Navega per l'autor

Drassanes per Àfrica

Gran Zimbàbue

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 1 d’abril de 2021

S’anomena Gran Zimbàbue a les restes d’una antiga ciutat de el regne de Zimbàbue (s. XIII-XV d.C.) situada sobre l’altiplà que domina el curs alt del riu Sabi, en l’actual Zimbàbue. Es componia d’una ciutat en alt (denominada pels arqueòlegs “L’Acròpolis”) i un vast recinte de pedra a la part baixa. Al segle XIV va ser la capital de el regne bantú dels Shona i la seva població aconseguiria els 20.000 habitants

El Gran Zimbàbue és una de les ruïnes d’una antiga ciutat situada al sud d’Àfrica. A dia d’avui es localitza als turons de sud-est de Zimbàbue. A mitjan el s. XV, el territori va quedar dividit en dos regnes separats: Torwa i Mwenw-Mutapa, aquest últim fundat pel rei Mutota i al qui els europeus van conèixer amb el nom de regne de Monomotapa. Era el centre de l’Imperi de Monomotapa, un regne que va basar la seva economia en l’intercanvi d’or per teles, que abasta zones de Zimbàbue i Moçambic.

Aquesta civilització va arribar a comerciar amb altres parts d’Àfrica a través de ports com és el de Sofala a sud del Zambeze. A la fi de s. XV, aquesta civilització va desaparèixer en estranyes circumstàncies. Quan van arribar els portuguesos en 1629, l’Imperi ja no existia. Al s. XI, va començar la seva construcció fins al s. XV.

Pel que fa a l’etimologia del nom, hi ha tres teories: el primer, la paraula ve derivada de Dzimba-dza-mabwe traduïda deldialecte Karanga de Shona com “grans cases de pedres”; el segon, suggereix que Zimbàbue és una forma contrària de dzimba-hwe traduïda com “cases venerades” en el dialecte de Zezuru de Shona (cases o tombes dels caps) i la tercera, la paraula Zimbàbue pot ser que es refereixi a una forma curta de ziimba remabwe o ziimba rebwe, que és un terme shona (dialecte: ChiKaranga) que significa ‘gran casa’ [construïda amb blocs de pedra].

El poble shona de llengua Karanga, es troba actualment vivint al voltant de la zona del Gran Zimbàbue en el que és l’actual província de Masvingo i se sap que han habitat aquesta regió des de l’època de la construcció de l’antiga ciutat. És reconegut com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Font: wikipedia

Alexandria

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 31 de març de 2021

La biblioteca d’Alexandria va ser la biblioteca més cèlebre de l’antiguitat. Situada a la ciutat egípcia d’Alexandria, es creu que fou creada als inicis del segle iii aC per Ptolemeu I Sòter i que va arribar a disposar d’un fons bibliogràfic de 700.000 de volums.

Manquen testimonis precisos sobre els aspectes més essencials de la biblioteca, i no s’han trobat les ruïnes del Museu, essent les del Serapeu molt escasses. Per a alguns escriptors llatins, la Gran Biblioteca fundada pels Ptolemeus amb prou feines quedà afectada a l’incendi provocat per les tropes de Juli Cèsar el 48 aC.

Segurament ja havia desaparegut en el moment de la dominació àrab, tot i que alguns escriptors comenten que el califa Úmar ibn al-Khattab ordenà la destrucció de milers de manuscrits. Independentment de les culpes de cristians i musulmans, el final de la biblioteca s’ha de situar en un moment indeterminat del s. III o del s. IV, potser el 273, quan l’emperador Aurelià prengué i saquejà la ciutat, o quan Dioclecià féu el mateix el 297. La biblioteca filla del Serapeu, successora de la Gran Biblioteca, fou espoliada, o almenys buidada, el 391, quan l’emperador Teodosi I el Gran ordenà la destrucció dels temples pagans de la ciutat d’Alexandria.

