Marràqueix

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 22 d’abril de 2021

Marràqueix és una ciutat del sud-oest del Marroc, al peu de l’Atles, a 466 m d’altura. L’any 2004 tenia una població oficial d’1.036.500 habitants, xifra que quedaria molt curta en estimacions no oficials. La Medina de Marràqueix està inscrita en la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1985.

Té el soc o mercat més gran del Marroc i la plaça més atrafegada de tot Àfrica, anomenada Djemà-el-Fna. Marràqueix està dividida en la Medina i la ciutat moderna.

El nom de la ciutat ha originat el nom del país, Marroc, del qual el nom àrab de Marràqueix és una derivació, i el nom original n’és Marrúkeix (‘ves-te’n corrents’) transformat pels francesos en Marrakech.

El clima n’és mediterrani sec. La temperatura mitjana anual és de 19,2 °C i oscil·la entre els 11,6 °C de gener i els 27,6 °C de juliol. Les gelades són rares mentre que les altes temperatures són habituals durant l’estiu, i superen els 40 °C en diverses ocasions cada any. Les precipitacions són de 247 mm anuals concentrades d’octubre a maig, moltes vegades de manera torrencial.

El 1585 es calculava la població en prop de 20.000 habitants, el 1693 n’eren 25.000, el 1804 uns 30.000, el 1864 uns 50.000 i el 1868 uns 60.000; però del s. XIX hi ha diverses estimacions contradictòries. Al s. XX Marraqueix era la ciutat més poblada del Marroc; el 1926 tenia 149.263 habitants (3.652 europeus i 12.718 jueus); el 1936 n’eren 190.314 (6.849 europeus i 25.646 jueus) i el 1947 eren 241.000 habitants.

Els jueus s’hi van instal·lar a partir del 1560 i al s. XVII tenien el seu barri propi conegut com a Mallah (com el barri jueu de Fes). La comunitat va emigrar a Palestina a l’entorn de 1950-1960.

Font: wikipedia

Amazighen

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 21 d’abril de 2021

Els amazics o berbers (en cabilenc i altres dialectes amazics: imaziγen) són un poble del nord de l’Àfrica. Tradicionalment, han parlat les llengües de la branca amaziga de la família afroasiàtica. La paraula berber, que sovint s’usa per a referir-se a aquest poble, prové de la paraula llatina barbarus (‘bàrbar’), mentre que el poble mateix s’autoanomena amazigh (‘persona lliure’, en plural imazighen)

Malgrat que històricament han circulat moltes teories sobre el seu origen, actualment, gràcies al fet que les restes arqueològiques del nord d’Àfrica són abundants i de gran qualitat, es pot afirmar que els amazics estan presents al territori on es troben avui des de la més remota antiguitat. Per tant, se’ls considera la població autòctona del nord d’Àfrica. Hi ha diverses teories que afirmen l’origen eurasiàtic dels amazics; per exemple, en regions com el Rif del Marroc, hi ha poblacions d’aspecte europeu (ulls blaus o verds i cabell ros o pèl roig), com els rifenys

Habiten en grups compactes, generalment a la muntanya, al Marroc (Rif, Atles Casablanca i Sus) i a Algèria (Cabília, Aurès, Mzab i Ahaggar), però també a Tunísia (illa de Jerba, Matmata i altres zones del sud), Líbia (majoritàriament, muntanya Nefussa i Zuwarah), Egipte (oasi de Siwa), Mali (nord-oest), Níger (nord-oest), i en algunes tribus molt limitades a Mauritània (rodalia de Nouakchott), el Txad i Burkina Faso

Es divideixen en pobles (karuba), cadascun dels quals és administrat per una Djamaa, assemblea de ciutadans encapçalada per un amin (cap d’assemblea) i un temman (inspector). Els amazics no han demanat mai autonomia política, però sí el reconeixement de la seva cultura com a part integrant dels estats que la formen.

