Navega per la categoria

Endoafrica

Zambezi

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 30 d’abril de 2021

El Zambezi és un riu de l’Àfrica Austral.

Neix a Zàmbia, a tocar de les fronteres d’Angola i de la República Democràtica del Congo; passa per la província angolesa de Moxico i torna a Zàmbia on, seguint la direcció nord-sud, travessa la part occidental del país (la plana de Barotseland); després agafa la direcció oest-est i fa de frontera entre Zàmbia i Namíbia i després entre Zàmbia i Zimbàbue, i finalment creua Moçambic d’oest a est per desguassar al canal de Moçambic (oceà Índic), on forma un enorme delta.

És el quart riu més llarg de l’Àfrica, després del Nil, el Congo i el Níger. Té una longitud de 2.750 km. La seva conca fa 1.330.000 km². Les pluges que l’alimenten es concentren entre novembre i març. El seu cabal mitjà és relativament modest, entre 2.000 i 3.000 m³/s, però va arribar als 32.800 m³/s el febrer del 1956.

Els afluents principals són el Kabompo, el Lungwebung, el Cuando, el Kafue, el Luangwa i el Shire, emissari del llac Malawi.

La part més espectacular del seu recorregut són les cascades Victòria, les més grans del món, amb 1.708 metres d’amplada i un desnivell de més de 120 m. La UNESCO declarà les cascades Patrimoni de la Humanitat el 1989.

Al Zambezi, a banda de les cascades Victòria, se’n troben d’altres com les de Chavuma, a la frontera entre Zàmbia i Angola, i les de Ngonye, a prop de Sioma, a la regió occidental de Zàmbia.

És força important i es concentra als pantans de Kariba (utilitzat per Zàmbia i Zimbàbue) i Cahora Bassa, a Moçambic, que alimenta d’energia la República de Sud-àfrica, especialment Johannesburg. Hi ha una central elèctrica més petita a les cascades Victòria.

Rif

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 29 d’abril de 2021

El Rif  és una regió muntanyenca del nord del Marroc, a la costa del mar Mediterrani, entre les ciutats de Tetuan i Oujda. Era una de les cinc divisions administratives en què es dividia el Protectorat Espanyol al Marroc, amb capital a Villa Sanjurjo.

Es tracta d’una regió tradicionalment aïllada i desfavorida. Els seus habitants són amazics, i l’idioma matern de la major part de la població és el rifeny o tarifit, encara que la major part parla també l’àrab (oficial), el francès i el castellà com a principals llengües estrangeres.

Les muntanyes del Rif es mostren imponents a la vora del Mediterrani fins a Tetuan i, en contrast amb els suaus turons i dolços colors dels voltants de Tànger, el paisatge es torna abrupte. Els dos pics més alts són el Jebel Tidirhine (2.456 m) i el Jebel Bouhalla (2.170 m).

A l’est, els cims de calcària es poblen d’arbres i en la secció central del Rif, les alzines donen pas a elevats boscos de cedres i plantacions de quif a Ketama. Aquí està el Tiguidin, una muntanya el cim de la qual sol estar coberta de neu. Després, les muntanyes són més vermelles i el terreny es troba nu i erm als voltants d’Alhucemas. Des d’aquí fins a Oujda (situada al sud d’una fèrtil plana costanera, en la frontera amb Algèria) el terreny està ple de cabals de riu secs, els uad (rambles). Les platges de la costa del Rif, al peu de les muntanyes, són de les millors del Marroc, i constitueixen un atractiu turístic i alguns dels millors restaurants de peix del Marroc es troben en aquesta zona. Les muntanyes del Rif alberguen una subespècie pròpia d’abella melífera denominada Apis mellifera major, amb les quals els marroquins practiquen l’apicultura.