Font: wikipedia

Assuan

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 30 de març de 2021

Assuan és una ciutat d’Egipte, capital de la governació d’Assuan al sud d’Egipte, a 150 km al sud de Luxor. Antigament s’anomenava Syene o Siene i en egipci Suan, Sunu o Swan. La població de la ciutat és d’uns 270.000 habitants, majoritàriament àrabs i nubis. Assuan va ser a l’antic Egipte una ciutat de frontera, famosa per la qualitat de les seves pedres per a la construcció. La seva importància comercial va anar augmentant amb els anys i al segle III va ser un dels bisbats d’Egipte, centre evangelitzador de la regió fins a la seva conquesta àrab.

La resclosa d’Assuan és el nom que es dóna generalment a les dues rescloses existents a la vora de la ciutat d’Assuan (Aswan), a Egipte, i que porten ambdues aquest nom.

La primera, coneguda com la resclosa vella d’Assuan, fou construïda pels britànics entre el 1898 i 1902, i es va donar per acabada el 1907. Va servir per emmagatzemar una considerable quantitat d’aigua per al regadiu. En general els llocs amb restes arqueològics pràcticament no van ser tocats.

La segona es va projectar l’any 1952, exactament després del cop d’estat de Nasser i, en un principi, estava previst que els Estats Units ajudarien a finançar la construcció però no va reeixir i el 1956 el govern egipci es va proposar continuar el projecte en solitari. Finalment va poder realitzar-lo amb l’ajuda de la Unió Soviètica que en plena Guerra freda es bolcà en l’ajuda.

La resclosa fou en aquell temps una gran obra d’enginyeria; té 18 vegades més material que el que es va emprar per a la piràmide de Kheops. La resclosa té 4 quilòmetres de llarg, 1 quilòmetre d’amplada a la base i 125 metres d’altura. Quan es va posar a funcionar a ple rendiment per primer cop, la resclosa produïa al voltant de la meitat de l’energia del país i sobre un 15% del total l’any 1998, a més de portar l’electricitat a zones aïllades que fins aleshores no en tenien.

L’embassament de l’aigua va crear un llac artificial que va rebre el nom de llac Nasser, en honor del president Nasser, principal impulsor de la infraestructura.

 

Mar Roja

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 29 de març de 2021

El mar Roig és un golf o conca de l’oceà Índic entre Àfrica i Àsia. La connexió amb l’oceà és cap al Sud, a través de l’estret de Bab al-Mandeb i el golf d’Aden. Cap al nord es troba la península de Sinaí, el golf d’Aqaba i el golf de Suez (que al seu torn arriba a el canal de Suez). El mar té uns 2.200 km de llarg i el seu ample màxim és de 335 km. La profunditat màxima és de 2.130 m, sent la mitjana d’uns 500 m. També posseeix extenses plataformes d’escassa profunditat, en què es troba abundant vida marina i corals. La superfície total és de, aproximadament, 450 000 km². Aquest mar és part de la vall del Gran Rift i és una important via de comunicació entre Europa i l’Extrem Orient.

La temperatura de l’aigua a la superfície es manté entre els 20ºC i els 30 al llarg de tot l’any. La visibilitat també és bona fins als 200 metres, tot i que el mar és conegut per les seus vents forts i els impredictibles corrents locals. Es va originar quan Àfrica es va separar de la península aràbiga, un moviment que va començar fa ja uns 30 milions d’anys. Aquest efecte continua avui dia, i el mar a poc a poc s’eixampla, per la qual cosa es desenvolupa activitat volcànica en les seves parts més profundes. El model de John Tuzo Wilson, amb el qual coincideix una part majoritària de la comunitat científica, estipula que aquest mar es convertirà en un oceà en un futur llunyà.

Aquest mar és famós pels seus llocs per busseig, on es pot nedar en una increïble vida aquàtica, com Ras Mohammed i l’Illa Rocosa a Egipte. También existeixen llocs menys coneguts al Sudan, per exemple Sanganeb, Angarosh i Shaab Rumi. El mar Roig va passar a ser una important destinació per als entusiastes del busseig a partir de les expedicions de Hans Hass en els anys 1950 i les de Jacques-Yves Cousteau en dècades posteriors.