Ni al Marroc ni a l’Algèria hi ha autonomia interna, tot i que el 28 de maig del 1995 es va crear al Marroc un Haut-Commissariat à l’amazighité amb competències per a desenvolupar l’ensenyament en amazigh, però es tracta d’una mesura politicoadministrativa i no pas un reconeixement de iure, de manera que la seva existència és precària. A Algèria, reclamen autonomia política i cultural. Els tuareg han recorregut sovint a la lluita armada per tal d’aconseguir reconeixement tant a Níger com a Mali.

El seu origen resta de moment desconegut, però és molt antic. El fet de trobar amazics de cabell ros pot suggerir que hi va haver una barreja de les poblacions de la costa sud del Mediterrani amb poblacions de la costa nord, però en una època tan antiga que no es pot determinar. De moment, es treballa la llengua amazic com a font per avaluar el seu possible origen.

Font: wikipedia

Cartago

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 20 d’abril de 2021

Cartago va ser una antiga ciutat del nord d’Àfrica, a l’actual Tunísia (a uns disset quilòmetres al nord-est de la capital d’aquest país), fundada per emigrants fenicis de Tir a finals del segle IX aC, segons la datació moderna més acceptada.

Després de la caiguda de Tir en poder dels caldeus, Cartago es va independitzar i va desenvolupar un poderós Estat que va arribar a rivalitzar amb les ciutats estat gregues de Sicília primer i amb la República romana segles després. La seva estructura de govern va ser de caràcter republicà amb certes característiques monàrquiques o de tirania, encara que va evolucionar posteriorment a un sistema plenament republicà. Els territoris controlats per Cartago la van convertir a la capital d’un pròsper Estat, veient-se enriquida pels recursos provinents de tot el Mediterrani occidental.

En el segle III a. C. es va enfrontar a la República romana en tres guerres (conegudes com a primera, segona i tercera guerres púniques) per l’hegemonia en el Mediterrani occidental i de les quals va sortir derrotada. A mitjan segle II a. C., va ser destruïda per Escipió Emilià en l’anomenada tercera guerra púnica.

L’any 29 a. C. August va fundar en el mateix lloc una colònia romana amb el nom de Colònia Iulia Concordia Carthago, que es va convertir a la capital de la província romana d’Àfrica, una de les zones productores de cereals més importants de l’Imperi romà. El seu port va ser vital per a l’exportació de blat africà cap a Roma. La ciutat va arribar a ser la segona en importància de l’Imperi amb 400.000 habitants.

L’any 425, els vàndals liderats per Genseric van prendre la ciutat i la van convertir a la capital del seu nou regne. Va ser reconquistada pel general bizantí Belisari l’any 534, romanent sota influència bizantina fins a l’any 705.

Font: wikipedia

Mediterrània

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 19 d’abril de 2021

La mar Mediterrània, o el mar Mediterrani, és una mar continental situada entre Europa (al nord –part occidental– i a l’oest), l’Àfrica (al sud) i Àsia (al nord –part oriental– i a l’est). Cobreix una extensió aproximada de 2.500.000 km². És el bressol de moltes civilitzacions occidentals de l’edat antiga.

L’única connexió natural amb l’oceà és amb l’Atlàntic a través de l’estret de Gibraltar, i artificialment amb la mar Roja (oceà Índic) a través del canal de Suez. Això fa que les marees a la Mediterrània siguin gairebé imperceptibles.

La Mediterrània prové d’una mar anterior més gran, anomenada Tetis. La teoria de la tectònica de plaques preveu l’acostament d’Àfrica a Europa, de manera que la mar es convertirà d’aquí a cinc milions d’anys en un gran llac que s’assecarà, ja que rep menys aigua dels rius que la que s’evapora.

És la mar amb les taxes més elevades d’hidrocarburs i contaminació del món.

Els termes Mediterrani i Mediterrània provenen del nom llatí mediterraneus, amb el significat ‘d’enmig de la terra’ (de medius, ‘mitjà’ + terra, ‘terra’, ‘contrada’). Per als antics romans, el Mediterrani era el centre geogràfic de la Terra.

Al llarg de la història humana, moltes civilitzacions i cultures han conegut i donat nom a aquest mar. En temps de l’Imperi Romà també era conegut com a Mare Nostrum ‘Mar Nostre’, i també Mare Internum, significant ‘mar intern’ o ‘mar interior’, ja que està envoltat de terra: Europa, Àsia i Àfrica, amb només l’estret de Gibraltar com a única sortida natural.