El Rif és una zona amb influència espanyola des de fa segles, ja que molts musulmans que van escapar d’Espanya durant el regnat dels Reis Catòlics es van instal·lar aquí i, des del 1912 fins al 1956, van formar part del Protectorat Espanyol al Marroc. Així, es pot observar l’estil andalusí en molts dels seus edificis, el domini generalitzat del castellà o influències gastronòmiques com la truita o la paella. No obstant això, les tribus del Rif no es van sotmetre gaire temps als espanyols. La rebel·lió del Rif, dirigida per Abd el-Krim el 1921, que va provocar a les tropes espanyoles el desastre d’Annual i que va ser aixafada finalment per Espanya amb l’ajut de França (sota el comandament del que després seria president de la república, general Petain), constitueix el primer antecedent de reivindicacions nacionalistes del Marroc. Va donar lloc a una efímera independència del territori, la República del Rif.

Es diu “rifenys” especialment a les tribus del Rif central entorn de Ketama. Els J’bala, tribus de parla àrab més que amazic, vivien en l’extrem occidental del Rif, prop de Tetuan. No obstant això, la denominació de “rifeny” es refereix a qualsevol dels habitants de tota la zona muntanyenca del nord del Marroc. Els europeus, quan visiten el Rif, es veuen sorpresos per l’aspecte físic dels seus habitants, pel fet que una gran proporció d’ells presenten un aspecte nòrdic, amb individus de pell clara, ulls blaus, grisos o verds… i pèl ros o pèl-roig. Aquesta proporció en la presència de característiques nòrdiques en els seus habitants supera fins i tot moltes regions europees, com poden ser Extremadura, País Basc o Sicília.

Font: wikipedia

Atlas

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – 28 d’abril de 2021

La serralada de l’Atles és un sistema de serralades del nord d’Àfrica que fa 2.500 km de llargada. El pic més alt n’és el Toubkal, de 4.167 m d’altitud, el qual es troba al sud-oest del Marroc. És l’únic exemple africà d’una formació muntanyenca alpina.

La serralada de l’Atles separa els litorals del Mediterrani i l’oceà Atlàntic del desert del Sàhara. La població de l’Atles és principalment d’ètnia amaziga. El terme per a designar muntanya i muntanyes en alguns idiomes amazics és adrar i adras, que es creu que està relacionat amb el topònim.

S’estén des del sud-oest al nord-est, i s’inclina progressivament sobre els tres països del Magrib: el Marroc, Algèria i Tunísia.

El seu nom evoca el mite grec del gegant Atles, condemnat per Zeus a sostenir sobre les espatlles la volta celeste. El seu punt culminant és el Djebel Toubkal (4.167 m).

En aquesta serralada, hi ha un gran nombre d’espècies úniques a Àfrica. Algunes estan en perill d’extinció, i n’hi ha notícia d’altres que ja s’han extingit. Entre els exemples, hi ha el mico de Gibraltar (en perill), l’os de l’Atles (extint), el lleopard, l’ovella, el lleó de l’Atles, l’elefant del nord d’Àfrica (extint), el cedre de l’Atles i el roure africà.

El basament de roca es va formar en el període precambrià (fa uns 4,5 milers de milions d’anys). Primer es va formar l’Antiatles (en el paleozoic, fa uns 300 milions d’anys), com a resultant de la col·lisió dels continents. La serralada de l’Atles es va formar quan Àfrica i Amèrica van col·lidir; les restes d’aquesta col·lisió encara es poden veure a Amèrica en les muntanyes Apalatxes.

Durant el Mesozoic, hi va haver una segona fase de formació de les muntanyes.

Finalment, en el període terciari (entre -65 milions a -1,8 milions d’anys), es va acabar d’alçar l’Atles amb la col·lisió d’Àfrica i Europa pel sud de la península Ibèrica.

Font: wikipedia

Congo

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 26 d’abril d 2021

El Congo és el riu més gros de ponent de l’Àfrica Central. Amb una llargada de 4.380 km és el segon riu més llarg del continent africà (rere el Nil). Si hom en pren el riu Chambesi com a font, la seva llargada total creix fins als 4.700 km. El seu cabal mitjà, amb aproximadament 41.000 metres cúbics per segon (1976) a la desembocadura també és el segon del món rere l’Amazones. La seva conca constitueix també una immensa selva tropical que abasta una extensió de 4.014.500 km², el que suposa més de la desena part de la superfície africana, essent també la segona del món després de la de l’Amazones.