També és conegut per la història que narra la Bíblia que les aigües es van partir en dos perquè els israelites poguessin passar per escapar dels egipcis.

Entre les ciutats riberenques destaquen: Assab, Massawa, Hala’ib, Port Sudan, Safaga, Hurghada, El Suweis, Sharm el-Sheikh, Eilat, Aqaba, Dahab, Gidda, Al Hudaydah

Font: wikipedia

Kilimanjaro

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 28 de març de 2021

El Kilimanjaro és una muntanya situada al nord-est de Tanzània, formada per tres volcans inactius: el Shira, a l’oest, des de 3962 m d’altitud; el Mawenzi, a l’est, de 5149 m i el Kibo, entre tots dos, el més recent des del punt de vista geològic i el bec, l’Uhuru, s’eleva fins als més 5.891,8 m. És la muntanya més alta d’Àfrica, la muntanya independent més alta de l’món -a uns 4900 m d’alçada des de la base a la Altiplà- i el quart pic ultraprominent a la Terra. És conegut a més pels famosos camps de gel del seu cim, que s’estan reduint de forma dràstica des de principis de segle XX i s’estima que desapareixeran per complet entre 2020 i 2050. La disminució de les precipitacions de neu responsable d’aquest retrocés s’atribueix sovint a l’escalfament global, a més d’un important procés de desforestació. Tot i la creació de el parc nacional de el Kilimanjaro en 1973, encara que aquest parc té un paper essencial en la regulació bioclimàtica del cicle hidrològic, el cinturó forestal continua estrenyent, a causa de que la muntanya és la llar dels pastors massai al nord i a l’oest, que necessiten prats d’altitud per pasturar els seus ramats, i camperols chagga a sud i a l’est, que conreen parcel·les cada vegada més extenses en el piedemonte, malgrat un procés de conscienciació iniciat a principis de segle XXI.

Després de la sorpresa causada en el món científic per la seva contemporani descobriment en 1848 per part de Johannes Rebmann, el Kilimanjaro va despertar l’interès d’exploradors com Hans Meyer i Ludwig Purtscheller, que van aconseguir la cimera en 1889 acompanyats per la seva guia Yohanas Kinyala Lauwo. Més tard es va constituir en una terra d’evangelització que es van disputar catòlics i protestants. Finalment, després de diversos anys de colonització alemanya i posteriorment britànica, va veure el emergir d’una elit chagga que va esdevenir la base de el naixement d’una identitat nacional i de la independència del Tanganyika el 1961.

Posteriorment es va convertir en una muntanya emblemàtica, evocada i representada en l’art i convertida en símbol en nombrosos productes comercials. És molt apreciada pels milers de muntanyencs que realitzen la seva ascensió traient profit de la gran diversitat de la seva fauna i de la seva flora.

Font: wikipedia

Nil

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 27 de març de 2021

El riu Nil és el riu més gran d’Àfrica. Amb una longitud de 6.671 km des del seu naixement a Burundi fins a la seva desembocadura al mar Mediterrani, flueix a través d’Uganda, el Congo, el Sudan, el Sudan del Sud, Etiòpia i Egipte. El Nil té dos afluents principals, el Nil Blanc i el Nil Blau. El Nil Blanc s’inicia a la regió dels Grans Llacs d’Àfrica central, mentre que el Nil Blau sorgeix del llac Tana a Etiòpia

El riu Nil Blanc és el riu que dóna origen al riu Nil quan conflueix a Khartum amb el Nil Blau. Per a molts geògrafs, no es tracta pas d’un riu sinó d’un tram del Nil que quan passa pel Sudan rep el nom de Nil Blanc. En sentit estricte, Nil Blanc es refereix al riu format al llac No, a la confluència dels rius Bahr al Jabal i Bahr el Ghazal. En sentit ampli, Nil Blanc es refereix als aproximadament 3.700 quilòmetres de riu que drenen des del llac Victòria al Nil Blanc pròpiament dit. La seva conca és d’1.849.988 km² i el seu cabal mitjà de 897 m3⋅s-1

Els estats per on passa o d’on vénen les seves fonts són: Sudan, Uganda, Burundi, Ruanda, Tanzània, Kenya (pel llac Victòria) i la República Democràtica del Congo (pel llac Albert).