Els grecs l’anomenaren Μεσόγειος (Mesogeios) ‘Entre terres’ (de μεσο, ‘enmig’ o ‘al mig’ + γαιος, ‘terra’, ‘contrada’). En l’Antic Testament, el litoral mediterrani de Terra Santa és anomenat Mar Posterior (des del punt de vista d’algú mirant cap a l’est, això és, amb el Mediterrani al darrere), a vegades anomenat mar occidental i també mar dels Filisteus, ja que aquest poble ocupava una llarga franja del litoral mediterrani, al costat dels seus veïns palestins.

Tot sovint fou conegut com el Gran Mar, o simplement El Mar. En hebreu modern és conegut com a aהַיָּם הַתִּיכוֹן Hayam Hatikhon, ‘el Mar Mitjà’ o ‘del Mig’, adaptació literal de l’alemany Mittelmeer. En turc és Akdeniz, el ‘Mar Blanc’. En àrab البحر الأبيض المتوسط al-Baḥr al-Abyaḍ al-Mutawassiṭ, el ‘Mar Blanc Mitjà’.

La mar Mediterrània ha estat clau per a la història. Fenicis i romans hi han navegat juntament amb els grecs, que en sobrepassaren els límits a través de l’estret de Gibraltar fa uns 3.000 anys aproximadament. Aquests navegants només coneixien els corrents dels rius i suposaren que l’extensió d’aigua a l’altre costat de Gibraltar era un enorme riu. Per tant, la paraula que significa riu en el grec clàssic era Okeano, i d’allà prové la paraula catalana oceà.

A la Roma antiga, s’anomenà Mare Nostrum (‘Mar Nostra’), perquè totes les ribes foren ocupades per l’imperi, i en el segle XIX Mussolini, volent recrear l’Imperi romà, l’anomenà Mare Nostrum Italiano durant la Segona Guerra Mundial.

La mar originà una sèrie de llegendes i mites al seu voltant; la més famosa n’és la de Jàson i els argonautes.

Font: wikipedia

 

Kalahari

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 18 d’abril de 2021

El Kalahari és un desert semiàrid i sorrenc de l’Àfrica austral, que té una extensió d’uns 500.000 km². Ocupa el 70% de Botsuana, i parts de Namíbia i Sud-àfrica. Altres fonts estendrien l’àrea del Kalahari fins als dos milions i mig de quilòmetres quadrats, arribant a Zimbàbue, Angola i Zàmbia.

Malgrat les limitacions del seu medi, ja era habitat d’ençà dels primers homínids; per exemple, es van descobrir fòssils d’Australopithecus africanus a la localitat del sud de Kalahari, de Taung.

El seu nom prové de la paraula tsuana kgalagadi, que significa ‘gran set’. El Kalahari és format per vastes zones cobertes per sorres de tons vermellosos i marrons i sense cap mena d’aigua a la superfície, ni permanent ni estacional. Tanmateix, el Kalahari no és un autèntic desert. Algunes parts del Kalahari reben més de 250 mm de pluja al llarg de l’any i tenen bastant vegetació; només és àrid de debò al sud-oest (menys de 175 mm de pluja anual), fet que en fa un desert fòssil.

L’estiu com l’hivern tenen temperatures càlides de dia i fresques de nit. Les precipitacions ocorren principalment entre octubre i abril (els mesos de l’estiu austral); la pluviometria passa dels 150 litres al sud-oest a 650 litres a la cantonada nord-est de Botsuana. L’evaporació supera els 2.000 litres a l’any i hi ha dèficit hídric en tots els mesos, excepte en els més plujosos. L’arena del desert de Kalahhari, que en alguns llocs té un gruix de 400 metres, ajuda a fer disponible l’aigua i afavoreix la vegetació; tanmateix, aquests sòls són molt pobres en nutrients.