Situat a la zona intertropical, drena la cubeta a què dóna nom. La seva gran extensió fa que el règim sigui molt complex; té molta regularitat i un gran cabal, a causa de l’elevada pluviositat i de la diferent alimentació dels seus afluents, que provenen de tots dos hemisferis.

El riu dóna nom als actuals estats de la República del Congo i la República Democràtica del Congo, així com a l’antic Regne del Congo. El seu recorregut té lloc, en la seva major part, dins del territori de la República Democràtica del Congo, on llevat del tram final, on forma frontera entre aquest estat i la República del Congo i, als darrers 50 km, amb Angola.[4] Després del naixement, en el seu curs alt, rep el nom de riu Lualaba; després segueix una trajectòria constant cap al nord, fins a arribar a les cascades Boyoma, a l’altura de la ciutat de Kisangani, moment en el qual gira cap a l’oest, formant una àmplia corba. El Congo travessa en dues ocasions l’equador i és fàcilment navegable en seccions de gran distància, en particular entre Kisangani i el llac Malebo, en els que durant 1.685 km el riu és ampli i profund. En aquest llac que suposa un eixamplament del riu, es troben les capitals Kinshasa i Brazzaville. Una mica més a l’oest de Kinshasa el corrent s’estreny i cau per una cadena de cascades creades per una sèrie de canons profunds, conegudes com les «cascades Livingstone», on flueix de manera violenta, al Congo només es calma cap a Matadi (a 116 km de l’oceà Atlàntic) i Boma (a uns 70 km en línia recta). Finalment desemboca en una estreta plana d’inundació a través d’un estuari (un sol llit) que té gairebé 5 km d’amplada a prop de la petita ciutat de Muanda.

Encara que les cascades de Livingstone impedeixin l’accés a la zona navegable del Congo des del mar, hi ha un tren que salva la distància. Gran part del comerç de l’Àfrica Central passa per aquesta via fèrria, portant mercaderies des del port de Boma a la part navegable del Congo.

Abans de la colonització portuguesa de la zona, els nadius denominaven al riu, Nzere o Nzadi, que en la llengua de l’ètnia bakongo, vol dir “el riu que s’empassa els altres rius». L’explorador portuguès Diogo Cão, que va ser el primer europeu que va recórrer la seva desembocadura, el va anomenar riu Zaire, per deformació del nom donat pels indígenes. Aquesta denominació va persistir fins al s. XVIII, en què va començar a ser nomenat com riu Congo, per l’ètnia Congo o bankongo, que dominava gairebé tota la conca del riu

Guinea

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 24 d’abril de 2021

L’extens golf de Guinea és un entrant de l’oceà Atlàntic a la costa del sud-oest d’Àfrica. S’estén des del cap de Palmas (a Libèria) fins al cap de López (al Gabon) i, d’est a oest, banya les costes de Libèria, la Costa d’Ivori, Ghana, Togo, Benín, Nigèria, el Camerun, Guinea Equatorial, São Tomé i Príncipe i el Gabon.

Entre els rius que desguassen al golf de Guinea cal destacar: el riu Níger, el riu Volta i el riu Congo. En formen part també el golf de Benín i el golf de Bonny.

Al golf coincideixen el meridià 0 (meridià de Greenwich) amb el paral·lel 0 (l’equador terrestre), per la qual cosa es considera el centre geogràfic de la Terra.

El golf agafa el nom de la gran regió africana anomenada Guinea, compresa entre els caps Verd i Lopez. La costa sud de l’Àfrica occidental, al nord del golf, històricament s’anomenava l’Alta Guinea; de la costa oest de l’Àfrica meridional, a l’est del golf, se’n deia la Baixa Guinea.

Tres estats africans adoptaren el nom de Guinea en assolir la independència: la República de Guinea (o simplement Guinea, també coneguda com a Guinea Conakry pel nom de la seva capital), Guinea Bissau i Guinea Equatorial. El topònim també fou utilitzat per denominar l’illa de Nova Guinea, al sud-est d’Àsia, i ha donat nom a l’actual estat de Papua Nova Guinea.