El Nil Blau és un riu de 1.783 km de llargària que desaigua al Nil, a la ciutat de Khartum. Neix al llac Tana, a Etiòpia, amb el nom d’Abbai i corre cap al nord per Etiòpia i Sudan. El Nil Blau neix al llac Tana, de 2.156 km2, localitzat a l’altiplà nord d’Amhara, a 1.778 m d’altitud.

En aquest llac, hi conflueixen uns 50 rius menors que es barregen en les seues aigües. Al més gran d’eixos tributaris, els etíops l’anomenen Abbai Wenz (“riu gran”) o, comunament, Abbai (አባይ en idioma amhàric). Afirmen que és el vertader Nil Blau. Neix en un petit bosc d’arbres que s’eleven en un prat de brossa baixa, en un lloc on les aigües surten de terra bombollejant, i constitueixen unes deus ocultes entre la vegetació

A uns 32 km del llac Tana, cap al sud-est, a l’altiplà etíop, hi ha les cascades del Nil Blau, també anomenades Tis Abbai, que en la llengua local significa “aigua fumejant”. En aqueix lloc, hi ha una petita central hidroelèctrica. Des d’eix punt, ja es pot anomenar el riu pròpiament, sense cap dubte, Nil Blau. A part de l’existència d’eixa modesta central hidroelèctrica, els etíops no exploten les aigües del Nil, ni per a obtindre energia, ni per a conreus de regadiu

El riu Nil és un dels més importants del món, i és un dels rius gràcies als quals a Egipte es poden plantar arbres en zones que, sense aquests, serien desert. Després del seu recorregut per terres etíops, el Nil Blau arriba a Khartum, capital del Sudan, on es fusiona amb el Nil Blanc. Junts, els dos rius conformen el Nil pròpiament dit. Les inundacions anuals del Nil es deuen en gran part al Nil Blau, que ofereix al llarg de l’any moltes variacions en el seu cabal. En la confluència a Khartum de les dues branques del Nil, (Nil Blau i Nil Blanc), el Nil Blau aporta poc més d’un 30% de l’aigua (en èpoques de pluges al massís etíop, molt més que això, cosa que genera les crescudes del Nil), mentre que el Nil blanc aporta el quasi 70% restant.

Canal de Suez

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts, 26 de març de 2021

El Canal de Suez és un canal artificial que enllaça el mar Mediterrani amb el mar Roig a través de l’Istme de Suez i aïllant la península del Sinaí. El canal, que des de 1957 es troba en territori egipci, fou construït per Ferdinand de Lesseps entre els anys 1859 i 1869.

La seua longitud és de 162,2 km i uneix Port Saïd (a la riba mediterrània) i Suez (a la costa del Mar Roig). Aquest canal té una enorme importància per a l’abastiment europeu de petroli i pel comerç mundial en general puix permet la comunicació marítima entre Europa i Àsia sense necessitat de circumval·lar el continent africà pel cap de Bona Esperança (Sud-àfrica).

Construcció per la Companyia del Canal de Suez

Les obres d’excavació del canal es van iniciar oficialment el 25 d’abril de 1859 per l’empresa de Ferdinand de Lesseps, amb l’autorització de les autoritats egípcies de l’època, i va ser inaugurat en 1869. Una part important dels planols van ser realitzat per l’enginyer austríac Alois Negrelli (1799-1858), que va morir abans la inauguració de la seva obra. Per a l’ocasió, el compositor italià Giuseppe Verdi va compondre (per encàrrec) l’òpera Aïda. Al moment de la inauguració, Egipte posseïa el 44% de les accions i uns 21.000 francesos la resta.