La vegetació natural del Kalahari té un ventall de tipus de sabana. Al sud-oest, que és el més àrid, la sabana és dominada per herbes i arbusts i la proporció dels arbres augmenta generalment en la direcció nord-est. El delta de l’Okavango presenta vegetació d’aiguamolls. Una característica important del Kalahari és que es troba en una zona plana, però on isoladament hi ha turons i inselbergs.

Font: wikipedia

Txad

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 17 d’abril de 2021

El llac Txad és un llac poc profund situat a la frontera entre el Txad, el Níger, Nigèria i el Camerun, a l’Àfrica Central.

La seva capacitat ha anat minvant amb el pas del temps, per una banda a causa de la captació d’aigües per al regadiu i, de l’altra, per la desertització provocada per la proximitat del desert del Sàhara. En aquesta desertització, hi té un paper fonamental el descens agut de precipitacions, dramàtica conseqüència del canvi climàtic. El llac, al Níger, està situat a l’est, al departament de Diffa. A Nigèria, està situat al nord-est del país, dins l’estat de Borno, la capital del qual és Maiduguri. Al Txad, està situat a la rodalia de la capital, N’Djamena. El llac pren el nom d’aquest estat africà, perquè és on es troba la major part i on el llac està situat en un lloc més significatiu. Al Camerun, el llac es troba a l’extrem nord del país, en un indret força remot. La seva importància econòmica és vital, ja que proveeix d’aigua més de 20 milions d’habitants.

El seu tributari principal és el riu Chari, el qual li subministra el 90% de les aigües. A l’interior, té nombroses illes i bancs de fang, i a les vores abunden les zones pantanoses. A causa de la seva escassa profunditat, de tan sols 7 metres al punt més fondo, l’àrea és particularment sensible a canvis en la profunditat mitjana, i mostra fluctuacions en el nivell d’aigua segons l’època de l’any. Aparentment, les aigües no tenen sortida, tot i que s’infiltren dins les depressions de Soro i Bodele.

Hom creu que el llac correspon a les restes d’un antic mar interior, el qual s’estima que cobria una àrea de 400.000 km² fa 6.000 anys. Quan va ser descobert pels europeus l’any 1823, era un dels llacs més grans del món, però s’ha reduït considerablement des d’aleshores. El canvi climàtic i la demanda creixent d’aigua del llac n’han accelerat la degeneració als darrers 40 anys. Els pronòstics indiquen que el llac continuarà reduint-se, i fins i tot acabarà assecant-se al llarg del s. XXI

Font: wikipdia

Conceptes

Josep Juanbaró, info@sdrca.barcelona – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 16 d’abril de 2021

S’han encunyat en el context de la cooperació internacional dos “conceptes complexos”: “economia de subsistència”, i “pobresa extrema”. Entenc que per la forma d’aquestes notacions són termes traduïts d’alguna llengua estrangera: anglès o francès ?

He sentit en francès al Camerun aquesta expressió: pobresa extrema. S’entén el que vol dir: “el rien ne va plus” de la pobresa. Crec que pobresa extrema aigualeix la pobresa perquè en aquest casos considero que és millor parlar de “gran misèria”. Gran misèria en tot allò que distingeix una vida digna d’una altra basada en les calamitats. Gran misèria treu la careta de pobresa extrema

Deixo per al final “economia de subsistència”. Segons el Diccionari normatiu valencià, subsistència és el fet de satisfer les necessitats elementals per a viure. Jo, que no sóc desagraït per la vida dels meus avis, diré que, quan van aparèixer en el món els meus avis, fa més d’un segle, van menjar prou bé fins a la seva mort. Vivien mitjançat una economia familiar mal anomenada de subsistència

L’esquema de l’economia familiar era atendre les necessitats de la casa: horts, prats, bestiar,… així com el manteniment de la propietat. Tal com diu la paraula matrimoni la meva àvia es cuidava de tota la casa i dels qui hi dormien. El meu avi es cuidava de la cria de bestiar per dur-lo al mercat, era un sobresou per mantenir tota la família

Espero haver fer reflexionar perquè del que es tracta és de promoure el diàleg entre les persones

 

