Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 7 de maig de 2021

Rabat és la capital del Regne del Marroc i de la regió Rabat-Salé-Kenitra. Està situada a la costa atlàntica, a la riba sud i en la desembocadura del riu Bu Regreg, que la separa de la veïna Salé. Segons el cens del 2004 tenia una població d’1.622.860 habitants, el que la converteix en la segona ciutat més populosa del país després de Casablanca

Els barris de Rabat (quartiers, en francès) es reparteixen en forma de ventall i estan socialment molt diferenciats. En primer lloc, Uday i Medina se situen com a eix central per a la trobada de l’Bu Regreg i de l’oceà Atlàntic. A l’oest se succeeixen una sèrie de barris populars i de classe mitjana al llarg de la costa, com Akkari, Yacoub El Mansour, Massa i el Fath.

Un segon grup de barris modestos es disposa al llarg de les rambles, vorejant el Bu Regreg, i inclou Youssoufia, Takadoum i ha Nahda. Entre aquests dos radis dels barris de classe mitjana, però, es troba una àmplia diagonal de pròspers barris com Les Orangers, Aviation, Mabel, Hassan o Agdal Hi ha Riad, i això es reflecteix en els habitatges de luxe que hi ha als barris Souissi i Ambaixadors. Aquest és el lloc d’elecció per a les residències diplomàtiques. Aquest vast pla urbà, airejat, amb abundant vegetació i boires procedents de l’Oceà, contrasta notablement amb els illots més estrets i densos que l’enquadren.

A més, dos grans projectes estan canviant la cara de la ciutat: el projecte Amwaj, l’objectiu és l’organització de la desembocadura del riu Bo Regreg sobre les seves dues ribes, amb hotels, residències de luxe d’estil àrab-andalús; i el projecte Sephira, que pretén organitzar la cornisa de litoral atlàntic mitjançant la construcció d’hotels, un teatre, un complex esportiu i residències de luxe d’estil contemporani.

El centre històric de la ciutat, que inclou els principals edificis i places, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco en 2012. A Rabat es troben diversos llocs d’interès, com ara la Torre Hassan, el Mausoleu de Mohamed V, l’alcassaba o la medina de la ciutat.

• Casba dels Udayas: rábida dominant la desembocadura de l’uadi Bu Regreg on es troba el museu de Udayas: la rábida va ser concebuda a del principi com el refugi de l’museu nacional Joies.

• Torre Hassan: les ruïnes de la mesquita edificada per Ja’qub a el-Mansur, destruïda en el moment de l’terratrèmol de Lisboa de 1755 i el Mausoleu de Mohamed V, on reposa el difunt rei Mohamed V i els seus dos fills, el rei Hassan II i el seu germà menor Moulay Abdellah.

• La necròpolis de Xella: edificada en 1339, Xella va ser un antic poblat fenici, cartaginès i romà

• La mesquita de Agdal.

• La catedral Sant Pere de Roma: situada a la Plaça de Golan. Aquest edifici, sempre destinat a l’culte catòlic, va ser completat en 1930

• Donar-al-Mahkzen: el palau reial i la seu de govern on treballen i resideixen més de dues mil persones. S’accedeix al palau per una vasta esplanada, el “Méchouar”

* Bab ar-Rouah i l’avinguda de les Forces Armades Reials (FAR).

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 6 de maig de 2021

Casablanca és la ciutat més gran del Marroc i el seu port més important. Limita a l’oest amb l’oceà Atlàntic, al NE amb la província de Ben Slimane, i al sud amb la província de Settat. Es troba a la regió d’Hispania Nova. És considerada la capital econòmica del país, encara que la capital oficial i seu del govern és Rabat. Situada a l’oest, en la costa de l’Oceà Atlàntic. Segons el cens de 2009, la població de Casablanca és de 3.027.000 habitants. Disposa de l’aeroport internacional Mohammed V

A Casablanca hi ha la Mesquita Hassan II, la major del món després de la de La Meca. El seu minaret és també el més alt del món, amb 210 metres d’altura. Fou feta construir pel rei Hassan II i conclosa el 1993.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 5 de maig de 2021

Marràqueix és una ciutat del sud-oest del Marroc, al peu de l’Atles, a 466 m d’altura. L’any 2004 tenia una població oficial d’1.036.500 habitants, xifra que quedaria molt curta en estimacions no oficials. La Medina de Marràqueix està inscrita en la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1985.

Té el soc o mercat més gran del Marroc i la plaça més atrafegada de tota Àfrica, anomenada Djemà-el-Fna. Marràqueix està dividida en la Medina i la ciutat moderna.

El nom de la ciutat ha originat el nom del país, Marroc, del qual el nom àrab de Marràqueix és una derivació, i el nom original n’és Marrúkeix (‘ves-te’n corrents’) transformat pels francesos en Marrakech.