El canal travessava el territori egipci. Lesseps va assolir obtenir del governador d’Egipte, Said Bajá, la concessió per a la construcció del canal. Després de la subscripció de 1858. Conforme a l’acord que havia estat signat, Egipte concedia lliurement les terres, les pedreres i una conducció d’aigua potable i proporcionava a la societat creada per Lesseps les quatre cinquenes parts de la mà d’obra que era necessària per a l’escombra, així és com una de les més grans obres de l’enginyeria del món va ser realitzada per desenes de milers de fellahs duts per la força des de tots els llocs d’Egipte. Al principi no es disposava de maquinària i tot havia de fer-se a mà, en xifres oficials van morir 20 treballadors i el clima era malaltís. El treball es va accelerar després de la introducció de les dragues de catúfols. Com a conseqüència secundària, els Grans Llacs Amargs que fins aquell temps estaven poblats de balques (typha angustifolia) que no poden viure en aigües salades, quedaren connectats amb les aigües salades del Mediterrani i del Golf de Suez i s’extinguiren totes les balques

La construcció del Canal de Suez marca una fita en la història de la Tecnologia, per primera vegada es van emprar màquines d’excavació especialment dissenyades per a aquestes obres, amb rendiments desconeguts fins a aquesta època.En una mica més de dos anys es van excavar més de 50 milions de metres cúbics, dels 75 milions de la totalitat de l’obra.

El 17 de febrer de 1867 un primer vaixell va travessar el canal, encara que la inauguració oficial es va realitzar el 17 de novembre de 1869 amb la presència de l’emperadriu Eugenia de Montijo.

En 1875 el Pachá d’Egipte, a causa del deute extern del país, va posar a la venda la seua part de les accions del Canal. En una ràpida maniobra, el Primer Ministre d’Anglaterra, en aquell temps Benjamin Disraeli, va convèncer a la Reina Victoria de la necessitat de comprar-les per a prendre el control sobre la ruta cap a l’Índia, la colònia més rica d’Anglaterra. Un enviat de Disraeli va aconseguir un quantiós préstec de part de la Casa banquera Rothschild, i d’aquesta manera Anglaterra es va assegurar el domini del Canal.

La Convenció de Constantinoble de 1888 va declarar el canal zona neutral sota protecció britànica. En ratificació d’aquest tractat, L’imperi Otomà va accedir a permetre la navegació internacional de forma lliure a través del canal, tant en temps de pau com de guerra.

El 1936, després de llargues converses amb Egipte, la Gran Bretanya va accedir a l’enviament d’algunes unitats militars simbòliques egípcies al Sudan a més d’algunes concessions sobre el seu estatus internacional, a canvi que els britànics asseguressin la seva posició al canal de Suez.

Font: wikipedia

 

Transferència

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 25 de març de 2021

Com a becari del Govern francès vaig fer una estada de 4 mesos a Tolosa de Llenguadoc. Vaig acceptar el desplaçament temporal perquè a Barcelona estava encallat per manca de recursos materials. Uns anys més tard em van enviar també a uns laboratoris dels Països Baixos, també durant 4 mesos

A França, a més d’acabar la part experimental de la meva tesi, també hi vaig conèixer estudiants africans. Al cap de tres anys vaig reflexionar sobre la seva sort. Sense saber-ho, jo diria que com a molt es van refugiar a les seves universitats de partida. No s’ha sabut des de Barcelona quina va ser la seva sort

Els treballs que hi vaig fer van ser determinants per accedir a una gran empresa química. Possiblement jo en vaig sortir més ben parat que ells, els africans. La transferència de tecnologia només es pot realitzar amb certes garanties amb allò que anomeno Aeri. L’aeri té dues estacions (estrangera i pròpia) amb una cadira, ocupada per qui trasllada una tecnologia a l’estació receptora

La situació tecnològica dels països africans és molt desconeguda, però fa èmfasi en problemes locals com la recerca sobre la malària i les propietats de flora i fauna, entre d’altres temes tècnics