COVID-19

Josep Juanbaró, info@sdrca – SDRCA, Assoc. – Les Corts – 15 d’abril de 2021

El primer cas de la pandèmia de COVID-19 a l’Àfrica es va confirmar el 14 de febrer de 2020 a Egipte.  A l’Àfrica subsahariana el primer cas va ser confirmat en Nigeria. La majoria dels casos importats identificats han arribat de Europa i els Estats Units, a diferència d’altres continents en els que provenien de la Xina. Diversos països africans tenen sistemes de salut poc desenvolupats, per la qual cosa s’estima que pot existir subestimació en els casos reportados. Àfrica representa el 17 % de la població mundial, però només un 3,5% de les morts per COVID-19 comunicades

La propagació de COVID-19 a l’Àfrica ha generat alarma pel fet que molts dels sistemes de salut al continent són inadequats, tenen problemes com falta d’equip, falta de fons, capacitació insuficient dels treballadors de la salut i transmissió de dades ineficient .

Es temia que la pandèmia pogués ser difícil de mantenir sota control a l’Àfrica i podria causar enormes problemes econòmics si s’estenia ampliamente. Cap a meitat d’abril de 2020, el subministrament de ventiladors era baix en gran part d’Àfrica: 41 països tenen només 2000 ventiladors entre ells, i deu països no tenen ventiladors en absolut. Fins i tot els subministraments bàsics com l’aigua i el sabó estan subjectes a escassetat en algunes parts de l’continente.

Matshidiso Moeti, de l’Organització Mundial de la Salut, va dir que el rentat de mans i el distanciament físic podrien ser un desafiament en alguns llocs d’Àfrica. L’aïllament social pot no ser possible, i els desafiaments poden veure exacerbats per la prevalença de malalties com la malària, el VIH, la tuberculosi i el cólera. Els experts afirmen que una estratègia basada en proves podria permetre als països africans reduir l’aïllament social que causa enormes dificultats als que depenen dels ingressos obtinguts cada dia per poder alimentar-se a si mateixos ia les seves famílies. Fins i tot en el millor dels casos, des de Nacions Unides s’afirma que les 1.300 milions de persones d’continent necessitaran 74 milions d’equips de prova i 30 000 respiradors en 2020

L’Organització Mundial de la Salut va col·laborar amb molts països de el continent en la instal·lació de laboratoris per a les proves COVID-19. Matshidiso Moeti de l’OMS va assenyalar: «Necessitem provar, rastrejar, aïllar i tractar». Diferents països d’Àfrica van implementar mesures preventives com restriccions de viatge, cancel·lacions de vols, cancel·lacions d’esdeveniments, 12 tancaments d’escoles i tancaments de fronteres. Les mesures adoptades tenien com a objectiu minimitzar i controlar la cadena de transmissió, de manera que el nombre de casos no augmentés fins del punt de col·lapsar els febles sistemes de salut

Els experts assenyalen que l’experiència de lluitar contra l’ebola va ajudar a alguns països a preparar-se per COVID-19. Altres factors com ara la ràpida resposta de nombrosos països que van imposar el confinament obligatori quan hi havia menys de 20 casos registrats, la baixa mobilitat dins de el continent i cap a fora de les seves fronteres, i el fet que Àfrica sigui el continent amb la població més jove (l’edat mitjana és de 19,7 anys, enfront dels aproximadament 40 anys d’Europa), poden explicar el relatiu èxit de el continent en les seves estratègies per enfrontar la pandèmia

Per al 26 de maig, més de la meitat de tots els països africans experimentaven transmissió comunitària, tot i que la capacitat de prova segueix sent limitada

Al desembre de 2020 es van trobar noves soques de virus a Sud-àfrica i Nigèria, a més de la Variant of Concern 202012/01 notificada al Regne Unit al setembre.

La Unió Africana ha assegurat prop de 300 milions de dosis de vacuna COVID-19 en el major acord d’aquest tipus fins ara per a l’Àfrica, es va anunciar el 13 de gener de 2021. Això és independent de l’esforç global Access to COVID-19 Tools Accelerator (COVAX) dirigit a la distribució de vacunes COVID-19 a països de baixos ingresos

Font: wikipedia