El clima n’és mediterrani sec. La temperatura mitjana anual és de 19,2 °C i oscil·la entre els 11,6 °C de gener i els 27,6 °C de juliol. Les gelades són rares mentre que les altes temperatures són habituals durant l’estiu, i superen els 40 °C en diverses ocasions cada any. Les precipitacions són de 247 mm anuals concentrades d’octubre a maig, moltes vegades de manera torrencial.

El 1585 es calculava la població en prop de 20.000 habitants, el 1693 n’eren 25.000, el 1804 uns 30.000, el 1864 uns 50.000 i el 1868 uns 60.000; però del s. XIX hi ha diverses estimacions contradictòries. Al s. XX Marraqueix era la ciutat més poblada del Marroc; el 1926 tenia 149.263 habitants (3.652 europeus i 12.718 jueus); el 1936 n’eren 190.314 (6.849 europeus i 25.646 jueus) i el 1947 eren 241.000 habitants.

Els jueus s’hi van instal·lar a partir del 1560 i al s. XVII tenien el seu barri propi conegut com a Mallah (com el barri jueu de Fes). La comunitat va emigrar a Palestina a l’entorn de 1950-1960.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 4 de maig de 2021

Melilla  és una ciutat autònoma d’Espanya situada al nord d’Àfrica. És un enclavament de sobirania espanyola. Hi conviuen quatre religions: cristians, musulmans, jueus i hindús. Té un gran patrimoni del modernisme, només superat a Espanya pel de Barcelona. A més a més, s’hi pot veure l’únic arc gòtic de tot Àfrica.

La Constitució Espanyola de 1978 reconegué Ceuta i Melilla com a ciutats autònomes. L’any 1995 es va aprovar a les Corts Generals (Parlament) un estatut específic, que encara que no els concedeix capacitat legislativa, sí que els permet proposar a les Corts les iniciatives legislatives que considerin oportunes. A diferència de les comunitats autònomes, no té una assemblea legislativa autònoma pròpia.

Declarat port franc, Melilla es beneficia del trànsit comercial, amb moltes empreses espanyoles allà instal·lades per obtenir beneficis fiscals. Més d’un 50% de l’activitat empresarial està lligada a l’habitatge. Destaca també el paper de la pesca.

Depèn del Marroc i Espanya per a abastir-se de béns bàsics. Centenars de persones creuen cada dia la frontera per treballar. El mur de contenció que pretén frenar la immigració il·legal és una font constant de problemes.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 3 de maig de 2021

Ceuta és una ciutat d’Espanya, situada a l’Àfrica i reconeguda com a ciutat autònoma per la constitució espanyola de 1978.[1] La ciutat antiga és situada al centre de l’istme que uneix la península del Monte Hacho i el continent i s’ha estès al voltant d’una àmplia badia.

La ciutat de Ceuta és reclamada pel Marroc com a part del seu territori nacional.

El gentilici de Ceuta era ceptil. Ceuta té actualment 84.963 habitants. La població espanyola inclou la d’origen magribí, hindú, xinès i jueu. L’idioma oficial és el castellà. La població d’origen magrebí parla l’amazic i també una varietat local de l’àrab marroquí del nord, anomenat dàrija, d’ús exclusivament oral. Aquestes dues llengües no tenen reconeixement oficial.

El port és de tràfic intens (importació de productes manufacturats i exportació de minerals, bestiar i fusta) i, juntament amb l’activitat pesquera, representa la base econòmica de la població. Té indústria derivada d’aquesta darrera activitat (conserves de peix), a més de l’artesana tradicional (cuir, tapissos).

La Constitució Espanyola de 1978 estableix en la seva disposició transitòria cinquena que les ciutats de Ceuta i Melilla podran constituir-se en Comunitats autònomes si així ho decideixen els seus respectius Ajuntaments mitjançant acord adoptat per la majoria absoluta dels seus membres i així ho autoritzen les Corts Generals, mitjançant una llei orgànica, en els termes previstos en l’article 144.

Ceuta té la denominació de Ciutat Autònoma de Ceuta, arran de l’aprovació del seu Estatut d’Autonomia, que és la Llei Orgànica 1/95, publicada en el Butlletí Oficial de l’Estat (B.O.E.) de data 14 de març de 1995, i que entrà en vigor l’endemà de la seva publicació.

Des de finals de 2005 està en projecte la reforma de l’Estatut d’Autonomia, amb la qual, a més d’assumir més competències, la Ciutat Autònoma de Ceuta passaria oficialment a denominar-se Comunitat Autònoma, equiparant-se així completament a la resta de comunitats espanyoles.

La màxima autoritat política és l’Alcalde-President, representat des de 2007 per Juan Jesús Vivas, del PP.

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 2 de maig de 2021

Las Palmas de Gran Canaria és una ciutat i municipi espanyol, capital de l’illa de Gran Canària, de la Província de Las Palmas i de la Comunitat Autònoma de Canàries (capitalitat compartida amb Santa Cruz de Tenerife). Amb una població de 381.223 habitants en 2.020 és la ciutat més poblada de Canàries i la novena d’Espanya.