Segons les llengües oficials dels països riberencs, del golf de Guinea se’n diu Gulf of Guinea en anglès, Golfo de Guinea en castellà, Golfe de Guinée en francès i Golfo da Guiné en portuguès.

Ports principals del golf de Guinea: Abidjan (Costa d’Ivori), Accra (Ghana), Lomé (Togo), Cotonou i Porto-Novo (Benín), Lagos (Nigèria), Douala (Camerun), Libreville i Port-Gentil (Gabon)

Font: wikipedia

Níger

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 23 d’abril de 2021

El Níger és un riu d’Àfrica occidental, el tercer del continent per la seva longitud després del Nil i del riu Congo (també conegut com el riu Zaire). Les seves fonts són a les muntanyes del sud-est de Guinea. En el seu recorregut descriu una trajectòria en mitja lluna que travessa Malí, el Níger, fa frontera amb Benín i després viatja a través de Nigèria. Desemboca en un gran delta, conegut com el delta del Níger dels rius de petroli, al golf de Guinea.

El seu principal afluent és el riu Benue. La seva conca hidrogràfica té una superfície d’aproximadament 2.117.700 km². El seu nom actual tot i que pot semblar que vingui del llatí “negre” (pel color de l’aigua o pels molts habitants dels països que travessa) més probablement prové d’una locució tuareg gher n gheren (riu dels rius). Té diversos noms locals com Jeliba, Joliba o Dhioliba (mandinga), i Isa Ber (songhai).

El riu Níger neix a prop dels monts de Loma, a la frontera de Sierra Leona i de Guinea. Pren una direcció nord-est, travessant Guinea i el sud del Malí, on banya Bamako, Tombouctou i Gao. Entre KéMacina i Tombouctou s’estén a una vasta planura inundada de prop de 40.000 km² en la seva màxima extensió, en el que s’anomena el delta interior del Níger, i on el seu cabal es redueix d’un 25% a un 50%, principalment per evaporació. Després es bifurca cap al sud-est, travessa l’oest de Níger, amb la capital Niamey, després cap a Nigèria on s’orienta cada vegada més cap al sud, cap a un delta pantanós. A Lokoja rep per la riba esquerra el seu principal afluent, el Bénoué, procedent del Camerun, que duplica el seu cabal abans d’arribar al delta marítim; desemboca a l’Atlàntic a Port Harcourt, després d’un viatge de 4.184 km.

El seu curiós recorregut ha fet que el Níger, durant molt de temps, hagi estat un enigma per als geògrafs i s’han fet hipòtesis molt fantasioses. Alguns el confonien amb el riu Senegal o amb el Congo, altres en feien una branca del Nil o el consideraven un riu tributari d’un llac interior. Va caldre esperar el 1830 amb l’expedició de Richard Lander per conèixer la veritat.

El riu Níger forma part dels rius, com el Senegal, que des dels anys 1980 han estat el centre d’interès a causa de l’accentuació de la sequera. L’Autoritat de la Conca del Níger (ABN), organisme de cooperació internacional entre nou països per on passa el riu, i la creació de l’Oficina del Níger (1932), vetllen perquè el riu ajudi tant al desenvolupament agrícola com en la producció d’energia elèctrica. La disposició de diverses embassaments, dels que el Sélingué n’és el principal, té d’ara endavant la vocació d’aportar energia elèctrica i augmentar la producció cerealista, amb un increment de la superfície de cultiu de l’arròs a uns quants països africans.

En direcció aigües avall, el riu banya les següents ciutats: Bamako (la capital de Malí, amb 1.690.471 d’habitants l’any 2006), Koulikoro (118.686 hab.), Ségou (102 000 hab.), Djenné (14.196 hab.), Mopti (115.000 hab.), Tombuctú (35.657 hab. estimats en 2008), Gao (38.190 habitants est. 2005), Tillabéri (16.000 el 2001), Niamey (707.591 hab. el 2001), Onitsha (561.106 el 2005) i Port Harcourt (2.667.435 hab. el 2007).

