya (1936) va afectar molt el sistema industrial, que no va començar a ser reconduït fins l’arribada de facto dels Estats Units (1959). Aquests dates veuen arribar molts inversors d’estrangers, que van establir-hi les seves fàbriques com ara SEAT

Avui dia, la indústria de l’automòbil és a 10 comunitats autònomes (de 17+2). Totes les marques són estrangeres, però tenen un gran impacte socioeconòmic en la societat espanyola. En aquesta història de l’automòbil (uns 60 anys), hi ha hagut de tot: eufòria inicial, greus crisis, recuperació

He de dir que en determinades circumstàncies he pensat el pitjor. La indústria de l’automòbil dóna molt de si, se sap regenerar, Ara es fabriquen i es venen talment com si fossin ciment o petroli

Es fan aquestes consideracions perquè els africans puguin veure com van les coses amb la indústria, la indústria tèxtil fou durant el s. XX la potantveu de la indústria al nostre país

Un país africà ha d’estar a punt per l’agricultura i la ramaderia, la indústria, i els serveis (turisme, entre d’altres). Tot això es basa en la salut i l’educació del poble

 

Sud-àfrica

Josep Juanbaró, info#sdrca.barcelona – SDRCA. Assoc. – Les Corts – 10 de març de 2021

El comerç hispanoafricà pot ser analitzat en el marcs de la cooperció internacional. Aquest és un joc en què tothom hi pot sortir guanyant. El comerç hispanoafricà equival a una quarta part del comerç d’Espanya amb la resta d’Europa. Es pot veure que no és poca cosa

Hi ha empresaris que no volen participar-hi. Una dona que exportava a Sud-àfrica em deia que no en volia saber res perquè només volia treballar pel seu país… quan fent cooperació se’n beneficiarien ambdós actors

Vull afegir que la SDRCA va tenir una mala experiència amb l’Oficina de la Generalitat de Catalunya a Sud-àfrica . No hi hem contactat mai més. El problema va ser que no van anar més lluny d’una intervenció administativa. Cal crear caliu…!

Una forma de tenir més arguments és que els mitjans de comunicació publiquin cada dia un mínim d’una informació o article de països africans. Cal crear consciència del que passa a l’Àfrica perquè el que hi passa no es correspon amb la imatge que se’n ven

Principis

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 2 de març de 2021

Es pot dir que els principis morals governen la vida de les nacions. Cada país té el seu codi, que s’ha d’analitzar de forma qualitativa i quantitativa. Tota persona que hi hagi nascut sap de què van els seus connacionals. El codi moral regeix en tots els llocs econòmics o socials

Analitzant tota una sèrie de països d’arreu de món, es pot dir que en l’actualitat on més s’exigeix en moral personal serien els “països grocs”: Corea, Japó, Xina, que dóna pas a les noves exigències productives

La situació espanyola és per damunt de la mitjana europea

Els altres continents mostren un decreixement de nord a sud on l’Àfrica negra té molt a desitjar. Des d’un punt de vista social, el nord d’Àfrica segueix una millora que va d’oest a est. Egipte, dins les circumstàncies, està força bé

Considero que Espanya hauria de tenir més interès per les inversions a l’Àfrica mediterrània. Podria ser que hi haguessin dades ocultes que no permetin fer front a la realitat

Parlava fa uns mesos amb un taxista colombià de Barcelona sobre la riquesa de les nacions. Em comentava que encara no havia entès el nostre model econòmic. Estava acostumat a Colòmbia on es viu en gran part del petroli. Deia: “Espanya es guanya la vida amb les empreses”. Tanmateix, les nostres indústries compren totes les matèries primeres que fan falta fora

El que passa és que les empreses industrials amb aquesta necessitat estan pagant una hipoteca de mai no acabar alhora que tots plegats veiem disminuïts els marges

Una de les meves majors sorpreses que he vist per televisió és quan el president nord-americà Richard Nixon visita Mao Zedong a Pequín. Vistes com van les coses Amèrica i la Xina fan un pacte de futur que estem veient ara. Van arribar a un acord per partir-se el pastís mundial sense fer-se mal mútuament. Una observació important que cal fer és que els Estats Units sempre es desfan d’allò que no rendeix… ho encomanen a d’altres…

 

Riquesa de les nacions

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 28 de febrer de 2021

La revista Mundo negro és per a mi un clar reflex de les nacions africanes. Aquesta revista té un preu molt assequible per tenir al dia les consideracions sobre les nacions africanes. La SDRCA aconsella llegir-la a canvi d’un preu que va a cooperació internacional

La SDRCA fa esforços per tenir informacions de primera mà sobre el continent africà. Un corresponsal britànic de la nosta associació, aprofitant un viatge a Kenya, en va escriure sengles articles. Grans conurbacions africanes permeten fer-ne articles sobre consideracions entre uns centres que no tenen res per desitjar als europeus i uns afores on la gent viu molt pitjor que en els seus pobles de partida

Vaig explicar aquest tema a una dona que treballava en un centre de promoció del comerç a Barcelona. Em va dir que s’havia d’acceptar així perquè era una via cap a la integració sicioeconòmica dels nouvinguts de les grans ciutats

Mides

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 24 de febrer de 2021

Es trien els Estats units d’Amèrica com a base de partida per al dimensionament de l’Àfrica. Els Estats units tenen 50 estats. L’Àfrica en té 55 de reconeguts a la Unió Africana

L’Àfrica té una superfície 3,07 cops la dels EUA. Una població de 4,07 vegades. La densitat de població d’Àfrica és d’1,31 cops respecte a la dels EUA

L’Àfrica té una superfície 3,15 cops la de la Xina. La Xina una població d’1,06 vegades. La densitat de població de l’Àfrica és al voltant d’1/3 respecte a la de la Xina

Estats Units té interès a Àfrica pel petroli. Després d’Estats Units i de la Unió Europea, la Xina és el tercer soci més important del continent, amb inversions en indústries de la construcció que estan fent carreteres, embassaments, habitatges, hospitals, i en l’explotació d’hidrocarburs i minerals la Xina té estreta relació amb Zimbàbue, i el Sudan, governs qüestionats.

Xina està present en països amb grans recursos. Per exemple, petroli, a Angola, que és el seu principal proveïdor i en altres països com són Guinea Equatorial, Nigèria, Txad, Sudan, Gabon, Zàmbia i la República Democràtica de Congo, aquests dos últims països productors de minerals.

Font: wikipedia