La ciutat va ser fundada el 1478, sent considerada la capital de facto (sense significat jurídic i real) de l’arxipèlag canari fins al segle XVII. És seu de la Delegació de Govern d’Espanya, així com a seu de la seva corresponent subdelegació provincial, de la presidència de Govern de Canàries en períodes legislatius alterns amb Santa Cruz de Tenerife, de la Presidència de el Tribunal Superior de Justícia de Canàries, de la Diòcesi de Canàries (que engloba la província de Las Palmas), de el Consell Econòmic i Social de Canàries, així com altres institucions de diversa importància com la Casa Àfrica. El Carnaval de Las Palmas de Gran Canària és un dels esdeveniments més importants de Canàries, i gaudeix d’una important projecció nacional i internacional.

Els municipis confrontants a la ciutat formen una àrea metropolitana de més de 600 000 habitants, constituint l’àrea metropolitana més gran de Canàries i novena de Espanya. El municipi té una extensió de 100,55 km² (IBESTAT, 2003). La seva altitud és de 8 metres sobre el nivell de la mar (a la part més meridional). El clima és d’escasses precipitacions, amb una temperatura mitjana d’uns 22 ° C.

La ciutat presenta un clima àrid càlid (BWh) d’acord amb la classificació climàtica de Köppen, altament influenciat pels vents alisis. A causa de la variabilitat geogràfica i climàtica del municipi de Las Palmas de Gran Canaria, aquest presenta quatre tipus de clima, donant-se en el següent ordre conforme ens allunyem de la mar i per tant s’incrementa l’altitud: El clima semiàrid càlid (BSh), el clima semiàrid fred (BSk), el clima mediterrani (Csa) i el clima oceànic mediterrani (Csb). Els hiverns de la ciutat estan just per sobre de la mitjana per a ser considerat un clima tropical (18 ° C de mitjana en gener, el mes més fred). Unit a la situació de l’arxipèlag al costat de l’tròpic de Càncer, aquests factors proporcionen a Las Palmas de Gran Canaria temperatures mitjanes de 19 ° C a l’hivern i 25 ° C a l’estiu. Els vents alisis -arribats del nord europeu- porten aire fresc i humit. Els núvols procedents de el continent filtren els raigs solars i el corrent marí d’aigües fredes del Golf regula les oscil·lacions tèrmiques.

El clima de la ciutat és, segons un estudi realitzat pel climatòleg Thomas Whitmore el 1996, el més «agradable» de les 600 ciutats de el món analitzades en aquest estudi

Font: wikipedia

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 1 de maig de 2021

Santa Cruz de Tenerife és un municipi canari pertanyent a la província de Santa Cruz de Tenerife, (Espanya). És la capital de l’illa de Tenerife i de la seva província; a més comparteix capitalitat de la Comunitat Autònoma de Canàries amb Las Palmas de Gran Canaria. El municipi està situat al nord-est de l’illa de Tenerife, a la vora de l’Oceà Atlàntic. La ciutat està enclavada entre la badia que duu el seu mateix nom i el Massís d’Anaga, alçant-se en amfiteatre des de la costa fins al cim.

Té una extensió de 150,56 km² i una població de 220.902 habitants (INE gener de 2007). La seva altitud en el centre històric és de 4 metres sobre el nivell del mar i el municipi té 58,33 quilòmetres de costa i dividit naturalment pel barranc de Santos. La ciutat està situada en una orografia abrupta, formant una aglomeració urbana amb San Cristóbal de La Laguna, absorbint altres localitats com Taco i la Cuesta. A la ciutat es troba el Parlament de Canàries. A la ciutat se celebra un dels carnavals més grans del món.

El clima és àrid amb escasses pluges (poc més de 200 mm), i temperatures suaus amb una mitjana de 21 °C anuals i escassa amplitud tèrmica diària, endolcit pels vents alisis. Per la seva importància geoestratègica, la ciutat ha estat definida com una ciutat global, l’única de Canàries en aquest lloc i una de les poques d’Espanya. Entre altres institucions presents a la ciutat destaca la seu de la Unesco a Canàries.

El 2012, el diari britànic The Guardian va incloure a Santa Cruz de Tenerife a la llista dels cinc millors llocs del món per viure, al costat del districte de Cihangir, a Istanbul; el districte de Sankt Pauli, a Hamburg; la costa nord de Maui, a Hawaii, i Portland, a l’estat d’Oregon (Estats Units)

Els seus habitants se’ls coneix com a santacruceros, o també chicharreros (nom que normalment s’estén a tots els habitants de Tenerife).

La majoria de la població és catòlica, també hi ha importants comunitats d’hindús i musulmanes.

En comparació amb la propera ciutat de San Cristóbal de La Laguna, que és la seu del Bisbat de Tenerife, tradicionalment la ciutat de Santa Cruz de Tenerife ha tingut un caràcter molt més secular. Aquest fet va propiciar a la ciutat institucions de profunda tradició laica com el Temple Maçònic de Santa Cruz de Tenerife que va ser un dels majors centres maçònics d’Espanya.

Font: wikipedia