Font: wikipedia

 

Kalahari

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 18 d’abril de 2021

El Kalahari és un desert semiàrid i sorrenc de l’Àfrica austral, que té una extensió d’uns 500.000 km². Ocupa el 70% de Botsuana, i parts de Namíbia i Sud-àfrica. Altres fonts estendrien l’àrea del Kalahari fins als dos milions i mig de quilòmetres quadrats, arribant a Zimbàbue, Angola i Zàmbia.

Malgrat les limitacions del seu medi, ja era habitat d’ençà dels primers homínids; per exemple, es van descobrir fòssils d’Australopithecus africanus a la localitat del sud de Kalahari, de Taung.

El seu nom prové de la paraula tsuana kgalagadi, que significa ‘gran set’. El Kalahari és format per vastes zones cobertes per sorres de tons vermellosos i marrons i sense cap mena d’aigua a la superfície, ni permanent ni estacional. Tanmateix, el Kalahari no és un autèntic desert. Algunes parts del Kalahari reben més de 250 mm de pluja al llarg de l’any i tenen bastant vegetació; només és àrid de debò al sud-oest (menys de 175 mm de pluja anual), fet que en fa un desert fòssil.

L’estiu com l’hivern tenen temperatures càlides de dia i fresques de nit. Les precipitacions ocorren principalment entre octubre i abril (els mesos de l’estiu austral); la pluviometria passa dels 150 litres al sud-oest a 650 litres a la cantonada nord-est de Botsuana. L’evaporació supera els 2.000 litres a l’any i hi ha dèficit hídric en tots els mesos, excepte en els més plujosos. L’arena del desert de Kalahhari, que en alguns llocs té un gruix de 400 metres, ajuda a fer disponible l’aigua i afavoreix la vegetació; tanmateix, aquests sòls són molt pobres en nutrients.

La vegetació natural del Kalahari té un ventall de tipus de sabana. Al sud-oest, que és el més àrid, la sabana és dominada per herbes i arbusts i la proporció dels arbres augmenta generalment en la direcció nord-est. El delta de l’Okavango presenta vegetació d’aiguamolls. Una característica important del Kalahari és que es troba en una zona plana, però on isoladament hi ha turons i inselbergs.

Font: wikipedia

Txad

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 17 d’abril de 2021

El llac Txad és un llac poc profund situat a la frontera entre el Txad, el Níger, Nigèria i el Camerun, a l’Àfrica Central.

La seva capacitat ha anat minvant amb el pas del temps, per una banda a causa de la captació d’aigües per al regadiu i, de l’altra, per la desertització provocada per la proximitat del desert del Sàhara. En aquesta desertització, hi té un paper fonamental el descens agut de precipitacions, dramàtica conseqüència del canvi climàtic. El llac, al Níger, està situat a l’est, al departament de Diffa. A Nigèria, està situat al nord-est del país, dins l’estat de Borno, la capital del qual és Maiduguri. Al Txad, està situat a la rodalia de la capital, N’Djamena. El llac pren el nom d’aquest estat africà, perquè és on es troba la major part i on el llac està situat en un lloc més significatiu. Al Camerun, el llac es troba a l’extrem nord del país, en un indret força remot. La seva importància econòmica és vital, ja que proveeix d’aigua més de 20 milions d’habitants.

El seu tributari principal és el riu Chari, el qual li subministra el 90% de les aigües. A l’interior, té nombroses illes i bancs de fang, i a les vores abunden les zones pantanoses. A causa de la seva escassa profunditat, de tan sols 7 metres al punt més fondo, l’àrea és particularment sensible a canvis en la profunditat mitjana, i mostra fluctuacions en el nivell d’aigua segons l’època de l’any. Aparentment, les aigües no tenen sortida, tot i que s’infiltren dins les depressions de Soro i Bodele.

Hom creu que el llac correspon a les restes d’un antic mar interior, el qual s’estima que cobria una àrea de 400.000 km² fa 6.000 anys. Quan va ser descobert pels europeus l’any 1823, era un dels llacs més grans del món, però s’ha reduït considerablement des d’aleshores. El canvi climàtic i la demanda creixent d’aigua del llac n’han accelerat la degeneració als darrers 40 anys. Els pronòstics indiquen que el llac continuarà reduint-se, i fins i tot acabarà assecant-se al llarg del s. XXI

Font: wikipdia